A cop de clima
Ha esdevingut tema habitual de conversa. No fa tan fred com abans, a l’estiu la calor és insuportable, l’aire condicionat ja no és un luxe, cada cop passen fenòmens meteorològics que no són del cas, això no havia passat mai… Tothom parla del clima com del futbol. Els científics també. I si les nostres constatacions d’anar per casa són preocupants, les dades que aporten els que hi entenen de veritat, són esfereïdores. Però anem fent…
Objectiu del COP25: cap al balanç net zero de les emissions de gasos d’efecte hivernacle
Com és sabut, aquests dies s’està celebrant a Madrid la Cimera del Clima COP25. COP correspon a l’acrònim ‘Conference of the Parties’ (Conferència de les Parts) i es tracta de la reunió dels països signants del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. En aquesta ocasió, a Madrid, s’hi apleguen al voltant de 200 països d’arreu del planeta sota la pressió de trobar-nos en una crisi climàtica, esdevinguda emergència per a molts científics reconeguts que no paren d’advertir de l’arribada imminent a un punt de no retorn si no es redueixen amb urgència les emissions de CO2, dins l’any 2020 que tenim ja a la porta. L’objectiu d’aquesta Cimera és la de prendre decisions polítiques que permetin tancar el llibre de regles de l’Acord de París de 2015, per posar les bases de què i com hauran de complir els seus compromisos per no superar 1,5ºC d’augment de la temperatura global i assolir un balanç net zero de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en la segona meitat d’aquest segle.
L’ambientòleg Andreu Escrivà (València 1983), basant-se en l’experiència de les passades cimeres sobre el clima, es manifesta clarament pessimista en relació als resultats de la COP25. De fet, com en moltes altres coses, sembla més important aconseguir un acord que es pugui signar en un paper, que no pas reduir les emissions, que seria el veritable objectiu d’aquest tipus de cimeres. Dit d’una altra manera, la cimera hauria de ser un mitjà i no una finalitat. Coincideixo força en aquesta anàlisi que fa l’Andreu Escrivà, tot i que no em puc estar de reservar-me, sense caure en la ingenuïtat, un xic d’esperança per no caure en les urpes de la doctrina TINA (There Is No Alternative) ben arrelada en la nostra societat i que ens submergeix en una mena de pessimisme estructural que ens imbueix la idea que, veritablement, no hi ha alternativa.
Hi ha tres elements que, sense ser els únics, voldria destacar com a rellevants en aquesta greu emergència global.
Les ciutats
En primer lloc, el paper de les ciutats. Actualment més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes. A Europa el 73 % de la població viu en ciutats i les Nacions Unides preveuen que els dos terços de les persones del món ho faran el 2050. És sabut que la dimensió global i local es troben a les ciutats. A la ciutat les diversitats poden trobar-se o enfrontar-se. Els problemes de dimensió transnacional, com el terrorisme, el canvi climàtic, la immigració o els mercats globals, afecten directament les ciutats. En aquest sentit, les ciutats es mostren més interactives i més ben preparades que els Estats per proposar solucions a aquestes problemàtiques. La cooperació entre Estats es revela més difícil que la col·laboració entre ciutats. Molt possiblement el repte del canvi climàtic necessiti un compromís global, però caldrà aplicar-lo localment. És aquí on la política municipal juga un paper de primer ordre, fent possible canvis que, poden semblar petits, però quan es potencien en xarxa a nivell planetari, esdevenen poderosos. Recordeu el ‘capità enciam’? Els petis canvis són poderosos.
El propi terme ecologia que prové de “oikos” (casa) i “logos” (entès aquí com a coneixement), per tant, coneixement de la casa que habitem tots plegats; sembla recordar-nos que, tenir cura d’aquesta casa comuna, té el seu origen també en el compromís personal, en el barri, en el poble, a la ciutat… Seran, doncs, cabdals les actuacions en política municipal per afavorir el naixement d’ecobarris, el disseny d’edificis passius, en el marc de l’arquitectura bioclimàtica; impulsar projectes ambiciosos de mobilitat sostenible que donin prioritat als mitjans de transport no motoritzats i implementin xarxes intel·ligents de transport públic; posar la tecnologia de les ‘smart cities’ al servei de la ciutadania i d’estratègies de sostenibilitat… En definitiva reconfigurar les nostres urbs per fer les ciutats ecològiques, donant prioritat als espais naturals i a les zones verdes que en són pròpies (natura quilòmetre zero), com defensa la Margalida Ramis i altres experts.
La joventut
El segon element que vull destacar és el paper de la joventut. És aquí on rau, principalment, el meu bri d’esperança exempta d’ingenuïtat. Les i els joves, present i futur de la nostra societat. La generació jove sembla haver pres sobre les espatlles aquesta i altres lluites que els adults intentem escometre maldestrament, segons el meu parer. No podem deixar als nostres fills un futur hipotecat ambientalment, però ho fem. I ho continuem fent de forma irresponsable i insolidària generacionalment parlant. La joventut sap molt bé, ara, en el present de la història, que demà hauran d’assumir uns costos de tota mena, sense haver-ne estat responsables. I s’han posat les piles (metafòricament parlant) per lluitar ja des d’ara per revertir aquesta situació injusta. El fenomen Greta Thunberg possiblement en sigui un símptoma. Certament no n’és el desencadenant, perquè el moviment és molt més profund i ve de lluny. La consciència ecològica és, sobretot, fruit d’un treball pedagògic discret, però constant, realitzat a les aules del nostre país, i de molts altres, per docents excel·lents que, en molts casos, han tingut l’encert i la intel·ligència de cercar la complicitat de les famílies. El canvi climàtic no vindrà del foc d’encenalls dels interessos mediàtics de torn, sinó de la transformació profunda i de l’acció de moltes persones, especialment joves. En el cas de la jove Thunberg s’hi afegeix un altre element de gran interès: la seva condició de dona. Aquest, en tot cas, seria un quart element de transcendental importància que haurà de quedar per a una altra ocasió: el paper de les dones.
El model econòmic
Finalment, el darrer punt que vull posar sobre la taula ha de ser inevitablement ‘la mare de totes les batalles’, el paper de l’economia. Crec que no cal insistir gens en posar de relleu que l’actual model econòmic imperant resulta depredador per al medi ambient i per a les persones. No són, doncs, dues crisis diferenciades, la climàtica i la social, són una sola crisi integral que ho devasta tot. Per això, quan la joventut, i també les dones i tots plegats, lluitem pel clima; en realitat, ho fem per superar un model social, polític, econòmic… que resulta altament nociu i destructiu. S’ha constatat que durant el període de crisi econòmica 2008-2010 les emissions derivades de les fonts d’energia lligades al desenvolupament econòmic es van reduir. Van passar a estabilitzar-se en el període 2014-2016 i a partir d’aquest moment han tornat a pujar i, a més, ho fan de forma accelerada. Amb això, no vull pas dir que haguem d’estar permanentment en crisi econòmica per superar l’emergència climàtica. Ni de bon tros! Però em sembla que aquest fet posa de relleu la necessitat imperiosa d’avançar envers un canvi de model de l’economia.
Al COP25 es parlarà del clima i s’intentarà arribar a compromisos polítics, però no es qüestionarà el sistema. Simplement no es pot, perquè la política ha esdevingut súbdita de l’economia mal entesa que tenim per model.
Un model econòmic que surt d’una crisi per entrar en una altra, generant una desigualtat creixent i, a més, posa el planeta en estat crític; és un model letal que cal rebutjar, transformar, capgirar. És un model fracassat que mata persones i natura, sobre l’enriquiment desmesurat d’uns pocs. És un model immoral i injust. Aquesta és la veritable emergència! Al COP25 es parlarà del clima i s’intentarà arribar a compromisos polítics, però no es qüestionarà el sistema. Simplement no es pot, perquè la política ha esdevingut súbdita de l’economia mal entesa que tenim per model. Mentre aquesta realitat no entri en crisi, els papers signats seran només això, una espècie de tranquil·litzador de males consciències.
I així, esperançats, però poc; desanimats, però no massa, seguirem l’evolució d’aquesta cimera. De tot allò que passi dins i fora del recinte on tenen lloc les reunions i els plenaris. Possiblement, ni des de dins es resoldrà gran cosa, ni des de fora es reivindicarà tot. Potser n’hi hauria prou que es comencés a caminar, encara que sigui a cop de clima, amb passos ferms per anar consolidant canvis que permetin la transició cap a un model més respectuós amb el medi ambient, que vol dir, al mateix temps, amb les persones, amb totes les persones. I si més no, a finals del 2020, ens espera Glasgow per al COP26.
Francesc Brunés Marfà
Membre de MES, Moviment d’Esquerres