"Ens veiem a Palamós", l'Apunt Setmanal. Per Pep Mòdol

[spacer]

De sempre s’havia dit, en el món del periodisme, que el mes d’agost era inexistent. Fins els aprenents acabàvem fent l’editorial i l’horòscop.  Recordo, de quan començava les meves primeres aventures de lletraferit al diari Tele/eXpres, que de vegades calia inventar quelcom per “caçar” als pocs lectors que encara quedaven en temps tan canicular i de poques especulacions polítiques, socials o literàries com era el mes del més gran dels cèsars desprès de Juli. Doncs, fins això es capgirat del tot, malgrat la majoria de manaires facin vacances (siguin o no merescudes, però en qualsevol cas lògiques), de fa una temporada ençà, l’agost no deixa de sorprendre amb notícies de primera plana que ho serien encara més en qualsevol època de l’any fins esberlar les fugides de directors i redactors en cap.

Si algú es pensava que el mes d’agost no tenia suc informatiu anava ben errat. A banda de les moltes coses que han passat a nivell internacional, estatal, nacional, local…, i les que encara ens resten per a sorpresa nostra, els dies passats abans de la Mare de Déu d’Agost ens han deixat una munió de coses que a més de perplexes (xocants, escrivia jo en la meva columna a Segre) ens han quasi estabornit. Sort en teniu si us ha agafat a la gandula d’una platja que és on espero de tot cor que llegiu aquestes ratlles per meditar tot allò que ens espera.

D’una banda ens hem assabentat que les polítiques unilaterals, en nom de tota la UE, de la senyora Merkel respecte a Ucraïna i altres indrets acaben afectant no solament als seus i al seu creixement exportador sinó fins als pagesos de Lleida; o que la crisi a Palestina acaba amb cotxes pintats i esbotzats a Sort; o que en altres indrets continuen matant sense tenir en compte les vacances, o que… Què no dir dels ministres de les Espanyes que aprofiten l’avinentesa per colar de tot i més al BOE o filtrant missatges enverinats sobre el perills de “las autonomías” (que no suyas).  I a Catalunya? : a la que el President fa un gest de descansar uns dies, surt la Vice i ens provoca un ensurt general dient que si cal retira les urnes. A nivell local, suposo que tothom ha viscut també alguna notícia de portada. Per a mi, però, cap tan impactant com la perla del nou President del PSC,  Alcalde de Lleida,  i pel que sembla ser nou sagristà de Miquel Izeta, Àngel Ros, quan ha dit pontificant, mai més ben dit, que tots és possible i permès excepte creuar la línia vermella.  Amb lo que a mi m’agrada des de xicotet això de xafar ratlles, com més vermelles millor. Ara, que és agost, ja no sabem si el nou president del que va ser el PSC és sagristà, ecònom, acòlit o apagallums. Vull dir que encara que sigui agost, encara que siguem a la gandula mirant al sol, no s’hi val a dormir.

Estaria bé, molt bé, que el dia 28, a Palamós, comencéssim a ficar llums a l’alternativa catalanista i socialista que una gran majoria de la població espera de nosaltres. Jo ho començo a intentar i ja està dit, i en cap lloc millor que a l’Apunt Setmanal de NECat: xafo ratlla vermella i presento la meva candidatura a la Paeria de Lleida i no pas per una enrabiada d’infant, que ja no sóc pas en edat,  sinó per amor a  la meva ciutat i al meu país que no és pas cosa infantil sinó decisió meditada, i espero que compartida,  per molta gent que té el cor a l’esquerra, el cap ben centrat, les espatlles preparades a dur motxilles i les cames enllestides per començar el camí de la capital de la Terra Ferma de la nova Catalunya Estat que vol ser amiga d’Espanya (o si més no dels espanyols) i tenir el seu lloc al Món.

Pep Mòdol