Article d’opinió de Carles Ferreira, secretari d’Acció Política de MES, publicat en Política i Lletres Autocrítica, la que calgui: la soga al coll dels... OPINIÓ: Recosir, convèncer, construir

Article d’opinió de Carles Ferreira, secretari d’Acció Política de MES, publicat en Política i Lletres

Autocrítica, la que calgui: la soga al coll dels divuit mesos, el  fàcil i ràpida, la interpretació flexible del 27S i de l’1 d’octubre, la ingenuïtat de pensar que l’Estat seuria a la taula i no s’atreviria a restringir drets fonamentals ni a iniciar una causa general -política, policial i jurídica- contra el sobiranisme. Aquest darrer factor i la vergonya democràtica de posar a la presó a 10 persones innocents han tornat a cohesionar el gruix de l’independentisme, que havia caigut en el desconcert després de la convocatòria d’eleccions per part de Mariano Rajoy.

Encarem, ara, una contesa electoral on sembla que s’imposarà la lògica de les llistes separades de base ideològica, en lloc de la fórmula unitària per a l’autoconsum dels convençuts. L’eixamplament de la base electoral sembla més factible si cada formació interpel·la als espais polítics adjacents i no s’opta, en canvi, per cavar trinxeres al voltant del perímetre equivalent a la suma aritmètica de Junts pel Sí i la CUP, que ha donat fins ara unes majories massa ajustades.

La pluralitat de candidatures, a més, amplia el marge de maniobra a partir del dia 22 de desembre, alhora que no impedeix la unitat d’acció en tres aspectes fonamentals: la denúncia del 155, l’amnistia dels presos i la ratificació de l’objectiu constituent al voltant de la República catalana. A partir d’aquí, el camí serà llarg -president Puigdemont dixit– i l’estratègia sobiranista ha de mutar en la recerca de nous camins que no condueixin, altra vegada, a la celebració d’actes solipsistes i mancats de viabilitat.

El full de ruta nacional haurà de passar necessàriament per l’acumulació de forces Catalunya endins i Catalunya enfora, arrossegant al 10% o 15% de la societat catalana que, malgrat no identificar-se amb el pinyol del procés, no veuria amb mals ulls un escenari constituent propi i no subordinat a cap altre marc territorial. També cal seguir insistint en el terreny internacional, que ha condemnat l’unilateralisme però s’ha posicionat molt clarament en contra de la violència i a favor del diàleg. El referèndum pactat segueix essent una solució que moltes cancelleries defensen, en privat, per la crisi catalana.

Un full de ruta intel·ligent, ambiciós i possible contrastaria -és veritat- amb l’independentisme que té pressa, però es diferenciaria també d’aquells que pensen que l’autodeterminació depèn del permís d’unes hipotètiques noves majories a Espanya, i dels que -cínicament- confonen autocrítica amb deslleialtat i sortides personals. Aquest canvi de ritme és necessari políticament però també socialment -pel conjunt de la irreductible diversitat del poble de Catalunya-, que ha viscut el darrer mes i mig amb una intensitat excessiva. Caldrà refer molts ponts i anar als barris a parlar amb els nostres veïns i veïnes: la unitat civil ha estat i serà un dels garants del nostre model de convivència, que ha estat esquerdat per part dels que han volgut afrontar un problema polític a través de jutges, fiscals i porres.

Per últim, caldrà abordar les urgències de present i posar a sobre de la taula una agenda social que solucioni els problemes de la precarietat, l’habitatge o la pobresa energètica. Oportunitats hi haurà també de fer pedagogia en relació a les lleis socials tombades pel Tribunal Constitucional, però no hi ha millor argument que el de les millores tangibles i en rigorós directe. La introducció de la Renda Mínima Garantida o el procés de desprivatització del model de salut són dos exemples impulsats per l’actual govern que van en la bona línia.

Recosir, convèncer, construir. Aquesta serà la gran tasca que caldrà abordar a partir del 21 de desembre, en un difícil equilibri entre els irrenunciables objectius polítics que molta gent ha viscut a flor de pell i la realpolitik d’una legislatura postautonòmica que es preveu llarga, intensa i sorprenent a parts iguals.

  • Joan Alcaraz

    16 de novembre de 2017 #1 Author

    Hi ha un independentisme que té massa pressa, sí, i sobretot quan la majoria social en què es recolza no és prou àmplia. Però hi ha una independència necessària, sí, sobretot quan la Monarquia espanyola s’oposa amb sadisme a la República catalana proclamada i possible, i amb drets socials encara per conquerir, ampliar i consolidar… Amplificant la majoria a partir del 21D, podrem arribar-hi abans.

    Respon

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook