L’amenaça més freqüent de l’unionisme consisteix a situar la República Catalana fora de la Unió Europea, com ja ho està la nostra llengua per... “L’Europa que ens trobarem”

L’amenaça més freqüent de l’unionisme consisteix a situar la República Catalana fora de la Unió Europea, com ja ho està la nostra llengua per voluntat d’Espanya i també la nostra veu, mai ben vehiculada pels seus representats. En aquest sentit, es tracta d’una amenaça no gaire diferent del que ja coneixem fins ara i, per tant, res que en cas de materialitzar-se hagi de suposar un infern insuportable. De fet, la Unió Europea que ens trobarem 27-S enllà, quan comencem a desfer amarres i a pensar en el port d’arribada, serà un projecte a mig fer. Avui dia el projecte europeu se situa al bell mig d’una cruïlla amb tres opcions: una escrita en anglès, que recomana desfer part del camí de la integració europea; una segona, en francès, que proposa avançar cap a una major integració política i fiscal; i una tercera, en alemany, que proposa endurir abans les condicions per ser membre del club i per fer-ne fora els díscols (entre els quals no costaria imaginar Espanya: només cal que els tipus d’interès remuntin i que el seu deute colossal esdevingui poc més que impagable).

Aquesta és la preocupació europea en relació al 27-S: com s’ho farà, Espanya, per fer front al deute -que Rajoy ha multiplicat per dos- i no augmentar-lo a còpia d’acumular més dèficit? A ningú no li preocupa, per evident, la viabilitat econòmica catalana, sinó l’espanyola. Aquest serà l’element central de les inevitables negociacions amb els creditors estrangers, titulars d’actius financers espanyols per un import proper als dos bilions d’euros i amb un poder que acaben de fer palès amb el darrer capítol de l’atzucac grec. Per molt orgull espanyol que s’hi oposi, els creditors forans exigiran tant l’acord amb Catalunya com la seva permanència a la UE. En realitat, ni que ho volguéssim podríem romandre a l’“espai sideral” on ens voldria Margallo, lliures de deute i amb una moneda pròpia per devaluar quan calgués. Així doncs, la qüestió no és si ens quedarem o no a la Unió Europea: la qüestió és quina UE hem d’ajudar a configurar.

El 27-S no tanca portes en absolut, sinó que ens obre la possibilitat de ser a la UE amb una veu i llengua pròpies a l’hora de configurar el camí a seguir, un camí probablement molt diferent del que triaria Espanya. Com el 1714, Catalunya serà més a prop de les files austriacistes -avui germàniques-, i Espanya, de les franceses. De fet, la Moncloa feia públic no fa gaire un al·legat federalista europeu molt proper a les tesis franceses, segons les quals la unió fiscal europea hauria d’emular la llei que regeix a Espanya, amb un mecanisme de transferències fiscals nord-sud permanents; precisament, la mena de mecanisme que Alemanya rebutja i Catalunya també, perquè tal sistema congela els desequilibris -si no és que els augmenta- en comptes de corregir-los. No obstant, alemanys i catalans també hem d’entendre que, per mantenir els superàvits exteriors que tant ens agraden, algú altre ha de tenir dèficit i això obliga a finançar-l’hi.

En aquest debat només podrem participar-hi l’endemà de la independència i, en aquest sentit, l’amenaça unionista és en realitat una oportunitat. Podria ser una amenaça real per a qui -com Espanya- ha rebut sempre transferències de la UE i pretén continuar rebent-ne, però no per a qui -com Catalunya- n’és un contribuent net. I és des d’aquesta posició de contribuent net que Catalunya pot i ha de fer sentir la seva veu: no per deixar de ser-ho sinó per garantir que la seva contribució assegura la construcció de l’Europa que necessitem. Perquè segueix sent cert que la integració europea és necessària i que els reptes planetaris demanen institucions globals amb capacitat per fer-hi front: les migracions, les guerres i les injustícies que les provoquen, el canvi climàtic, la mundialització econòmica, els paradisos fiscals… Aquests són els reptes que demanen una UE forta i unida, amb una política exterior digna d’aquest nom i una política migratòria lluny de la vergonyosa situació actual.

La globalització creixent demana governs globals forts i, alhora, governs locals forts. Per contra, els estadis intermedis i sense capacitat d’afegir valor fan nosa. Per això els unionistes no troben més arguments contra l’anhel català que les amenaces i la paret d’una Constitució que, al capdavall, van canviar de manera ignominiosa quan els creditors estrangers ho van imposar.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook