Judeofòbia a Catalunya: De què estem parlant?

 

Xenofòbia significa odi a l’estranger. Generalment es manifesta com el rebuig cap a una nacionalitat o cap a l’estranger en general, però també es pot mostrar com a rebuig cap a una cultura, identitat o religió.

A la nostra societat podríem destacar dos tipus de xenofòbia per damunt d’altres: La judeofòbia i la islamofòbia. L’objecte de la primera són els jueus; el de la segona, els musulmans. Aquestes fòbies solen sustentar-se en estereotips que, en molts casos, són reproduïts en els mitjans de comunicació. Quan això passa, es magnifiquen els clixés i se n’obstaculitza l’erradicació. Cal recordar, però, que després de segles de convivència, la cultura a Europa, Espanya i Catalunya s’ha conformat de la barreja d’aquestes tradicions.

En aquests darrers mesos s’ha creat una falsa polèmica segons la qual a Catalunya, presumptament, s’està patint un increment de la judeofòbia a les seves administracions, i per tant entre la seva població.

Avui dia la judeofòbia és una manera errònia de donar nom a un problema, de caire internacional, que viu la nostra societat. No és el mateix l’antisemitisme, que és el prejudici i/o discriminació contra els jueus a causa de les seves creences religioses, la seva afiliació grupal (etnicitat) i, algunes vegades, l’errònia creença que els jueus són una ‘raça’, que l’antisionisme que és la crítica o rebuig del dret dels jueus a tenir la seva pròpia pàtria, o que la judeofòbia que és el rebuig contra l’Estat d’Israel.

Pot ser que darrere la judeofòbia, en alguns casos, hi pugui haver un cert antisemitisme encobert; però en termes generals aquesta ve provocada per les polítiques que porta a terme l’estat d’Israel, destacant sobre tot les que aplica a l’Orient mitjà vers els palestins.

La tensió a Orient Mitjà repercuteix negativament sobre la imatge d’Israel a tot el món; també a Catalunya. Per tant, la imatge que tenim sobre el col·lectiu jueu mundial, jueus catalans inclosos, segurament està influenciada per les accions del seu Estat.

Crec que la responsabilitat del conflicte entre jueus i palestins es podria considerar com a compartida i que ambdós són responsables, si fa o no fa, en la mateixa mesura.

Si tenim en compte les resolucions de les Nacions Unides i els principis del procés de pau, els jueus tenen dret a viure en pau i seguretat dins de les fronteres d’Israel reconegudes internacionalment com a legítimes i l’única solució al conflicte d’Orient Mitjà és la convivència pacífica entre Israel i un estat palestí, considerant Jerusalem com a capital compartida o internacional.

Sovint, molts mitjans de comunicació espanyols demonitzen Israel, presentant-lo com una teocràcia intolerant finançada per un poder ocult internacional; i això pot comportar que molts ciutadans puguin pensar que l’única solució al conflicte de l’Orient Mitjà impliqui la destrucció de l’únic Estat jueu del món.

Algunes institucions i moltes persones, principalment d’esquerres, poden manifestar malestar i condemna a determinades actuacions del Govern i l’estat d’Israel, però això no significa que siguin antisemites ni que tinguin res en contra de les comunitats jueves ni de les persones que les formen.

L’acord Barcelona – Tel Aviv – Gaza de 1988

Ara es posa en qüestió l’acord d’agermanament de 1988 entre les ciutats de Barcelona, Tel-Aviv i Gaza en el que les tres ciutats van expressar el seu suport als acords de pau d’Oslo i van acordar intercanviar experiències i coneixements sobre gestió municipal, desenvolupar iniciatives conjuntes de caràcter cultural, fomentar la col·laboració entre les societats de totes tres ciutats i, entre d’altres, impulsar projectes de cooperació que contribueixin al desenvolupament i la millora de les condicions de vida dels ciutadans de Gaza.

L’acord concretava unes actuacions anuals conjuntes a tres bandes en matèria de cooperació o d’intercanvis professionals que, per raons derivades del conflicte, mai no s’han pogut dur a terme. No obstant això, s’han fet intercanvis per separat amb cada una de les ciutats. Concretament, Barcelona ha mantingut amb Tel Aviv diverses reunions bilaterals durant els últims anys a nivell essencialment tècnic.

Malgrat les dificultats de dur a terme projectes de diàleg i cooperació entre les tres ciutats, en els moments crítics del conflicte al Pròxim Orient, en principi, Barcelona no pot deixar d’estar-hi present afavorint la pau. I menys quan es realitzen actes institucionals com el de la commemoració de la nit dels vidres trencats o Kristallnacht, que recorda com el 9 de novembre del 1938 els nazis assassinaren un centenar de jueus, n’empresonaren 30.000 i destruïren 200 sinagogues, punt d’inflexió de l’inici de l’holocaust.

Pel que a mi respecta, no sé si aquest acord s’ha de trencar, s’ha de refer o se n’ha de fer un de nou. El que sí que sé és que a Catalunya tenim la nostra pròpia Llei 19/2020, del 30 de setembre, d’igualtat de tracte i no discriminació que en el seu preàmbul diu: “L’objectiu d’aquesta Llei és establir els principis i regular les mesures i els procediments per a garantir i fer efectius el dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació, el respecte a la dignitat humana i la protecció davant qualsevol forma, acte o conducta de discriminació que es doni en l’àmbit territorial d’aplicació d’aquesta llei per raó de naixement o lloc de naixement; procedència, nacionalitat o pertinença a una minoria nacional; raça, color de pell o ètnia; opinió política o d’una altra índole; religió, conviccions o ideologia; llengua; origen cultural, nacional, ètnic o social; situació econòmica o administrativa, classe social o fortuna; sexe, orientació, identitat sexual i de gènere o expressió de gènere; ascendència; edat; fenotip, sentit de pertinença a grup ètnic; malaltia, estat serològic; discapacitat o diversitat funcional, o per qualsevol altra condició, circumstància o manifestació de la condició humana, real o atribuïda. Alhora, pretén promoure l’erradicació del racisme i la xenofòbia; de l’antisemitisme, la islamofòbia, l’arabofòbia, la cristianofòbia, la judeofòbia o l’antigitanisme; de l’aporofòbia i l’exclusió social; del capacitisme; de l’anormalofòbia; del sexisme; de l’homofòbia o la lesbofòbia, la gaifòbia, la transfòbia, la bifòbia, la intersexofòbia o la LGBTI-fòbia, i de qualsevol altra expressió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones.”

Queda clar, doncs, que els catalans no som ni anti-semites, ni anti-sionistes; però això no treu que molts de nosaltres, de vegades, no compartim certes polítiques que pugui aplicar en certs moments el govern de l’estat d’Israel, principalment a l’Orient Mitjà vers els palestins.

Catalunya sempre s’ha mostrat com un país d’acollida; així som, així volem ser, i així continuarem sent.

 

 

Joan Carles Robert

Secretari de Moviment d’Esquerres