Socialisme, democràcia, progrés i futur (I)

Article de Joan Alcaraz, publicat a elrepublica.cat el 21 de gener de 2021.

Ja fa molts anys que em considero, a més de demòcrata, socialista. Si més no des que, a proposta del psicòleg i polític terrassenc Jordi Labòria, vaig afiliar-me, el 1974, al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, una confluència de petites organitzacions d’aquest signe que maldaven per construir un nou país a la sortida del franquisme. Entre aquestes, hi havia el grup d’Esquerra Republicana que comandava Heribert Barrera, però el principal líder del Reagrupament era el tant enyorat com inoblidable Josep Pallach, un figuerenc que tothom ha anat veient que hagués donat molt de joc, si no s’hagués mort tan prematurament, el gener del 1977.

Una mica abans, la tardor del 1976, vaig incorporar -com a conseqüència lògica, per a mi, en un país oprimit com Catalunya, del socialisme democràtic- la dimensió independentista. Per això em vaig incorporar al Front Nacional de Catalunya, que també es reclamava del socialisme d’autogestió inspirant-se en el model del Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços promulgat pel Govern de la Generalitat l’any 1936. I així, des d’aquest doble eix ideològic, he anat fent via, tot contemplant -una mica astorat, a voltes- els canvis de pensament polític de diversa gent, sigui poc o molt comprensible, sigui purament oportunista.

Justament el juny del 1976, l’aleshores Partit Socialista de Catalunya -Reagrupament -nom que havia adoptat la formació liderada per Pallach per a distingir-se del PSC-Congrés de Joan Raventós- edità en un fullet la Declaració que la Internacional Socialista -hereva de la històrica II Internacional- havia fet a Frankfurt el 1951. Ara vull comentar-ne uns quants aspectes -que aniré subratllant en negreta- i veure quina n’és la vigència en aquest tercer decenni del segle XXI, confiem que aviat lliure de pandèmies.

L’implacable veredicte de les urnes

“En molts països el capitalisme és substituït per un règim econòmic en el qual la intervenció de l’estat i la possessió col·lectiva dels mitjans de producció limiten el poder del capital privat. Com més va més nombroses són les masses que reconeixen la necessitat d’una planificació econòmica. (…). Allà on el Socialisme té força, hi ha hagut progressos considerables en la instauració d’un nou ordre social”.

De fet, l’adveniment d’una postguerra mundial, a partir del 1945, propicià aquests progressos a diversos països, i singularment als de l’Europa més septentrional. Però l’implacable veredicte a què les urnes ens determinen, per imperatiu democràtic, també propicià als anys 80 -amb líders com Reagan i Thatcher- l’adveniment d’una revolució neoconservadora. I amb la deriva inquietant, els darrers temps, d’un populisme d’extrema dreta que no s’aconsegueix imposar, per sort, però que suposa una amenaça col·lectiva pertorbadora i sempre inquietant. Ara, fins i tot, amb individus grotescament banyuts, incitats pel pitjor president nord-americà dels darrers decennis, i segur que un dels pitjors de tota l’encara breu història del gran país.

Del comunisme de la penúria, al de l’opulència

“El moviment internacional comunista és l’instrument d’un nou imperialisme: allà on ha pres el poder ha suprimit la llibertat i tota possibilitat de recuperar-la. (…). El socialisme és un moviment internacional que no exigeix cap uniformitat rígida en les concepcions”.

De ben jove ja vaig veure clarament que el comunisme, tot i basar-se en un rebuig al capitalisme que en bona part puc compartir, adopta fórmules incompatibles amb la democràcia, els Drets Humans i, en definitiva, amb la justícia social que diu que voldria implantar. Però, amb el que no comptava -ni jo ni, ben segur, tanta gent- és que, sense abandonar la formulació comunista com a espantall per a incauts, es passés d’un comunisme de la penúria en societats poc industrialitzades a un altre -el cas de la Xina, singularment- en què s’hi ha concretat una mena de “capitalisme de partit únic”, imperialista com pocs, cada cop més poderós i influent al món i també, a escala interna, presó de persones, creences i pobles.

Això sí: l’emblemàtica fotografia de Mao Zedong continua presidint -no fos cas- l’entrada a Beijing de la Ciutat Prohibida, amb el seu petit mausoleu situat a l’altre cantó de la gran plaça de Tiananmen, símbol, a partir del 1989, de l’esclafament de la democràcia i també del que el 1968 es propugnava des de l’antiga Txecoslovàquia: un socialisme de rostre humà.

Sistema de partits i societat civil

“El socialisme democràtic no reserva ni imposa al poble un paper passiu, ja que només es pot realitzar amb la participació activa del poble. Per això mateix, constitueix la forma millor de Democràcia”.

Això cal concretar-ho, sobretot, amb una estreta col·laboració entre el sistema de partits i les administracions públiques amb tota mena d’entitats culturals, socials -incloses, no cal dir, les ONG- i econòmiques, a més -tant com convingui- de les empreses i grups del sector privat. La poc ben vista partitocràcia, si de veritat el món polític es vol renovar, ha de donar pas a la més gran participació de la societat civil. Volem socialisme i democràcia, conjuntament? Doncs socialitzem al màxim, perquè això és el que correspon -també per conjurar les noves amenaces del segle XXI- a les societats modernes i avançades.

I si els aparells dels partits, tot plegat, tenen poca capacitat per a entendre-ho o hi oposen resistència, que caigui sobre ells tot el pes de les urnes, o sigui, el càstig democràtic més adient!

Grups ètnics o nacions?

Pel que fa a la democràcia política, la Declaració de la Internacional Socialista expressa, entre moltes altres qüestions, “l’autonomia cultural per als grups ètnics que tenen una llengua pròpia”.

Tot i que Catalunya, més que un grup ètnic, constitueix una nació, i que la seva llengua pròpia és parlada en territoris pertanyents a tres estats. Per tant, al nostre país li escau molt més que una autonomia cultural, i aquesta qüestió -el dret d’autodeterminació de les nacions sense Estat- constitueix un dels punts febles del sistema de partits -s’anomenin socialistes, socialdemòcrates o laboristes- que es reclamen del socialisme democràtic arreu del món.

Vegem-ho, si no, consultant el web de la Internacional Socialista

https://www.internacionalsocialista.org/. A la carta ètica continguda a l’apartat “qui som” s’hi troba -punt 2- una referència vaga sobre el respecte als drets de les minories. En l’àmplia declaració de principis del mateix apartat no hi ha cap dels seus 100 punts que desenvolupi expressament el dret polític a l’autodeterminació, clarament reconegut per l’ONU. Es veu clar que el pes dels Estats realment existents condiciona, i molt, la trajectòria de partits d’esquerra democràtica que, en l’àmbit territorial, sovint són més deutors dels seus interessos nacionals que no pas d’una de les causes justes -entre tantes- que té, històricament, la Humanitat.

A Espanya, el cas del PSOE -adherit a la Internacional Socialista i no, és clar, el PSC- és ben paradigmàtic al respecte. Els socialistes espanyols -que a mitjans dels anys setanta, per una mena de postureig progre de l’època, ens volien fer creure que estaven a favor de l’autodeterminació dels pobles- són avui, a més de clarament unionistes, un dels majors suports del règim del 78, que té en la corrupta monarquia borbònica un dels seus eixos bàsics. On queden els valors republicans que diuen que tenen o han tingut?

I com el PSOE, tants altres partits adherits a la Internacional Socialista creuen en la llibertat, sí, però no prou en la llibertat dels pobles, que també vol dir igualtat i, per tant, justícia i ciutadania…

Drets Humans… i punt!

Així i tot, els 100 punts de l’actual declaració de principis de la IS constitueixen una actualització valuosa de la declaració fundacional del 1951, i demostren que el socialisme democràtic, si és capaç d’anar-se desenvolupant, constitueix un full de ruta del tot eficient de progrés i futur. Sobretot, perquè s’inspira àmpliament en els principis de l’Humanisme. I és que:

“Els Socialistes han lluitat sempre a favor del respecte als Drets Humans. La Declaració Universal dels Drets de l’Home, adoptada per l’Assemblea general de les Nacions Unides, s’ha de posar en pràctica a tots els països”.

És una llàstima que l’ONU -que sempre defensaré que millor que hi sigui que no pas al contrari- tingui una trajectòria cada cop menys determinant en la governança del nostre món global. Si és que l’ha tinguda mai… Només un petit exemple: què ha dit el seu actual secretari general, el socialista Antonio Guterres, sobre el Procés català, que, ni que sigui per distància geogràfica, li cau ben a prop? Que jo sàpiga, res…

 

Joan Alcaraz