Article d’opinió de Carles Ferreira, secretari d’acció política de MES, Moviment d’Esquerres, al blog Política i Lletres Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha descartat avui... OPINIÓ: L’oportunitat perduda per a l’Europa de les regions

Article d’opinió de Carles Ferreira, secretari d’acció política de MES, Moviment d’Esquerres, al blog Política i Lletres

Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, ha descartat avui una mediació amb Catalunya i ha expressat que no vol una Europa formada per 90 països. El màxim temor del luxemburguès és que es creï un “efecte dominó” que contagiï a la resta de nacionalitats del continent amb aspiracions secessionistes. Queda clar, doncs, que per les elits de Brusel·les això segueix essent un club d’Estats amb ben poques aspiracions d’avançar cap a la integració política i de descentralitzar el poder en benefici de les regions i de les ciutats, en observança del principi de subsidiarietat que es troba, per cert, en els tractats de la Unió.

George Steiner explicava en la seva ja celebèrrima “idea d’Europa” que el nostre és un continent que es pot travessar a peu. Europa ha estat i és passejada. Explica que la nostra cartografia “té el seu origen en les capacitats dels peus humans, en el que es considera els seus horitzons. Les dones i els homes europeus han caminat pels seus mapes, de poble en poble, de ciutat en ciutat. La majoria de les vegades, les distàncies posseeixen una escala humana, poden ser dominades pel viatger a peu“. La sedimentació d’aquests viatges al llarg dels segles ha dibuixat una fesomia geogràfica en la qual la posició de les ciutats i dels seus cercles concèntrics és admirablement lògica, abastable i relacional. Mirada de prop, Europa és una xarxa de ciutats que es vertebra, alhora, per multitud de regions que no coincideixen necessàriament amb les velles fronteres dels Estats-nació.

El nou Estat és Europa, ha vingut afirmant el catalanisme polític en les darreres dècades. Un catalanisme que, en contraposició amb els que volen posar-lo intencionadament en el sac del populisme xenòfob, ha demostrat -potser per necessitat- més vocació europeista que la majoria dels Estats europeus. En el marc de la innovació en l’organització territorial, ja fa uns quants anys les nostres institucions van impulsar l’euroregió Pirineus-Mediterrània -els països catalans del segle XXI-, aprofitant la capitalitat de Barcelona per tal de construir un gran node d’economia, cohesió social, cultura i mobilitat en el bressol del mediterrani. L’aposta per l’articulació de societats obertes, tolerants i cosmopolites -així com la participació activa en la construcció europea- s’adequa més a la realitat del catalanisme polític que la falsa caricatura d’un suposat nacionalisme excloent que pregonen certs altaveus mediàtics a Madrid.

El cas català, de fet, podria veure’s com una oportunitat per avançar cap als Estats Units d’Europa -amb diferents subnivells de govern- en els quals els plets nacionals es resoldrien per elevació. A diferència de la majoria dels Estats constituïts, Catalunya està plenament disposada a renunciar a molts dels elements clàssics de la sobirania -com ara l’exèrcit, la política econòmica o la moneda pròpia- en benefici d’un projecte comú amb la resta d’europeus. En un món d’interdependències i de sobiranies compartides la independència clàssica no existeix, i la discussió real pivota al voltant de si compartim institucions amb la resta d’Espanya des d’una posició subordinada o bé des de la lleial cooperació entre iguals en el marc d’una hipotètica Europa federal.

En el present, però, estem constatant els límits de la reclamació unilateral de la sobirania en aquest context de governança multinivell, i en la forma clàssica de l’Estat-nació. Quelcom semblant li va passar a Grècia, on malgrat guanyar un referèndum contra les condicions del rescat de la UE amb el 61% dels vots -i amb un govern d’esquerra radical en el poder-, va haver d’empassar-se les duríssimes condicions imposades per Brusel·les. En el nostre cas, a més, hi hem de sumar la ferotge capacitat coercitiva d’un Estat que està disposat a tot per tal d’impedir qualsevol eventual procés d’autodeterminació.

Aquestes dificultats objectives són tan certes com també ho és que la via de la repressió o del silenci no aconseguirà esborrar, d’un dia per l’altre, la voluntat de milions de catalans -i de ciutadans de moltes altres regions europees-. Ens trobem en una situació, doncs, difícil de desbloquejar. Davant d’aquest atzucac, és una irresponsabilitat que la Unió segueixi ancorada en la defensa acrítica dels interessos dels vells Estats-nació i es negui a reinventar-se quan, més enllà de la qüestió de les nacionalitats, s’ha comprovat que la seva arquitectura institucional ha estat com a mínim inoperant, per exemple, al llarg de la darrera crisi econòmica. Ara, potser també haurà estat irresponsabilitat (nostra) persistir en l’error històric de pensar que Europa ens salvaria.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook