"Al cap i a la fi, res és impossible", l'Apunt Setmanal de Magda Casamitjana

[spacer]

Tothom té clar que entrarem al mes de setembre amb un clima de tensió política considerable a Catalunya. La diada de l’onze de Setembre i la consulta proposada pel 9-N són els elements clau d’aquesta tensió. També la majoria de ciutadans i ciutadanes assumeix que la postura del Sr. Rajoy i companyia ha contribuït, i molt, a la generació d’aquesta tensió.

Hi ha molts indicadors que a Catalunya s’està produint un “canvi de règim”. Els dos partits “pal de paller” des del retorn de la democràcia, CDC (CiU) i PSC estan patint un desgast considerable i perdent suports elecció rere elecció. La coalició CiU va deixant de ser una opció tranversal ja que la seva aposta per la sobirania ha fet que moltes persones que optaven per aquell projecte ja no se sentin representades i la ‘confessió’ del President Pujol ha despertat de cop una Catalunya que mai s”hauria cregut que ‘els nostres’ també, també!

Pel què fa al PSC tot sembla indicar que les “dues ànimes” que, millor o pitjor, havien sobreviscut en el si del partit s’estan distanciant d’una forma que pot ser ja irreversible. Alguns hem marxat, gairebé expulsats en la Era Navarro; d’altres, malgrat els canvis, no veuen el PSC com el partit  que ha de liderar aquesta Catalunya que ve amb empenta i il·lusió. Una Catalunya liderada per la gent del carrer, la societat civil que surt sense complexes i crida Llibertat de Dret a Decidir, de Dir, d’Avançar i de Ser un Nou País sense rèmores.

A les darreres eleccions europees el resultat obtingut per la coalició ERC-NECat ha posat en valor les possibilitats d’aquesta coalició; sembla que el seu futur immediat és d’allò més prometedor. A l’Empordà, però també arreu de Catalunya, ja estem treballant conjuntament per presentar-nos com a coalició als ajuntaments i oferir a la ciutadania una alternativa d’esquerres sòlida i potent amb valors, arguments i nous projectes.

Crec que sobre les relacions ERC-NECat se’n poden fer diverses consideracions, però per a mi n’hi ha dues que són rellevants: la capacitat d’obrir espais d’Oriol Junqueras i l’astúcia política d’Ernest Maragall que ha sabut sumar a el projecte el “maragallisme”, que compta amb el prestigi, intacte, del Molt Honorable President Maragall. Ara més que mai.

El més immediat és veure com s’articularà la “dissidència” del PSC. NECat i Avancem, de moment, ens hem posat d’acord per sumar, i des de NECat ja hem parlat amb els amics i amigues de Moviment Catalunya i també amb l’Associació Socialisme Catalanisme i Llibertat. Personalment, crec que s’ha de respectar a tothom i deixar que vagin madurant allò que creguin més adient, però també que fora bo que els socialistes sobiranistes confluïssin en un partit socialista català que podés contribuir eficaçment a la bona marxa del país: ara i després.

Estic convençuda que la suma de tots arribarà a bon port i que entre tots i totes crearem l’espai dels socialistes compromesos amb els valors de la igualtat, de la justícia social, de la regeneració democràtica i del catalanisme polític que necessita ara més que mai el nostre país.

En tot cas són moments convulsos que necessiten claredat d’idees, responsabilitat de país, atenció als problemes reals de la gent i una considerable dosi de sacrifici individual. Res és fàcil però si es té fe i s’actua correctament tampoc res és impossible.

Magda Casamitjana i Aguilà

Consell de Nova Esquerra Catalana