25N: reivindiquem una mirada més empàtica cap a les dones
Cal intensificar les polítiques orientades a erradicar les violències de gènere. Cal més formació entre els joves i més sensibilització contra els abusos, maltractaments i mentalitats masclistes. És necessari prevenir i evitar aquesta xacra social; però no oblidem que és imprescindible, també, acompanyar, escoltar i tenir cura de les dones que han patit i pateixen violències de gènere.
El dia 25 de novembre, Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència envers les Dones, posa el focus en un problema que cada any manté o augmenta el nombre de víctimes assassinades pel sol fet de ser dones. Com passa amb altres problemàtiques que encara hem de resoldre aquest segle, l’arrel resideix en el patriarcat, el masclisme i l’hegemonia masculina per sobre de la femenina i en el seu intent d’imposar-se i perdurar.
Durant aquest 2023 han estat assassinades 51 dones a Espanya per violència masclista. Hi ha altres dades que no es compten com a feminicidis com a tal, ja que són perpetrats per familiars, amics o coneguts de la víctima. Aquests 42 assassinats fan ascendir la quantitat a 93 dones mortes enguany. Estem parlant d’un greu problema social ja que tot i que la violència l’exerceixen els homes, les conseqüències recauen directament sobre les dones.
Es poden enumerar els diferents tipus de violència que estipula la nova llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de la llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista. Aquesta amplia i actualitza una llei que va ser pionera a l’estat però que ja necessitava una revisió. També es podria parlar dels àmbits en els que es pot produir la violència; però el que sembla més necessari és parlar de les víctimes, des d’una perspectiva propera i de sororitat.
Les dones que pateixen violència masclista a les seves vides solen estar estereotipades, immerses en un núvol de pretesos criteris que en realitat no són veritat i que impedeixen a la societat retallar la distància amb la perspectiva personal, com una cuirassa, que evita a tothom posar-se en la seva pell. Aquesta perspectiva despersonalitza les dones i les posa en un context de solitud que s’hauria de transformar. Les dones que són maltractades són persones, mares, filles, treballadores i molts cops el seu entorn, cada cop menys, no sap pel que estan passant. Perquè encara comporta un estigma i una culpabilitat que els resulta inevitable. Aquesta despersonalització també implica que, atès que elles i només elles poden denunciar per tallar aquesta violència, han de prendre decisions molt difícils en el pitjor dels moments vitals.
Durant anys, les administracions, entitats d’acompanyament i la pròpia societat han anat creant una visibilització de l’estigma de les dones sense precedents. Les polítiques han anat evolucionant fins a tenir en compte de manera integral el que significa i comporta aquests tipus de violència. Fins a dia d’avui ha estat un camí de formiga que té molta importància però encara cal fer més. I una de les grans necessitats és tenir presents les dones; no donar res per suposat, encaixar les diverses realitats, saber acompanyar de manera correcta, posar al centre de totes les mirades aquestes dones perquè no hi hagi ombres. En definitiva, saber que elles no trien aquest camí; que el seu dolor el senten cadascuna de les dones del país quan en maten una per setmana. Hem de ser conscients que, tot i tenir una de les millors lleis d’Europa, que protegeix i castiga, encara falta molt per tenir un sistema més humà, més empàtic i que sostingui les víctimes amb cura i comprensió.
Cèlia Albí
Especialista en polítiques de gènere i coordinadora de l’assemblea territorial de Reus en Moviment