Les eleccions del passat 26 de juny expressen amb una claredat meridiana els contrastos entre dues realitats quasi antagòniques i irreconciliables: el d’una Catalunya... Eixamplar la base

Les eleccions del passat 26 de juny expressen amb una claredat meridiana els contrastos entre dues realitats quasi antagòniques i irreconciliables: el d’una Catalunya que exigeix canvi i el d’una Espanya que no vol canviar. Els ciutadans espanyols han decidit no arriscar-se i apuntalar el règim del 78, amb un lleuger repunt del bipartidisme i un increment considerable del suport al Partit Popular, de 14 escons, malgrat les seves polítiques antisocials i els casos de corrupció.

L’operació Unidos Podemos, tot i la moderació discursiva en el terreny socioeconòmic i la tebiesa en la defensa del referèndum, s’ha quedat ben arran de terra en els seus afanys d’assaltar els cels. No ha estat possible. La victòria d’En Comú Podem a Catalunya, doncs, els ha estat agredolça: Sepharad no vol escoltar tot i la persistència i les bones intencions dels que encara creien que canviar Espanya era possible.

El 26J carrega de nous arguments als que defensen la via de la sobirania real, la que no demana permís, que no vol dir tanmateix més fàcil o possible: de moment, la majoria a favor de la independència no arriba al 50% de la població i les opcions unilaterals ni estarien legitimades democràticament, ni segurament, tampoc serien efectives des d’un punt de vista pràctic.

La gran qüestió és què faran els comuns un cop la via del referèndum acordat decaigui per enèsima vegada. Esperar quatre anys més? O vuit? O els que calguin? O optar per la via de l’Estat propi -on els tres partits més votats, per cert, són d’esquerres-? I el mateix per als que estan pilotant el procés: sabran incloure un espai ja consolidat i molt ampli a Catalunya, el dels comuns, en la via sobiranista -que no passi per l’adhesió acrítica d’aquests al full de ruta-?

El diàleg entre les forces que conceben Catalunya com un subjecte polític sobirà es mostra, en aquest context, més necessari que mai. Potser seria una bona idea tornar a convocar la Taula Nacional pel Dret a Decidir, que encapçala el president Joan Rigol, amb l’objectiu de refer la màxima unitat possible de tots els sobiranistes. L’horitzó d’una Catalunya més lliure i més justa és plenament compartit. Ara ens cal trobar l’àmplia avinguda on hi càpiga tothom, i que ens permeti seguir avançant. Sense retrocedir ni deixar, tampoc, a ningú enrere. No és fàcil però tampoc impossible.

Carles Ferreria és secretari d’acció política de MES Moviment d’Esquerres.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook