Article de Carles Ferreira, secretari d’Acció Política de MES, publicat al blog Política i Lletres El senador nord-americà Hiram Johnson és l’autor de la... Legalitat del ’78 o legitimitat de les urnes?

Article de Carles Ferreira, secretari d’Acció Política de MES, publicat al blog Política i Lletres

El senador nord-americà Hiram Johnson és l’autor de la cèlebre cita “la primera víctima quan arriba la guerra és la veritat“, pronunciada l’any 1917 en ple conflicte bèl·lic. Pels que no venim del nacionalisme clàssic -de cap dels dos nacionalismes en pugna-, i malgrat compartir les raons d’un dels dos mal nomenats bàndols, la polarització i la propaganda la veiem més pròpia de la devoció religiosa que de l’intercanvi democràtic madur i ponderat. La dialèctica de patriotes i traïdors, les pontificacions discutibles i imprecises i el fervor popular a favor o en contra formen part, ja, de la nostra quotidianitat política. Els millors autors de la teoria de la democràcia expressen que aquesta és un mètode de convivència necessàriament asèptic, que busca el debat serè i respectuós i s’allunya de les veritats absolutes i de la virulència verbal.

Aquestes són les coincidències de MES, Moviment d’Esquerres amb els dirigents dels comuns en vistes al Referèndum del proper 1 d’octubre, després d’haver llegit certs exabruptes en relació als seus posicionaments. Penso que la denúncia raonada i raonable de les seves incoherències i contradiccions és, en democràcia, igual de necessari que respectar la seva sobirania per decidir el que vulguin. La dicotomia “demòcrates vs. no demòcrates” la comparteixo si els autoritaris són els que justifiquen o utilitzen (il·legalment) les clavegueres de l’Estat per perseguir als seus rivals polítics. Tota la resta són demòcrates. Són demòcrates que tenen el dret a pensar que a Catalunya no li convé un Referèndum d’autodeterminació, o que no li convé aquest Referèndum que s’ha convocat. No ho compartim -pensem que cal fer un Referèndum i que aquest és l’únic que podem fer-, però això no els exclou del bàndol de la democràcia.

Coincidim també, fins i tot, amb alguns dels seus apunts. És veritat que el Referèndum no està emparat per la legalitat espanyola, que és la que ens regeix -i que l’apel·lació als tractats internacionals és opinable-, alhora que les garanties no són absolutes perquè el bàndol del “no” no participarà de la convocatòria del Referèndum -perquè no vol, tot cal dir-ho-. Al seu torn, també, la seva efectivitat dependrà de la bona feina que hagi fet el govern de la Generalitat en les relacions internacionals. El que està clar, en tot cas, és que és el millor Referèndum que es pot fer tenint en compte el context polític en què es convoca. L’alternativa a no fer aquest Referèndum és no fer-lo absolutament.

El que tenim al davant és una minoria territorialitzada que està determinada -en un percentatge d’aproximadament el 80% dels seus ciutadans- a decidir lliurement el seu futur polític. És evident que els canals legals per vehicular aquestes demandes són ineficaços, precisament, perquè es tracta d’una minoria dins d’un Estat amb més de 47 milions d’habitants. Les majories de polítiques a Espanya, al seu torn, estan disposades a utilitzar un ordenament jurídic dissenyat manifestament per impedir una iniciativa com aquesta per bloquejar les demandes legítimes de la majoria del poble català. És cert que ens podem esperar uns quants segles fins que Podem guanyi les eleccions amb majoria absoluta i permeti el Referèndum, però si aquesta és la seva opció, els comuns ho haurien d’explicar clarament als seus electors, a qui van prometre l’obertura d’un “procés constituent propi i no subordinat“.

Tampoc s’acaba d’entendre que alguns drets -com el de l’habitatge– mereixin la desobediència i d’altres -com el d’autodeterminació– no se la mereixin, i més sabent que la que està oberta a Catalunya és l’única esquerda possible, avui, al règim del ’78 que volen canviar. Recordem, alhora, que més enllà de la llei, les relacions entre Catalunya i Espanya es troben en una situació d’il·legitimitat en tant que estan regides per un Estatut que no ha estat votat per la ciutadania. La legalitat és una qüestió de poder, mentre que la legitimitat té a veure amb el consens -i a Catalunya, el consens al voltant del Referèndum és molt ampli-. Aquesta és la dicotomia: optar per la legalitat del règim del ’78 gestionada amb tics autoritatis pel Partit Popular, o bé per la legitimitat sorgida de les urnes a favor del Referèndum. MES, Moviment d’Esquerres ens mostrem decebuts amb un partit teòricament d’esquerra radical que ha volgut situar-se en l’equidistància entre ambdues posicions, alhora que estic profundament disposat a respectar-los. L’1 d’octubre, els seus electors ja decidiran lliurement què fer.

  • Joan Alcaraz

    12 de juliol de 2017 #1 Author

    Molt interessants, els criteris i matisos continguts en aquest article.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook