L'Apunt setmanal: "Pobresa infantil", de Jordi Angusto

[spacer]

Pobresa infantil i atur juvenil són l’extrem més lacerant de la pobresa i l’atur sense adjectius que avui patim, i sigui quina sigui l’edat dels qui pateixen una i altra desgràcia fortament relacionades. Si més no, relacionades fins a no fa gaire, quan tenir feina era sinònim d’abandonar la pobresa, ja que, avui dia, la precarietat laboral ni tan sols garanteix que trobar feina suposi abandonar la pobresa.

Semblaria, doncs, que més que acontentar-nos amb lluitar contra la pobresa infantil o l’atur juvenil caldria, sobretot, combatre la pobresa i l’atur en general; o, més aviat, combatre les causes que els provoquen i que en absolut no són una mena d’accident natural inevitable sinó conseqüència inqüestionable de l’acció humana; de les accions d’uns homes vers els altres i de la incapacitat de la política, en tant que acció col·lectiva, d’impedir-les o, al menys, de corregir els seus efectes.

Perquè el drama de la pobresa actual a Europa és el fet que es doni en mig de l’abundància i a l’hora que es dispara el nombre de súper rics. No hi ha, doncs, un problema d’escassesa generalitzada, de manca d’aliments o de mitjans sociosanitaris, sinó, ben al contrari, una abundància tal que n’hi hauria prou amb el que uns malbaraten per cobrir les necessitats dels qui res no tenen. Per tant, tenim un gravíssim problema de distribució de la riquesa i de desigualtat social. Segurament, un problema més gran que mai abans, quan al nostre país cap empresari no figurava al capdamunt de la llista Forbes. I un problema que no ha causat la crisi, que en tot cas l’ha evidenciat i agreujat, sinó que està a la seva gènesi i que té l’origen en idees grandiloqüents, com ara la llibertat individual esgrimida pels neoliberals, darrere les quals la humanitat ha emprés el camí de tornada cap a la jungla primigènia, on la llei del més fort preval. D’aquí el patiment dels més febles: infants, gent gran, joves sense prou herència, immigrants…

Un problema de distribució que demana de manera immediat la implementació de polítiques pre i redistributives, que assegurin tant la igualtat d’oportunitats com la dels llocs d’arribada; per tant, salaris mínims dignes i també màxims, i imposició sobre la renda i el patrimoni a fi d’impedir que la herència, i no l’esforç ni el talent, continuï sent la variable que determini el benestar d’uns i altres.

És ben fals que l’estat del benestar no sigui sostenible. La crisi global va afectar molt més els països amb un estat del benestar feble, com ara Grècia, Portugal o Espanya, que aquells que el tenien més fort, com ara Finlàndia o Dinamarca. L’eficiència d’un sistema econòmic no depèn dels mèrits d’uns quants individus sinó del cos social, de la seva cohesió i la seva organització. Del suposat art individual del torero cal passar al més nostrat art de fer castells. L’individualisme, un novel·lesc fill del Quixot, que volent ridiculitzar-lo en va fer escola, passa per alt un fet tan simple com contundent: que l’ésser humà no és viable en solitud. Més enllà del també novel·lesc Crusoe, cap home no pot considerar exclusiu mèrit propi allò que guanya; fins el més preuat artista és deutor del seu públic!

La jungla neoliberal no és la d’unes feres lluitant amb altres espècies de la cadena tròpica; és la d’uns homes vers uns altres en una competència tan ferotge com estèril, atès que la victòria final, la d’un que s’apropiés de la renda de tots, seria fum als dits del vencedor. La síndrome de Midas, podríem dir-li, la del rei que en convertir en or tot el que tocava no podia gaudir-ne res. Però avui hem fet de Midas un sinònim de bona fortuna. I així anem, amb una crisi que és molt més que econòmica; una crisi de valors i, fins i tot, una crisi de la raó. I ja sabem que si la raó dorm, els monstres fan la seva.

No n’hi haurà prou, doncs, amb polítiques socials que apaivaguin el patiment dels més febles, si alhora no recobrem la raó. Si rere tants de ginys tecnològics no retrobem l’enginy humà per esquivar el col·lapse inevitable si el cos social es trenca; un col·lapse fins i tot més proper que el mediambiental.

La pobresa infantil és l’anunci més evident d’aquest col·lapse social. Imagineu qualsevol espècie viva que no garanteixi el desenvolupament de la seva progènie. Imagineu els adults en una festa i els més petits menjant les seves engrunes. Quin futur podem anticipar? Cap de bo: uns adults que envelleixen sense descendents que puguin tenir-ne cura o la rebel·lió dels més joves per acabar amb uns adults suïcides. Aquesta és avui la imatge més crua de la nostra societat. Aquesta i la de la fortalesa Europa, veient caure als peus dels seus murs els joves que, junt amb els nostres, podrien garantir la continuïtat del sistema.

Per això és urgent capgirar l’actual política europea i des d’Europa mirar de capgirar la mundial. Urgent per justícia i urgent per egoisme. Perquè cada passa més en la direcció actual és un pas ferm ver l’abisme. I alhora fóra tan fàcil evitar caure-hi. Produïm més que no som capaços de consumir; per tant, en comptes de malbaratar-ho, fem que arribi a tothom. I ho produïm sense ocupar tothom gràcies a unes energies prop de l’exhauriment i altament contaminants; per tant, ocupem tothom i estalviem energia i contaminació. L’equació és ben simple. Per aplicar-la només cal prendre consciència del que veritablement som: éssers socials dependents del planeta que habitem. Que prenguem consciència, doncs, que per sobreviure un, ha de sobreviure l’altre, i que per sobreviure tots cal tenir cura del planeta.

I diem de capgirar la política europea com diríem de capgirar la dels EUA si fóssim, per exemple, a l’estat de Oregon. Perquè la Unió Europea ha reduït abastament els graus de llibertat dels seus estats membres. Per exemple: ¿com augmentar la imposició al capital o a les rendes més altes d’un país, si al del costat no ho fan i els capitals i les seus de les empreses poden bellugar-se lliurement? O com limitar els salaris màxims? La mateixa Suïssa, tot i no ser membre de la UE, va sotmetre-ho a referèndum i no es va aprovar, a causa de l’alt risc de veure traslladar les seus de les principals empreses uns kilòmetres enllà. De fet, si els capitals són lliures per moure’s on més profit n’obtinguin, la variable d’ajust inevitable acaben sent les persones i els seus drets, com veiem que passa aquí cada dia que passa.

Això no treu que el govern català, com l’espanyol, també poden fer algunes coses. La primera, la de negar-se a acceptar unes polítiques estúpides pel que fa a un deute que, com més paguem, més ens endeutem, i que posen el seu pagament per davant i per més import que les polítiques socials, sanitàries, educatives… La segona, posar els ciutadans per davant del capital. Si més no, traçant unes molt clares línies vermelles que salvaguardin els infants, és a dir, el futur.

És l’hora de la política, és a dir, de l’acció col·lectiva; l’hora de governar, que vol dir establir uns valors i fixar un Nord. Ja n’hi ha prou de la política entesa com la millor manera d’estendre catifes vermelles al peu del capital, la banca i les corporacions. El mercat té virtuts si es regula bé, però cap ni una si esdevé l’imperi dels seus campions. El futur pot ser un país estrany, com diu Fontana, o podem ni tan sols tenir-ne, de futur. També pot ser ple d’oportunitats, però no serà fàcil que ho sigui. Caldrà evitar, precisament, tots els camins aparentment més fàcils: els d’un creixement a no importa quin preu, per exemple, i els de salvapàtries i il·luminats prestos a aparèixer en els moments més foscos.