Article d’opinió de Pep Mòdol, MES Lleida, publicat al  Diari Segre (segre.com) Quan Arias Navarro va pronunciar aquella famosa frase provocadora de mars de llàgrimes... Opinió: Preguntes i certeses

Article d’opinió de Pep Mòdol, MES Lleida, publicat al  Diari Segre (segre.com)

Quan Arias Navarro va pronunciar aquella famosa frase provocadora de mars de llàgrimes en uns pocs i sonors destapaments d’ampolles de cava en molts altres, mentia. En realitat, aquell “Franco ha muerto” era fals.

Els que en aquells temps van plorar encara riuen i els que van guardar durant mesos les ampolles a la nevera, a hores d’ara, més que l’alegria de les bombolles, tenen la ressaca d’un excés d’escumós de mala qualitat.

Els partits espanyols de dretes no es van haver de reinventar per homologar-se amb els europeus, simplement han seguit amb aquells principis que els fan negar, sense envermellir, els disbarats comesos per la dictadura, tot emprant mètodes i vocabularis similars a aquells que consistien a derrotar l’adversari i, a més a més, humiliar-lo fins a l’escarni.

Si algú es preguntava per què a Espanya no hi havia partits com el Front Nacional francès ara ja té la resposta: ja els tenen, sempre els han tingut i, a més, han estat emparats pels poders fàctics hereus d’aquell feixista.

Emparats també per bona part del poder judicial, aquell que acaba de ser denunciat per l’Associació Europea de Ciutadans Contra la Corrupció davant del Consell d’Europa per “corrupció sistemàtica i prevaricació permanent”.

Són tan valents que, tot i que no van al País Basc a empastifar els molts rètols en els quals diu Presoak Kalera o a prendre zuritos a les herriko tavernes, sí que s’atreveixen a sortir de nit, embussats, per estripar llaços grocs i increpar pacifistes catalans.

I les d’esquerres? Pitjors van ser les mentides d’aquell encantador de serps que, als anys 80, va aconseguir una immensa majoria de paperetes electorals amb la promesa d’igualtat, llibertat, justícia, fraternitat… i ara, convertit en un d’aquells desiguals que tant criticava, s’ha passat (o sempre hi ha estat) al bàndol dels que neguen fins la lliure expressió, fan anar la justícia en benefici propi i es mostren solament solidaris amb els de la seva classe o amb els que li fan la gara-gara mentre llueixen un bronzejat esperpèntic.

La pregunta sobre si hi va haver transició o ruptura ja no té sentit: ni una cosa ni l’altra. Malgrat tot, malgrat les humiliacions i les decepcions viscudes, a la tardor, que ja s’acosta, no hauríem de perdre la mirada i l’actitud alegres, però fermes, sabent que aquelles preguntes ja tenen resposta certa.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook