Islàndia, en una situació similar a la grega quan el primer rescat, va dir als creditors d’esperar, es va negar a aplicar l’austeritat que... Grècia: darrera hora? per Jordi Angusto

Islàndia, en una situació similar a la grega quan el primer rescat, va dir als creditors d’esperar, es va negar a aplicar l’austeritat que li recomanava el FMI i avui ja llueix unes xifres econòmiques envejables i pot recuperar el diàleg amb els creditors. La clau: no haver de necessitar-los mentre es refeia; ni per fer front a les despeses internes ni, més important, per a les compres externes. D’ambdues coses s’extreuen importants lliçons per a Grècia i Europa. De la primera, que aplicar la lògica del deutor és més eficaç, i alhora més justa, que la d’uns creditors miopement preocupats només per recuperar els seus crèdits. De la segona, que els graus de llibertat —i la sobirania— d’un país depèn de la seva independència econòmica.

Ens els propers dies sabrem el desenllaç del drama grec i descobrirem si els darrers estirabots d’ambdues bandes eren comèdia, focs d’artifici previs a un acord forçat, o si assistíem a una tragèdia, com de fet pateixen milions de grecs. Res a veure amb el cas islandès: Grècia necessita diners per arribar a fi de mes, encara que no pagui un euro del deute; i la Troika pot acabar perdent tots els crèdits si no els amplia i, a més, un Grexit seria un fracàs colossal de l’euro i la UE. De què, si no estiguessin ambdós lligats de mans, seguirien parlant? Com els matrimonis que, malgrat odiar-se, continuen junts per culpa de la hipoteca, així continuen parlant avui els grecs i les institucions creditores. I en aquestes condicions és difícil cap bon acord. Les necessàries per a un “win win” no s’han donat en cap moment; ni per un instant la Troika ha fet reconeixement de culpes per unes polítiques que han multiplicat el deute que havien de reduir i que han provocat un sofriment immens i inútil a la població, ni tampoc els grecs han reconegut les seves —ni tan sols la de mantenir un dels pressupostos de defensa més grans del món en percentatge de PIB. La paradoxa és que l’acord “win win” era i és encara possible; si la prioritat d’ambdues bandes fos acordar primer la recuperació econòmica grega, i de retruc l’Europea, tot seguit es podria parlar del deute i condicionar-lo a l’assoliment d’aquella.

Per què costa tant que facin quelcom aparentment tan fàcil? A la Troika, perquè reconèixer equivocada la recepta aplicada obriria la porta a la reclamació de compensacions; i no només gregues, també de la resta de països rescatats. A Grècia, perquè Syriza ha guanyat les eleccions a còpia de demonitzar l’enemic exterior i no pas amb un projecte de reconstrucció interior. I això pot ben fer que no s’arribi a un bon acord i fins i tot que no n’hi hagi ni de dolent.

En ambdós casos, les conseqüències no seran en cap cas petites. Si un mal acord que allarga sense resoldre l’agonia grega, la UE haurà demostrat la seva incapacitat per promoure la convergència econòmica dels seus membres; si Grexit, s’acaba la UE com a projecte en expansió i la pressió dels “mercats” sobre els socis més febles —entre els quals la molt endeutada Espanya— pot provocar un efecte dominó.

Malauradament, hores d’ara aquests són els escenaris més plausibles. Tant de bo que m’equivoqui i que entre la broma aparegui un bri de llum que il·lumini la taula de negociació! Li cal a Grècia, segur, però sobretot a Europa; és a dir, a tots nosaltres.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook