Articles d’opinió de Joan Alcaraz, MES Barcelona, publicat a  L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya (1)  (2) i (3) Willy Brandt: Lluita, reformes, socialisme,... Opinió: Willy Brandt: Lluita, reformes, socialisme, globalització, democràcia

Articles d’opinió de Joan Alcaraz, MES Barcelona, publicat a  L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya
(1)  (2) i (3)

Willy Brandt: Lluita, reformes, socialisme, globalització, democràcia (1)

La socialdemocràcia –o socialisme democràtic- no sembla que tingui, darrerament, la millor de les sorts. Foragitada del govern a diversos països –tot i que, ara mateix, governi a Espanya i a Portugal, o faci coalició de poder a Suècia i Alemanya-, el seu gran moment van ser, sobretot, les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Calia fer –no és que no calgui ara, òbviament- un món més just i més solidari, més cooperatiu, més bolcat vers els Drets Humans –polítics, socials, econòmics- de tot ordre…

Un dels grans referents històrics d’aquest moviment internacionalista i emancipador és l’alemany Willy Brandt, una figura que aplega en la seva trajectòria molts dels elements que el fan un líder molt complet. ¡Quina llàstima que fos descavalcat, l’any 1974, del govern de l’antiga RFA de la manera que ho va ser, víctima de la Guerra Freda i, per tant, de la geopolítica mundial de la segona part del segle XX!

Lübeck, el bressol hanseàtic

El seu nom de naixença era Herbert Ernst Karl Frahm, i va néixer –fill de mare soltera- a finals del 1913 a la ciutat de Lübeck, situada actualment al land de Schleswig-Hosltein, al nord d’Alemanya, el mateix on va ser detingut i empresonat uns dies el president Carles Puigdemont.

També bressol del gran novel·lista Thomas Mann, Lübeck, on hi ha una de les dues seus de la Fundació Willy Brandt –l’altra és a Berlín- és una població marinera d’importància històrica que he tingut, com la seu que li pertoca de la Fundació, el plaer de visitar. Declarada, la seva ciutat vella, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1987, va liderar la Hansa o Lliga Hanseàtica, aliança formada al segle XIV al costat d’altres ciutats comercials del nord teutó abocat a la Bàltica, amb extensions als Països Baixos, Noruega i Anglaterra.

No és estrany, doncs, que el futur Willy Brandt –nom de guerra adquirit durant la resistència al nazisme- comencés a treballar com a aprenent a la consigna de vaixells F.H. Bertling. Ardit i combatiu des de ben jove, als setze anys s’uní a les Joventuts Socialistes alemanyes –els mítics Jusos-, branca juvenil del tan històric com actual Partit Socialdemòcrata (SPD), al qual s’afiliaria un any després. Però ben aviat –la joventut, això, potser s’ho porta- el deixaria pel més esquerrà Socialistische Arbeiterpartei Deutschlands (Partit Socialista del Treball d’Alemanya), una formació que a l’Estat espanyol estava aliada amb el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el mític POUM.

Cap a Noruega… cagant llets    

Militant actiu contra el nazisme, la situació, cap al 1933 –l’any de l’incendi del Reischtag- es complicaria d’una manera molt lamentable. Hitler i el seu règim havien esdevingut hegemònics i perseguien els oponents. Al nostre home, doncs, no li quedaria més remei –amb el profit d’allò que havia après a la consigna portuària de Lübeck- que escapar-se a la veïna Noruega. I des d’allí, el 1934 prendria part en la fundació de l’Oficina Internacional d’Organitzacions Revolucionàries Juvenils, i en seria escollit secretari.

El 1936 visitaria clandestinament Alemanya, disfressat d’estudiant noruec, sota un altre nom de guerra que no ha passat tant a la posteritat, el de Gunnar Gaasland. Fins que el 1937, i gràcies als contactes amb el POUM, treballa de periodista per a diaris noruecs a l’Espanya immersa en la Guerra Civil. Per això, ens ve fàcilment a la memòria una altra personalitat emblemàtica, Georges Orwell… L’alemany faria, d’altra banda, un parell d’informes de la situació adreçats a la seva colla d’aleshores, el Partit Socialista del Treball.

L’estada ibèrica s’iniciaria al front d’Osca, on el jove Brandt hauria de lamentar el desentrenament de l’exèrcit republicà –tot i l’heroisme indubtable dels homes i les dones que hi combatien- i també la superioritat de l’enemic, també gràcies al suport alemany i italià. “Els feixistes –escriu- tenen més punteria. Disposen de millor material i els sobra de tot”.

Testimoni dels nostres Fets de Maig

Una mica més tard, a Barcelona, seria testimoni dels mítics Fets de Maig i, doncs, de la guerra oberta entre el POUM i la CNT-FAI i els –aleshores- comunistes prosoviètics del PSUC. L’evolució d’aquest malaurat esdeveniment seria determinant en la seva posterior evolució política cap a les posicions del socialisme democràtic, d’una manera semblant a com ja ho hem vist en aquesta secció de “Referents” en els casos de Josep Rovira o Josep Pallach.

El futur líder germànic s’adonava, com tanta gent, que els totalitarismes tant poden venir de la dreta com de l’esquerra, però que només una visió democràtica d’aquesta és totalment digna del seu nom, ni que això comporti una moderació gairebé obligada. També constataria fàcilment que un dels grans mals del bàndol republicà va ser la manca d’un front comú de les esquerres… És clar que en aquells anys 30 del segle XX, de contrastos tan marcats, això era, més aviat, inevitable.

Jordi Tell, arquitecte i amic

Quan, el 1937, Willy Brandt va trepitjar terra catalana, potser tindria la primera notícia –si més no, ho viuria sobre el terreny- del nostre fet nacional. Això explica alguna decisió posterior, que ja concretarem més endavant. I no trigaria tant a completar-la, ja que un conegut arquitecte racionalista barceloní, i republicà, maçó de conveniència i independentista de pedra picada, Jordi Tell (Barcelona, 1907 – Fredrikstad, Noruega, 1991) esdevindria bon amic seu.

Tell –la historiadora de l’art Gemma Domènech, en un llibre del 2015, n’ha fet la biografia- havia hagut de fugir de Catalunya per la seva participació en els Fets d’Octubre del 1934 i va acabar a Berlín en ple nazisme, on va ser detingut per la Gestapo en diverses ocasions. El 1938 va fugir d’una presó franquista a la Corunya. De retorn al país català, aquell mateix any va marxar a Noruega, on va conèixer Brandt, que li feu de secretari. Però també va haver de fugir-ne i es va exiliar a Mèxic, on va arribar després de travessar Rússia i el Japó, i on es va guanyar la vida com a constructor i arquitecte, abans de tornar a Noruega a finals dels anys 40.

Ambdós referents, que es portaven pocs anys, havien coincidit al país nòrdic en la resistència contra el nazisme. L’alemany, en tornar a Noruega, s’havia graduat a la Universitat d’Oslo i continuaria dedicant-se al periodisme. El 1940 havia estat arrestat per les forces ocupants, però abans de ser reconegut –duia uniforme noruec- fugiria cap a la neutral Suècia. En aquest país faria d’enllaç entre els moviments de resistència noruec i alemany, i hi viuria fins a la fi d’aquella Guerra terrible –com tantes-, a més de molt global i tan destructiva…

Berlín, on tot recomençà

A finals del 1946, en plena postguerra mundial, l’intrèpid Willy torna a la martiritzada i insòlita capital prussiana i teutona de l’època com a treballador del govern noruec. L’any 1948 s’afilia de nou al seu primer i històric Partit Socialdemòcrata, l’SPD, i recupera la seva ciutadania alemanya, tot i que ja, definitivament, sota el nom de Willy Brandt que l’ha fet passar a la gran Història europea.

La seva evolució política s’acordava amb una reflexió de fons que li faria concebre el socialisme únicament per la via democràtica, a la qual cosa no seria aliena l’evolució del propi SPD. Així, uns anys més tard, al famós congrés de Bad Godesberg del 1959, la històrica formació rebutjaria formalment el marxisme i es proposaria crear un nou ordre econòmic i social en el qual els valors democràtics i socialistes fossin inseparables.

En un principi, l’antic esquerrà va ser encasellat a l’ala més dretana del partit. Devien ser les aparences, ja que Brandt demostrava, posem per cas, no tenir pèls a la llengua –m’imagino que jo, al seu lloc, hagués fet el mateix- a l’hora de criticar la posició soviètica a la revolta hongaresa del 1956.

L’any següent esdevindria alcalde de Berlín Oest, en una nova i important fita de la seva carrera política. Que no cal dir que, pel seu gran interès per a totes les persones que compartim els valors del socialisme i la democràcia,  continuarem explicant…

Willy Brandt: Lluita, reformes, socialisme, globalització, democràcia (2)

Brandt –que el 1949 havia estat elegit delegat de Berlín al Bundestag- fou alcalde, entre 1957 i 1966, del sector occidental de la capital germànica –esdevinguda una cruel ferida a Europa- en plena construcció del deplorable Mur. Horrorosa tanca, sí, però necessària des del punt de vista dels interessos soviètics durant la Guerra, ja que la temptació de força berlinesos orientals d’escapar-se a l’altra banda era, no tan sols comprensible, sinó massa evident…

De tota manera, la situació del sector occidental no era gens fàcil. Per tal d’intentar que l’URSS garantís l’statu quo d’aquest Berlín lliure, el seu alcalde –o burgmestre- s’entrevistaria l’any 1959 amb el secretari general del Partit Comunista de l’URSS, Nikita Khrusxov. L’últim dels líders soviètics –molt maleducat, diguem-ho de passada- d’un comunisme que aniria, ja amb Bréjnev, pendent avall.

President de l’SPD durant 23 anys

El 1964 esdevé president del Partit Socialdemòcrata Alemany, aquest històric SPD que encara avui forma part del govern del país, però amb les facultats massa merkelitzades… S’hi estaria un llarg període, fins al 1987, la qual cosa és demostrativa de la seva capacitat de lideratge.

El 1961, el nostre home s’havia presentat per primera vegada a les eleccions a la Cancelleria, però les va perdre davant el representant, a la dreta, de la CDU, Konrad Adenauer, un altre dels referents de l’Alemanya que ressorgia de l’horror de la Segona Guerra Mundial, i també un dels pares de l’actual –i tan estantissa- Unió Europea.

Enfrontat a una personalitat com aquesta, potser calia esperar… Però Willy Brandt ho intentà de nou el 1965… i novament va perdre els comicis, aquest cop davant d’un altre democratacristià, Ludwig Erhard. Tot i així, el 1966, amb Kurt Georg Kiesinger com a nou canceller, es formaria una coalició entre el SPD i la CDU –la tradició pactista alemanya és, de fa temps, ben sostinguda. D’aquesta manera, Brandt tocaria poder estatal –i no pas poc- per primera vegada, esdevenint ministre d’Afers Exteriors i vicecanceller.

Un canceller de primer nivell

Les següents eleccions, les del 1969, sí que les guanyarien els socialdemòcrates, però no pas per majoria absoluta. Així, i a canvi de formar coalició amb el petit partit liberal FDP, el de Lübeck arribaria finalment a la Cancelleria –a un altre dels referents històrics del socialisme democràtic, el francès François Mitterrand, l’ascensió li costaria tant o més. I és que cal perseverar, a voltes, i no canviar fàcilment de líder si el lideratge, com en el cas de Brandt, és prou sòlid.

S’ha argumentat que la progressiva hegemonia socialdemòcrata a Alemanya –emmarcada també en l’ascens d’aquesta tendència a més països del Vell Continent- va ser afavorida per la voluntat dels joves de trencar amb la Wirtschaftswunder, o miracle econòmic, de la República Federal de la postguerra. La joventut no havia viscut tant com les generacions anteriors el totalitarisme nazi, però es trobava disconforme amb una societat conservadora i incapaç, per això mateix, d’afrontar el seu passat recent. Només cal tenir en compte que Kiesinger, el canceller predecessor de Brandt, havia estat un antic partidari de Hitler, i que el nostre home patí aquell terror embogit. Sortosament, no seria fins a l’extrem…

Calien, doncs, reformes socials, legals i polítiques, i l’SPD les va intentar, tal com va argumentar el seu líder amb l’emblemàtic discurs del 1969 al Bundestag Wir wollen mehr Demokratie wagen, o Atrevim-nos amb més democràcia. Però les reformes –passa sovint, en aquests casos- van quedar aturades amb la crisi del petroli del 1973.

Un any abans, l’oposició conservadora havia intentat fer-li a Brandt una moció de censura que finalment forçaria la convocatòria de nous comicis. Però, davant l’amenaça de la dreta, el canceller va rebre durant la campanya electoral el suport de destacades personalitats de la vida cultural i cívica, que van influir favorablement l’opinió pública i li van atorgar una majoria encara més còmoda, tot i que també en coalició amb els liberals.

El gran llegat de l’Ostpolititik

Quan he inserit el concepte de globalització dins el títol d’aquest text pensava, sobretot, en la famosa Ostpolitik, o política de l’Est, com un dels grans llegats europeus i internacionals de Willy Brandt durant els seus pocs anys al front de la Cancelleria federal. Acció i visió, d’una banda, que volien contribuir a superar el període de la Guerra Freda, però també a construir de nou la gran nació alemanya mitjançant una reunificació que, en aquells anys tensos, podia semblar només una quimera…

L’Ostpolitik –que tindria el significatiu suport dels EUA- constituïa, en definitiva, una voluntat d’apropament amb un altre Estat que no era tan sols veí sinó germà, la República Democràtica Alemanya, i que del primer d’aquests adjectius, degut a la dependència soviètica, en tenia només el nom. També s’hi propugnava, no cal dir, una millora substancial de les relacions amb l’URSS, Polònia i altres països del Bloc de l’Est. El nostre canceller signà, en aquesta línia, un tractat de no agressió amb la Unió Soviètica (agost del 1970) i de normalització de relacions amb el veí polonès (desembre del mateix any).

L’oposició, necessària, al comunisme oficial de qui, de jove, s’havia sentit pròxim a les posicions del nostre Andreu Nin no l’impedia, tanmateix, ser realista. I lluitar, doncs, per la pau i la pacificació d’Europa i del món, tal com pertocava a qui seria nomenat, el 1971, Premi Nobel de la Pau.

Un dels moments més emotius i recordats d’aquesta trajectòria fou l’episodi que tingué lloc el desembre del 1970, quan Brandt s’agenollà de manera aparentment espontània –perquè segur que s’ho devia tenir pensat- davant del monument a les víctimes de la sublevació del Gueto de Varsòvia. Com potser sabreu, en aquest escenari hi van ser assassinats, el maig del 1943, molts jueus, uns 13.000, i molts altres van ser capturats i enviats a camps de concentració i d’extermini.

“Home de l’any” pel Time i Premi Nobel

En aquells moments, el gest va sorprendre molta gent i va ser motiu de controvèrsia, però després ha estat vist com un símbol i un testimoni molt valuosos, que van ajudar a millorar les relacions entre els països de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia. Per tot plegat, la popularitat de Brandt havia arribat al seu zenit, tal com ho feia patent que Time, el prestigiós setmanari nordamericà, li dediqués la portada com a “home de l’any” 1970.

El 1971, com ja hem dit, el Premi Nobel de la Pau culminaria, encara més, aquest gran cim. El Comitè Nobel Noruec li reconeixeria, en virtut de la seva Ostpolitik, grans mèrits “pels seus esforços per millorar les relacions amb la República Democràtica Alemanya, Polònia i la Unió Soviètica”.

Tot i així, a la República Federal la política de l’Est fou controvertida i dividí, doncs, la població. Hi havia qui –és lògic- la considerava un instrument d’alta traïció, però també molta gent l’aplaudia com a estratègia de reconciliació i d’apropament. Sigui com sigui, la política exterior –i interior alhora- de Willy Brandt ajudaria a accentuar, d’una manera significativa, les contradiccions del socialisme real o comunisme quotidià i, en definitiva, impulsaria a fer-lo caure.

Però molt abans, com  qui diu a la volta de la cantonada, el nostre líder seria descavalcat del poder, en un episodi malaurat i prou conegut… Ho veurem de seguida.

El cas és que, l’any 1973, les organitzacions de seguretat federals van rebre la informació que un dels assistents personals del mandatari, Günter Guillaume, era un espia de la Stasi, el sinistre servei d’espionatge de la República Democràtica, la història del qual podeu conèixer de prop en el singular museu que sobre aquest organisme hi ha a Berlín.

En plena Guerra Freda, Brandt tenia, doncs, l’enemic instal·lat al despatx… Els efectes de la deplorable situació no trigarien a arribar, i a un doble nivell. D’una banda, l’abril del 1974 Guillaume va ser arrestat i destituït, però el canceller no es va deslliurar, lògicament, del fet que li busquessin les pessigolles per una errada greu en la seva seguretat. I això, sense tenir-ne cap culpa, perquè qualsevol espionatge, quan és eficaç, sempre aconsegueix burlar –si més no, inicialment- els sistemes de control…

Una dimissió amb matisos tèrbols

 ¿Hagués hagut de dimitir, el canceller, pel fet que li haguessin colat un espia? A Espanya, i a molts països on la impunitat no és prou mal vista, segurament hagués intentat evitar-ho, i potser se n’hagués sortit. Però a la luterana Alemanya –del centre cap al nord, si més no- no devia ser tan senzill. A més, l’oposició i el conjunt de l’opinió pública van trobar un bon aliat en el propi polític socialdemòcrata, per a la seva desgràcia.

En aquests articles no tenim el costum de parlar de la vida privada dels nostres referents, excepte quan això afecti la seva trajectòria pública. En el cas de Brandt, va ser realment així. En ocasió de l’afer Guillaume, es van començar a publicar informacions de caire personal del dirigent en què quedaven de manifest les seves relacions amb prostitutes. Fos com fos, la vida familiar del de Lübeck no va ser massa convencional, ja que havia estat casat en tres ocasions i tenia, a més, fama de faldiller… Fins i tot un dels seus fills, l’actor Lars Brandt, va publicar l’any 2006 una biografia paterna en la que declarava no haver-se sentit veritablement estimat pel seu progenitor.

Tot plegat, i sap greu, constitueix la cara fosca del personatge. En qualsevol cas, els darrers mesos de la trajectòria a la Cancelleria van ser, per a l’home i per al polític, ben complicats. Ell no volia plegar, però va arribar a sentir-se, políticament i personalment, tan pressionat que fins i tot escriuria una nota sobre la possibilitat del seu suïcidi… Però finalment assumiria responsabilitats polítiques i acabaria dimitint del seu càrrec, el dia 7 de maig del 1974.

“Quina llàstima, Willy Brandt!”

Aquells anys, precisament, jo col·laborava a l’enyorat setmanari Canigó, la directora del qual, Isabel-Clara Simó, esdevindria amb el temps una de les escriptores més conegudes en llengua catalana. I Miquel Sellarès, aleshores un dels referents de la mítica Assemblea de Catalunya, després dirigent de Convergència Democràtica i, més enllà, un dels artífexs del procéscatalà, hi escrivia articles de política internacional. Als meus 19 anys, jo no sabia gran cosa de la trajectòria del mandatari germànic, però recordo un títol de Sellarès que em cridà l’atenció: “Quina llàstima, Willy Brandt!”

I és que, efectivament, era una autèntica llàstima que tot un Premi Nobel de la Pau, exalcalde del Berlín occidental, canceller de prestigi, referent del socialisme democràtic europeu i antic resistent antinazi es veiés obligat a plegar pels efectes perversos de la Guerra Freda. Ell, precisament, que amb la seva Ostpolitik, o política de l’Est, havia procurat contribuir a refredar, tant com fos possible, aquell conflicte global. Però ja s’entén que ni la Unió Soviètica ni la RDA, el seu satèl·lit alemany, voldrien facilitar-li les coses. Ben al contrari…

De manera que Brandt va ser substituït a la Cancelleria, de manera interina, pel polític liberal-demòcrata Walter Scheel, que ja era vicecanceller del seu Govern i que després esdevindria president federal. Però ben aviat un altre membre de l’equip governamental, Helmut Schmidt, un socialdemòcrata hàbil però menys carismàtic que el de Lübeck, esdevindria nou canceller fins al 1982 i hauria d’enfrontar-se a la crisi del petroli i al terrorisme d’extrema esquerra de la Rote Armee Fraktion (RAF), o Fracció de l’Exèrcit Roig.

President de la Internacional Socialista

El conjunt de circumstàncies que acabem de descriure havien forçat la dimissió de Brandt com a cap de govern, però el prestigi del polític de llarga trajectòria es mantenia. Així, i com a president de l’SPD fins al 1987 –després en seria president honorari-, va romandre al seu escó al Bundestag. I el 1976, dos anys després de deixar la Cancelleria, Willy Brandt fou nomenat president de la Internacional Socialista, l’organització internacional de partits socialistes, laboristes i socialdemòcrates que té les seves arrels en la Segona Internacional, formada el 1889, i que continua lluitant per la democràcia i els drets socials que li donen sentit arreu del món.

Diputat al Parlament Europeu del 1979 al 1983, com a president de la IS –fins al 1992-, va tenir una influència destacada. El seu prestigi li permetria aplegar, a partir del 1977, representants dels distints corrents del pensament econòmic, un grup de més d’una quarantena de personalitats que formarien l’anomenada Comissió Brandt per tal de reflexionar de quina manera el món podia compartir recursos d’una manera més equilibrada i, per tant, sostenible.

Aquesta comissió publicaria, l’any 1980, l’informe Nord-Sud: un programa per la supervivència, basat en la interdependència dels països del món mitjançant una transferència massiva de recursos dels més rics als més pobres. Una solució keynesiana al problema de la pobresa que és obvi que no ha anat més enllà del pla teòric, veient com va el món…

A nivell polític, Brandt donaria un suport decidit, per exemple, al Partit Socialista Portuguès i al seu líder, Mário Soares. I és ben sabut que el renovat PSOE de Felipe González –i no el socialisme històric que encapçalava Rodolfo Llopis- també es beneficià de la seva empara. I cal que expliquem, en aquest sentit, una connexió catalana per a nosaltres ben interessant…

Suport condicional a Josep Pallach

 Remuntem-nos ara als anys 60. Josep Pallach, un dels referents de què hem parlat en aquest espai, era dirigent del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i també del sindicat ASO (Aliança Sindical Obrera). Ja l’MSC havia demanat, sense massa èxit, l’ingrés a la Internacional Socialista, i aquesta línia d’apropament fou una constant en l’estratègia de Pallach.

El líder socialdemòcrata català procurava, doncs, establir relacions internacionals, i entre elles amb l’influent SPD, a algun congrés del qual havia assistit. Per a fer-ho, comptava amb un amic alemany, Hans Matthöffer, un antic sindicalista i membre del partit que estiuejava a Lloret de Mar i que també esdevindria ministre de l’Alemanya Occidental en successius governs.

Matthöffer fins i tot havia elucubrat, un xic ingènuament, la possibilitat que Pallach liderés el socialisme a Espanya quan el PSOE, dins dels sectors de l’oposició al franquisme, comptava encara poc. Però aquesta quimera no aniria més enllà d’una simple disquisició…

La tardor del 1976, una delegació del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament –nom, aleshores, de la formació que encapçalava Pallach- era a Madrid per assistir al congrés del PSOE de González. Matthöffer, que portava les relacions internacionals dels socialdemòcrates alemanys, s’encarregà de gestionar una entrevista de la delegació encapçalada per Pallach amb Willy Brandt, que va tenir lloc el 6 de desembre. I el gener de 1977, poc abans de la mort de Pallach, Häns Matthöfer llegiria, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, una salutació de Brandt, com a president de la Internacional Socialista, al III Congrés del PSC-R.

Tanmateix, malgrat aquest suport condicional a Pallach i als seus partidaris, era ben clar que la Internacional Socialista només reconeixia el PSOE com a partit socialista espanyol -ni més ni menys com ara. Això implicava igualment, no cal dir, suport econòmic. I és que els socialistes alemanys –i molts altres d’arreu del món- no tenien opinió sobre si Catalunya era una regió o una nació, ni segurament volien tenir-la… I així fins avui, tot i que, en el desenvolupament del nostre procés, s’ha vist ben clar que Europa –i sobretot la justícia europea i singularment l’alemanya- no avalen necessàriament les posicions, i actituds, de Madrid.

Per la reunificació alemanya

 A finals del 1989, Brandt fou un dels primers referents de l’esquerra de l’Alemanya Federal en pronunciar-se per la reunificació alemanya, la qual cosa ha permès al país teutó, no sense algunes dificultats, consolidar el seu paper com a potència econòmica europea i Estat de primer nivell en l’ordre internacional.

Una de les darreres aparicions del polític de Lübeck fou a Bagdad, en ser alliberats, gràcies a la seva intervenció, uns ostatges occidentals a l’Iraq de Saddam Hussein poc després de la invasió de Kuwait del 1990.

Un llegat que perviu

Però tot s’acaba, a la vida… El ciutadà Herbert Ernst Karl Frahm, a qui tothom recorda com a Willy Brandt  -i els primers, els de l’SPD, ja que la seu central del partit a Berlín, ben a prop de la Porta de Brandenburg, és la Willy Brandt Haus-, morí el 8 d’octubre de 1992 a la seva casa d’Unkel, al land de Renània-Palatinat. Patia de càncer de colon, i és enterrat al cementiri de Zehlendorf, a Berlín. Però el seu record perviu plenament, tal com acabem de veure…

I és que un dels edificis del Parlament Europeu a Brussel·les duu el seu nom des del 2008. I el 2009, la Universitat d’Erfurt va donar, a una escola de postgrau, el nom d’Escola de Polítiques Públiques Willy Brandt. També a Polònia, com hem vist un dels països on la seva Ostpolitik havia tingut més ressò, una escola secundària privada de llengua alemanya a Varsòvia s’anomena com ell.

I ho fa igualment, des de finals del 2009, l’Aeroport Internacional Berlín-Brandeburg Willy Brandt… Però sap greu que aquest homenatge a un dels grans referents polítics europeus no salvi el que serà el nou complex aeroportuari de la capital alemanya, després dels retards patits en les obres i dels greus escàndols que les han envoltat. La seva inauguració, si no hi ha cap nou endarreriment, està prevista per a l’octubre del 2020.

Serà una nova ocasió per a transmetre el llegat de Brandt a les noves generacions i situar-lo adequadament –com també el paper del  socialisme democràtic, si pot ser renovat- en el món del segle XXI.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook