Article de Marina Geli al Nació Digital Urgeix un debat social entorn el suïcidi silenciat. La norma és silenci individual i col·lectiu per l’estigma...

Article de Marina Geli al Nació Digital

Urgeix un debat social entorn el suïcidi silenciat. La norma és silenci individual i col·lectiu per l’estigma que arrossega la pròpia malaltia mental, pel pes de la culpa dels entorns familiars i pròxims, per l’etiqueta de “pecat” en la cultura catòlica, per la conceptualització de fracàs i per no haver acceptat el suïcidi com a forma de sortida a les crisis personals o com a forma de morir dignament per algunes persones.

També cal replantejar els pros i contres de parlar, amb claredat i rigor, del suïcidi davant el possible efecte contagi; anomenat efecte “Werther” (novel·la Les desventures de Joham de Goethe) o efecte Marilyn Monroe o  d’altres figures mediàtiques que al suïcidar-se poden ser mirall dels seus seguidors. Aquest fenomen de mimetisme cal que sigui revisat i més en l’era digital ja que ha contribuït a no tenir idea clara de la magnitud.

Si sabem que a Catalunya hi ha més morts anuals per suïcidi que per accidents de circulació (531 persones mortes a Catalunya de suïcidi l’any 2014  front 272) i pensem el temps i accions que dediquem a un i altre tema. Quan una persona es tira al tren o al metro ho silenciem. Cal debat també professional des dels mitjans de comunicació i social per revisar el codi periodístic de silenci.

També caldrà tornar posar a l’agenda el prec de grups de persones que reclamen el dret, amb consciència i garanties jurídiques, de decidir la pròpia mort. Recuperem les consideracions humanes, mèdiques, sociològiques, ètiques, legals analitzades en l’Informe sobre l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi del 2006 del Comitè de Bioètica de Catalunya. Des del 1984, any constituent de l’Associació Dret a Morir dignament, els avenços en cures pal·liatives i en voluntats anticipades han sigut molts però el camí cap a considerar la mort humana com un dret de cada persona, que lliurament pugui exercir amb llibertat i garanties ètiques i legals, encara resta pendent. Des de l’exercici professional  mèdic podem descartar factors que siguin la causa principal de idees suïcides però el debat filosòfic, públic entorn la mort i la pròpia mort resulta imprescindible. Resulta paradoxal, que en moments de voyeurisme constant de la mort dels altres, ens resulta difícil debatre entorn la pròpia, arribant a creure que aquesta és un error mèdic, de la ciència o un mandat diví.

Un milió de persones moren per suïcidi al món cada any i entorn 20 milions fan temptatives de suïcidi. Un mort cada 40 segons. Primera causa de mort a Catalunya entre els 15-45 anys. A més es constata que hi ha grans geografies invisibles, sense registres, com el continent africà. L’any 2014 OMS (Organització Mundial de la Salut) fa alerta per considerar el suïcidi un problema prioritari de Salut Pública. Determina que la prevenció és un imperatiu global i dins l’estratègia de Salut Mental 2014-2020 cal assumir el repte de baixar un 10% les persones mortes per suïcidi. OMS també indica que la depressió serà el segon problema de salut en el món i el primer de baixa laboral l’any 2020.

Els factors predisposants, desencadenants del suïcidi són biopsicosocials. La vessant biològica, genètica, pot estar relacionada amb alguns trastorns mentals. El patiment emocional i la depressió es detecten en més del 50% dels casos i els factors socials són determinants. La biografia emocional traumàtica de la infància i adolescència, la patològica socialització, la precarietat laboral, l’assetjament en àmbit familiar, escolar, laboral, social i cultural són factors rellevants en les idees suïcides. L’any 2011 en el sí del World Mental Health es realitzà un estudi a 21 països del món (amb participació de Catalunya, liderat per Institut Recerca Hospital Mar-IMIM), analitzant a més de 100.000 persones i conclouen que els factors psicopatològics parentals són un factor clau com a factor de malestar emocional dels nens i joves que clarament predisposa al suïcidi.
D’ací, la gran prioritat d’invertir en salut mental i en prevenció per la salut emocional dels nens i joves. La darrera crisi econòmica (2007-2014) ha fet créixer en un 48% les persones mortes per suïcidi a Catalunya.

Podem prevenir el suïcidi? Sí, igual que el càncer de mama o el de colon. Promoció de la salut mental, prevenció de la malaltia, diagnòstic precoç dels símptomes, de les conductes suïcides i dels trastorns de base i tractament amb enfocament biopsicosocial. Cal disminuir els factors predisposants i enfortint els factors protectors, de resiliència, de resistència.

L’any 2005, liderat per l’Hospital de Sant Pau, a la Dreta de l’Eixample de Barcelona, en xarxa amb altres ciutats europees i en l’any 2007 a Sabadell (liderat Hospital Parc Taulí)  es portaren a terme projectes de recerca comunitària i clínica per conèixer millor les persones amb idees, conductes, temptatives suïcides i suïcidis consumats a  Catalunya per assentar les bases  sòlides per la seva prevenció incorporant a la comunitat. La Comissió Europea ha considerat que són exemples de bones pràctiques a generalitzar. El model d’intervenció validat per l’Hospital de Sant Pau ha permès disminuir les reincidències en més del 20% i també a Sabadell en el cas d’adolescents, especialment. Avui sabem que a Catalunya, de les 531 persones mortes de suïcidi (2014), més del 75% eren homes. Els homes utilitzen mètodes més definitius, més violents (trets, tirar-se vies tren o metro, plaguicides,…) i les dones (de les temptatives de suïcidi a Catalunya més del 60% són del sexe femení) més medicaments i amb més recidives de conductes suïcides. Cal destacar tres etapes de la vida amb més casos, joves, majors de 65 anys (especialment homes) i creixent, adults de mitjana edat (40-60 anys) que han perdut la feina.

El trauma infantil, la solitud, el consum d’alcohol i de drogues il·legals, les ruptures emocionals, la desesperança, el malestar emocional, l’atur de llarga durada i malalties greus o amb molt dolor i el final de la vida són els elements de les biografies de les persones amb conductes suïcides més freqüents (estudis de recerca qualitativa Hospital-Universitat Vic) . Durant la crisi econòmica la taxa de mortalitat de suïcidis a Catalunya va passar de 7,3/100.000 habitants a 10,1. Des del 2014 disposem de protocol generalitzat de Codi risc suïcidi.

El suïcidi ens interpel.la personalment i col·lectivament i cal tenir consciència de la magnitud i socialitzar els debat i deixar endarrere les etapes de silenci. Cal invertir en esperança per a tothom.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook