La normalització de la decadència
Quan Salvador Illa va arribar a la presidència de la Generalitat gràcies a l’aliança amb Esquerra i els Comuns, es va presentar el nou Govern com l’inici d’una etapa de “normalització” després d’un dècada de lluita per la independència. Dos anys després, el balanç és molt diferent: la normalització que s’ha consolidat és la de la decadència institucional, la subordinació política i la resignació nacional. L’agenda del PSOE domina la política catalana.
La majoria parlamentària que sosté el Govern actua com una autèntica piconadora. No tant per la solidesa del projecte com per la necessitat permanent de protegir-lo. Sovint, els socialistes dediquen més temps a fer d’oposició de l’oposició que no pas a governar. Els socis externs, Esquerra i Comuns, són els soldats més aguerrits en el combat contra Junts. Qualsevol crítica al Govern és presentada com una exageració, qualsevol protesta social és minimitzada i qualsevol discrepància és desqualificada com si fos una resistència irracional al “retorn de la normalitat”. Però la realitat és tossuda. I cada vegada hi ha més sectors socials que constaten que el relat oficial no coincideix amb la seva experiència quotidiana.
És probable que abans de l’estiu s’aprovin finalment els primers pressupostos de la legislatura. El simple fet que això sigui celebrat com un gran èxit ja diu molt de la precarietat política del moment. El Govern que havia de donar estabilitat arriba a la meitat del mandat havent estat incapaç d’aprovar uns comptes fins ara. I només ho aconseguirà després de la rebaixa continuada de les exigències d’ERC. Entre això i Rufián, és difícil entendre l’estratègia dels republicans.
La degradació de les reivindicacions republicanes és especialment reveladora. Fa només uns anys es parlava d’un nou sistema de finançament, de sobirania fiscal, del traspàs integral de la gestió de l’IRPF i d’una relació bilateral amb l’Estat. Ara, després de mesos de negociació, la gran bandera exhibida és un tren orbital que no veuran ni els meus renets. És difícil trobar una metàfora més exacta del moment polític català: del conflicte nacional a la gestió regional; de l’ambició política a l’administració a mitges d’algunes infraestructures.
Mentrestant, el Govern socialista ha convertit l’anunci permanent de mesures en una forma de govern. S’anuncien plans, pactes, reformes i inversions amb una gran cobertura mediàtica, però les concrecions arriben poc o no arriben mai. La política s’ha convertit en una escenografia comunicativa. Tot sembla orientat a construir una sensació de moviment que sovint amaga la paràlisi real. Molts del avantprojectes de llei que arriben al Parlament són una carcassa buida de contingut perquè el desplegament es preveu fer amb un reglament posterior, que quedarà fora del control parlamentari. A més, aquest Govern s’ha acostumat a governar via decret —com Pedro Sánchez o Donald Trump—, que és la forma més autocràtica de fer-ho.
Sota aquesta capa de propaganda institucional, els conflictes socials no han deixat de créixer. El malestar del món agrari continua viu després de mesos de protestes contra l’excés de burocràcia, la competència deslleial i la manca d’un model viable per al camp català, agreujat per les pandèmies animals. A la sanitat, les llistes d’espera i la saturació dels CAP continuen degradant la confiança en el sistema públic, que el govern va voler aturar amb un projecte de control de les baixes mèdiques directament antisocial. A l’educació, el desordre estructural és evident. Els funcionaris denuncien improvisació i manca de reconeixement. I la crisi de la DGAIA ha esdevingut el símbol més dolorós d’un deteriorament institucional profund: un sistema desbordat, sense control efectiu i incapaç de garantir la protecció dels menors vulnerables. Encara que no es vulgui reconèixer, la història dirà que la comissió d’investigació sobre la malversació en les ajudes als menors no tutelats i la supressió dels convenis amb les entitats defraudadores ha estat una iniciativa de Junts.
Però hi ha una dada encara més aterridora que resumeix el fracàs social d’aquest país: el 36,1% dels infants de Catalunya es troben en situació de pobresa. Si Catalunya fos un estat independent dins de la Unió Europea, ocuparia la primera posició dels vint-i-set estats membres, per damunt fins i tot de Bulgària. És una dada devastadora, incompatible amb el relat triomfalista que sovint acompanya l’acció del Govern. Josep Termes va demostrar que el catalanisme popular mai no va separar la nació del poble. Quan avui un de cada tres infants catalans viu en pobresa, no estem davant d’un fracàs social i d’un fracàs nacional per separat: estem davant del mateix fracàs. I demostra fins a quin punt l’espoli fiscal té conseqüències directes sobre la cohesió social catalana.
Perquè el problema no és només de mala gestió —que també— sinó d’infrafinançament estructural. Catalunya aporta com un dels territoris més rics d’Europa però no disposa dels recursos necessaris per sostenir uns serveis públics a l’altura de les necessitats socials reals. Catalunya ha registrat un augment sòlid del PIB total, degut al creixement demogràfic, però la renda per càpita s’ha estancat i ha empobrit les classes mitjana i treballadora. L’asfíxia fiscal —perquè la coalició governamental es nega dogmàticament a deflactar l’IRPF — acaba impactant sobretot allà on un país es juga el futur: la protecció de la infància. El més greu és que aquesta emergència social no sembla ocupar el centre de les prioritats polítiques del Govern. Es multipliquen els discursos sobre sostenibilitat, innovació o “prosperitat compartida”, mentre més d’un de cada tres infants de Catalunya viu en risc de pobresa.
El cas de l’ensenyament és paradigmàtic perquè retrata perfectament la manera de funcionar d’aquest Govern. Oficialment, es parla de diàleg constant amb la comunitat educativa. A la pràctica, es negocia sobretot amb els sindicats minoritaris vinculats a l’ecosistema polític del PSC i dels Comuns —CCOO i UGT— per construir la imatge d’un acord social estable. Però després arriben les vagues de mestres, les protestes massives i el descontentament generalitzat, que demostren que aquest diàleg era més una operació de comunicació que no pas una negociació real. El sindicat majoritari del sector —USTEC— és menystingut imprudentment.
Aquesta manera de fer de la coalició governamental es repeteix constantment. El Govern prefereix construir consensos aparents amb estructures afins abans que afrontar els conflictes reals. I per això la distància entre les institucions i el país és cada vegada més gran. Hi ha una Catalunya oficial que es felicita a si mateixa i una Catalunya real que acumula frustració. I mentrestant, l’extrema dreta avança perquè estripa el decorat a crits.
Aquesta decadència institucional va acompanyada d’una decadència nacional igualment preocupant. La coalició governamental ha assumit com a normal allò que en qualsevol democràcia madura seria considerat una anomalia greu. El conflicte polític català continua plenament viu: el president Carles Puigdemont continua a l’exili, igual que Lluís Puig o Toni Comín, mentre el secretari general de Junts i el president d’ERC continuen inhabilitats. Però el Govern i els seus aliats, a més de seu entorn mediàtic, actuen com si això fos un detall secundari, una nosa incòmoda que cal apartar per no alterar el relat de la “normalització”. La hipocresia política s’ha convertit en norma.
I aquí hi ha una de les qüestions més greus del moment actual: la normalització de la repressió altera la qualitat democràtica del sistema. Quan les excepcions es converteixen en rutina, la democràcia es degrada silenciosament. Quan es considera acceptable que hi hagi representants polítics a l’exili o dirigents inhabilitats per haver posat urnes, el problema deixa de ser només judicial i es converteix en cultural. S’instal·la la idea que determinats drets polítics poden ser limitats sense conseqüències.
La paradoxa és que aquesta renúncia nacional no ha servit ni tan sols per obtenir resultats pràctics. Cap dels grans acords vinculats a la investidura de Pedro Sánchez no s’ha concretat realment. L’oficialitat del català a Europa continua embarrancada. La presència plena a la UNESCO no arriba. El model de finançament continua als llimbs. I cada compromís ajornat és justificat amb noves excuses i nous terminis. El primer cop que t’enganyin —diu un proverbi àrab— la culpa serà de qui ho fa; el segon cop, la culpa serà teva.
Però el més inquietant no és només la manca de resultats. És la sensació que una part important del sistema polític i mediàtic català ha renunciat fins i tot a exigir-los, llevat del que ha estat un brot verd esperançador: la massiva participació juvenil al Correllengua Agermanat en defensa del català. Però és evident que les subvencions públiques han construït un ecosistema de dependències que debilita enormement la capacitat crítica. Massa sovint, els grans anuncis governamentals són reproduïts acríticament, mentre els fracassos es relativitzen o simplement desapareixen del debat públic. Els TN de TV3 no han dedicat ni un minut a fer balanç d’aquest dos anys de presidència de Salvador Illa.
Això explica la creixent desconnexió entre el relat oficial i el clima social real. El Govern insisteix que Catalunya viu una etapa de retrobament i estabilitat. Però el que molts ciutadans perceben és una combinació d’esgotament institucional, empobriment nacional i incapacitat de resoldre els problemes quotidians. L’èxit del Govern Illa és haver convertit la resignació en projecte polític. Una resignació presentada com a pragmatisme, com a moderació i fins i tot com a responsabilitat. Però un país que es resigna a la decadència acaba descobrint massa tard que la normalitat també pot ser una forma de derrota.
Diputat de Junts+ al Parlament i membre de MEScat Independentistes d’Esquerra