Article d’opinió de Pep Mòdol, de MES Lleida, al diari Segre De més jove somiava a canviar el meu país, i el món sencer, de... OPINIÓ: “Normal”

Article d’opinió de Pep Mòdol, de MES Lleida, al diari Segre

De més jove somiava a canviar el meu país, i el món sencer, de soca-rel. Avui, i tal vegada per sempre, contradiré els que pensin que sóc un presumptuós pensant en la meva edat biològica i no pas que un ho és (de jove) si té la voluntat de mantenir aquesta salutífera condició mental. Repeteixo doncs, de més jove no m’agradava la normalitat quotidiana, aquella cosa pesada que el diccionari en diu estar d’acord amb una norma establerta i que no se’n desvia. De més jove, com era que vivia en un país en el que la normalitat significava acceptar sense piular (no fos cas) tot el que deien els que manaven, cantar un himne que no em feia ni fred ni calor a l’hora d’entrar a estudi, parlar i aprendre en una llengua que no era la dels meus pares, llegir diaris que sabies mentiders i resignar-se a l’anar tirant o anar fent com a únic consol… somiava a canviar la normalitat per una altra més justa, lliure i plaent.

Amb els anys, quan creia que ja era madur, mirant cap enfora, descobrí que a tocar hi havia altres normalitats que consistien a poder votar lliurement, expressar idees sense por, viure en llibertat… així és que vaig pensar que segurament seria una sensata aspiració el voler viure en un país normal, com els de la vora en els quals no s’empresonava ningú per discrepar. Aquesta ha estat la meva sensació fins fa ben poc, fins que m’han fotut el discurs. Resulta ara que els partits nacionalistes espanyols diuen que volen tornar a la normalitat que creia oblidada i fins amenacen d’expulsar periodistes per canviar-los, diuen, per gent normal, o a manipular el tarannà de les escoles ignorants com són que en política la normal no hauria de ser altra cosa que la recta perpendicular a la tangent d’una corba o al pla tangent d’una superfície, en el seu punt de contacte.

Quan ja pensava enfilat el camí d’aquella normalitat desitjada n’hi ha que em volen tornar a la normalitat del passat i em torno a sentir jove pensant que la normalitat democràtica és possible, que el 155 és un malson que passarà, que tot és possible, com deia el poeta, que tot està per fer, que somiar és legítim i necessari. Forever young, que cantava Dylan.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook