Cal actualitzar la Declaració Universal dels Drets Humans
La Declaració Universal dels Drets Humans continua sent igual de necessària avui en dia que en 1948 quan en un moment postbèl·lic va ser proclamada i aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. En aquell moment els representants de les nacions van ser capaços de plasmar per primera vegada en un document els drets i les llibertats als que tots els éssers humans han de poden aspirar de manera inalienable i en condicions d’igualtat. Des de llavors aquest document ha passat a ser un instrument jurídic difós per tot el món i s’ha erigit com la vara de mesurar allò que està bé i allò que està malament. Tothom està d’acord en què la comunitat internacional té el deure de donar suport i defensar aquests Drets. Podem afirmar a dia d’avui que aquest codi legal manté la funció de garantir anhels de llibertat, de justícia i d’igualtat d’oportunitats entre els humans. Per tant hem de defensar la seva vigència enfront d’aquells que s’atreveixen a qüestionar-los o aquells que els violen impunement.
Ara bé, una anàlisi crítica del sistema ens porta a pensar que la Declaració ha quedat obsoleta, el món actual res té a veure amb el de fa 70 anys, les realitats han evolucionat, la societat internacional ha sofert transformacions molt importants, canvis polítics, socials, ideològics, culturals, econòmics, tecnològics i científics que han comportat l’aparició de nous reptes i que demanden el reconeixement de nous drets i la revisió i reformulació dels ja contemplats. Ara cal incorporar al sistema els drets anomenant emergents com són dret a l’autodeterminació dels pobles, drets en relació a les noves tecnologies, dret a la renda bàsica, dret a una mort digna, dret a migrar o a la mobilitat universal i drets relacionats amb l’orientació sexual, entre altres.
Tot i que els organismes internacionals han creat un sistema de protecció -s’han fet avenços, com la creació del Tribunal Penal Internacional o el Consell de Drets Humans de Nacions Unides-, són els estats els principals actors en la defensa dels drets dels seus ciutadans i, per tant, els responsables d’impedir-ne la violació. I aquí rau el principal problema ja que l’Estat de dret està cada vegada més feble. Els Estats consideren que l’estàndard de protecció de certs drets pot variar segons si la persona és o no és nacional de l’Estat en qüestió. La llibertat i la integritat personal deixen de ser drets per convertir-se en concessions que ofereix l’estat, segons la seva conveniència.
I així és com es construeixen els murs i les tanques; i així és com deixem morir en el Mediterrani aquells que escapen de la pobresa i la persecució. La crisi de Drets humans no està en l’existència mateixa de les violacions, sinó en el fet que aquestes s’accepten com a vàlides. Ens han inoculat la por com a primer pas cap a l’acceptació del racisme, l’odi i la discriminació. I acceptem i no denunciem les violacions que passen al costat de casa nostra.
A l’estat espanyol s’han produït en els últims anys retrocessos en l’accés a la sanitat, l’educació, l’habitatge o l’alimentació; restriccions a la llibertat d’expressió i de manifestació; augment de casos de maltractaments a persones immigrants; i les condicions de les persones privades de llibertat, violacions de drets humans que han estat denunciades davant les Nacions Unides en diversos informes.
A hores d’ara els drets humans són lleis massa òrfenes de fiscals, de jutges i de policies que vetllin pel seu compliment, podem afirmar contundentment que aquells Drets no s’han assolit del tot, ni a tot arreu. Son encara drets per guanyar a gran part del planeta i davant d’això no podem més que rebel·lar-nos i lluitar per preservar-los. La nostra posició com a persones compromeses en el bé comú és lluitar perquè en el nostre entorn més immediat no es vulnerin els Drets, treballant per fer-los efectius.
Els fronts són molts, les lluites diverses, però els compromisos no es poden ajornar. Avui i tot l’any fem-nos presents per fer que un món més just i feliç és possible. El valor últim de la Declaració dels Drets Humans no és altre que l’expressió d’una creença: l’esperança sincera abocada en l’ésser humà, una autèntica reivindicació d’optimisme que ens aboca a l’acció col·laborativa, cooperativa i solidària.
Roser Font i Pi
Regidora de Cultura, Convivència i RRHH de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí
Consellera Comarcal del Baix Empordà