Jo tinc un somni, l'apunt setmanal d'Inma Ranera

[spacer]

Escriu Eduard Punset al seu últim llibre, El Somni d’Alicia, al capítol 9, per boca dels personatges, que “Com més amunt puges, més psicòpates hi ha per metre quadrat, amb un matís: mai demostren cap sentiment de culpa”. També diu que “els psicòpates no poden ser esmentats com a exemple del bon funcionament de les emocions, entre altres coses perquè no tenen gens d’empatia, perquè no els importa en absolut l’impacta que la seva conducta pot provocar en els altres i perquè, tot i que una part del futur està dissenyat pel garbuix d’emocions, són incapaços de planificar-lo”. Acaba aquest capítol amb la reflexió de que “molts polítics accepten, permeten o promouen una brutal retallada de l’estat del benestar, tot i que saben que ells han prevaricat, han traficat amb influències o directament han robat, i saben perfectament que la seva supèrbia i la seva barra arruïnen vides i destrossen famílies. Sense remordiments. Psicopatia en estat pur”.

M’ha interessat aquesta reflexió del Punset, que potser explica moltes coses de l’actual realitat. Malauradament, no sabem reconèixer aquests psicòpates i hi dipositem la nostra confiança en ells per mitjà dels nostres vots. En sabem molt poc de les emocions i de com el subconscient actua per nosaltres. Però jo crec en la intel·ligència col·lectiva, encara que les situacions de crisis ens converteixen, per les nostres pors, en peons de tauler d’escacs molt fàcils de manipular. També crec que no tots els qui es dediquen a la política pateixen una psicopatia, tot i que ara semblen estar en minoria i no poden lluitar contra qui, faci el que faci, no sent cap mena de remordiment per les seves accions.

Ara fa un any i escaig vaig decidir, per primer cop en la meva vida, entrar a formar part d’una organització política. La sorpresa, molt agradable, va venir quan els assistents a la primera Assemblea de Nova Esquerra Catalana a Sitges van decidir votar-me per que formés part del Consell. Puc dir-vos que està sent una gran experiència, que em permet coincidir amb persones ben diferents a mi, amb les qui m’uneixen les ganes de treballar per aplegar el nostre esforç de voler canviar les coses i de representar un pensament d’esquerres i catalanista que semblava perdut en l’espectre polític català.

Molt sovint em costa no ser directa i em se’m fa complicat no anar-me’n per les branques. En sé d’estratègia, tots en sabem, però en sé poc d’enganyar a la gent. Un dels motius pels quals vaig decidir involucrar-me més directament en el futur del meu país és per que crec fermament que la política al servei dels ciutadans és imprescindible en una societat que es vol considerar demòcrata. Feia anys que era molt crítica amb la situació que vivim i vaig intentar ser coherent amb el meu pensament, passant a l’acció directe. Penso que manca molta honestedat i transparència en les classes polítiques en els darrers anys. I jo necessito entendre’n els motius i saber si dins la política tenen cabuda persones amb valors de justícia social i amb ganes de fer feina pel bé de tots. I he descobert que sí que hi tenen cabuda, però que això no fa que el camí sigui més fàcil. A dia d’avui hi ha una amplíssima majoria de gent molt decebuda amb la política. Tant que, de vegades, ja no els parem atenció més que per reconèixer les seves misèries i ens costa veure als qui sí estan decidits a fer les coses de manera diferent per recuperar tot el que sembla que la política ha perdut en els darrers anys.

Estem escamats de les mentides que sentim cada dia. Estem desafectats d’una classe que lluita més per defensar el seu estatus quo que els nostres interessos ciutadans. N’estic segura que hi ha quelcom que fa que, quan arriben al poder aquells als qui els manca l’empatia, deixin de banda determinats principis, com la bondat i la honestedat, per adoptar postures que no responen ni a les demandes dels seus votants ni a les promeses electorals fetes. Sé que aquesta cabòria és objecte de mil estudis i que no hi ha una resposta clara. Jo tinc la meva pròpia teoria: molts arriben al poder polític després d’una carrera conformista de molts anys, que els converteix en corredors de fons, capaços de resistir dins la organització del partit, fent favors a tort i a dret, perdent a poc a poc la seva capacitat de decisió pròpia, fins que poden assolir un càrrec amb el que satisfer les seves ànsies de demostrar al món que són quelcom més que “talibans” de la política, que els permet no només tornar els favors rebuts, sinó també exercir una certa revenja envers les persones que, al llarg de molts anys, els van intentar impossibilitar el seu ascens. Són persones pacients, acostumades a jugar amb el temps i a esperar la seva oportunitat. I molts ja no són persones honestes amb elles mateixes i han perdut innocència i la bondat al llarg del camí. I són els qui ens governen des fa temps.

I em pregunto també si en arribar a un càrrec dins un govern, una persona pot oblidar-se que governa per tots els ciutadans i defensar només la ideologia dels seus votants? I per aquesta pregunta no tinc resposta. Crec que el diàleg és imprescindible i que comporta renuncies en ambdues bandes de la taula, però deu ser ben complicat decidir on es troba la línea que limita fins on s’ha de cedir en una negociació. I suposo que aquest límit el determinem els ciutadans, que s’expressen via les plataformes socials, que estan substituint les funcions dels partits perquè ja no ens els creiem. De manera que, ho canviem les maneres de fer dels partits o deixen d’existir per que ja no responen a les necessitats reals de la societat.  D’una altra manera, el camí que queda és el de la imposició. I en un país democràtic crec que les imposicions són senyals d’altres temps que no desitgem que tornin.

Fa pocs dies ens ha deixat una d’aquelles persones que amb capacitat per canviar la nostra Història recent: Nelson Mandela, Madiba. I el major record que em queda de la seva persona és el seu somriure i el seu ball. I també la percepció de veure una bona persona, generosa fins a l’extrem de conviure amb els qui el van empresonar, i de fer conviure en pau, tot i que el camí que els queda és llarg encara, a blans i negres. Generositat, bondat, visió de futur, capacitat de sacrifici personal en favor dels seus conciutadans. No deuen ser les úniques capacitats que tenia, però són les que jo recordaré sempre. I les contraposo amb l’ambició desmesurada, amb el profit personal, amb la hipocresia, amb la mentida, amb les cares de pomes agres que veig en molts polítics. I tinc molt clar cap a on em decanto.

Nova Esquerra Catalana va encetar fa uns mesos un camí molt complicat, que a mi m’ha permès ser conscient de que no és fàcil mantenir el compromís personal per fer una feina amb la mateixa il·lusió al llarg de tot el camí. Sé que em defallit però també sé que sempre ens hem aixecat de nou. Sé que no hem sabut trobar la millor manera de comunicar el que estem fent però mica en mica, estem construint camí. I crec que ho fem amb uns fonaments molt ferms, posant les totxanes per construir un nou espai on hi tenen cabuda tots els qui encara creuen que manquen persones honestes treballant pel benestar comú. Jo tinc un somni: aconseguir un país millor on es respectin els drets fonamentals de les persones, en el que una educació i sanitat de qualitat estiguin a l’abast de tothom, en el que respectem el medi natural que ens envolta, on les persones puguin desenvolupar les seves activitats econòmiques sense mil traves administratives, on els impostos siguin proporcionals, on el frau sigui el mínim perquè tots volem sustentar l’Estat de Benestar. I vaig somiant aquest somni cada dia, sense perdre la meva capacitat de decidir i pensar per mi mateixa, intentant no caure en el parany de seguir a ulls clucs idees que no són meves. I desitjo trobar la manera per que recuperem la confiança en la política i que molts us animeu a acompanyar-nos, perquè aquest camí requereix que el ciment que posem entre les totxanes sigui consistent, i necessitem que els fonaments estiguin molt ben assentats, i això només ho podem aconseguir si la gent vol i ens pot creure. Jo tinc el meu somni, i crec que, a poc a poc i sense defallir, es farà real.