OPINIÓ: Boris Johnson, triomfador
Les darreres eleccions al Regne Unit han donat la majoria absoluta al primer ministre conservador Boris Johnson. Aquest resultat deixa clar que el 31 de gener de 2020 el Regne Unit deixarà de ser membre de la UE.
Quedaran enrere 4 anys d’un debat dens, pesat i confús sobre el Brexit, en el que s’han dit moltes barbaritats. Els partidaris del Brexit explicaven les meravelles de la sortida i van crear el relat que els buròcrates de Brussel·les eren els culpables de tots els mals del país. Els partidaris de seguir a la UE anunciaven grans catàstrofes, si se’n sortia.
Tant el partit conservador com el laborista van contribuir a crear confusió. En lloc de fer propostes clares sobre el tema, en estar cada partit dividit en dos, feien propostes ambigües i contradictòries. Els debats en el Parlament eren diàlegs de sord que augmentaven la crispació.
De cara a les eleccions, els laboristes volien que el debat electoral fos un debat ideològic centrat en els temes clàssics de dreta i esquerra. Però també en aquest camp els laboristes estaven dividits entre els partidaris d’una esquerra moderada i els que defensaven un progressisme més radical. Jeremy Corbyn no va tenir suficient autoritat per deixar clara quina era la proposta laborista.
La campanya la van centrar a parlar de la desigualtat, garantir el sistema nacional de salut o l’emergència climàtica. No van captar que el que es decidia en aquestes eleccions no eren les qüestions socials, sinó si es volia sortir, o no, de la UE. El Brexit no era només una qüestió econòmica i de benestar, sinó la possibilitat de recuperar la sobirania per decidir en cada moment el que es cregués millor. No van saber captar que en certes circumstàncies les ideologies i els principis són substituïts pel pragmatisme i l’oportunisme.
És tota una lliçó política veure que en cert moment els temes emocionals estan per sobre de les ideologies. Molts ciutadans, i en especial els perdedors de la globalització, es troben tan decebuts amb els polítics, i sobretot amb els buròcrates de Brussel·les, que volen un canvi. Canvi és la paraula màgica. En aquest cas, Johnson se’l veia com el polític indubtablement compromès amb la sortida del Regne Unit de la “pèrfida” Europa i a més afalagava l’orgull de tornar a ser una potència mundial que podia decidir sobre el seu futur.
Però no tot és tan bonic. A Escòcia, el Partit Nacional Escocès ha tingut una victòria aclaparadora i ja ha anunciat la seva voluntat de seguir essent membre de la UE i de convocar un segon referèndum per la independència. La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ja ha afirmat que no es tracta de demanar permís a Johnson per fer el referèndum, sinó d’establir el dret del poble escocès a decidir el seu propi futur. També a Irlanda del Nord han guanyat els partidaris de la unificació amb Irlanda i han manifestat la seva voluntat de fer un referèndum per la unificació de l’illa.
I ara què? És important que hagi acabat aquesta incertesa. Ara és de preveure que a partir del 31 de gener del 2020, el Regne Unit deixarà de ser membre de la UE. Però al Regne Unit se li presenten importants reptes que haurà de resoldre, començant per l’acord que haurà de negociar amb la UE per definir les relacions futures. També haurà de començar a funcionar com un país sol i petit en mig d’una globalització en la qual la massa crítica compta molt. Es necessitarà alguns anys per poder avaluar si pels ciutadans britànics el Brexit ha sigut una decisió encertada o, contràriament, la decisió va ser errònia i hauria estat millor tornar a demanar l’entrada a la UE. El que és segur és que seguirem parlant durant molt temps del Brexit i de les seves conseqüències.
Francesc Raventós
Economista, ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre de MES, Moviment d’Esquerres Barcelona.