8M: siguem lliures des d’ara mateix!
Perquè encara cal reivindicar el 8 de març, dia internacional de les dones!
Fa una mica més de mig segle, les dones en aquest país no podien votar, no podien tenir un compte bancari, per viatjar necessitaven el permís del pare o del marit, i moltes d’altres prohibicions que eren ben “habituals i acceptades” fins i tot i en molts casos, per elles mateixes. Amb els anys el país es va anar actualitzant i modernitzant aportant a les dones una sèrie d’avenços que, donats per la pròpia evolució, s’anaven veient com a “naturals”. Avui dia les dones han conquerit de manera quasi bé fictícia una realitat aparentment d’igualtat respecte a l’altra meitat de la població. Però és, com dèiem, fictícia. Per què?
Encara avui dia el patriarcat emmarca i envolta la vida de les persones. Les dones es fan càrrec de la majoria de les cures a les llars. Si bé la part masculina cada cop s’implica més en aquests assumptes de la llar, segons l’INE el 67’1% de les dones realitzen tasques domèstiques davant del 32’9% dels homes. Això es tradueix, per exemple, en el fet que les dones dediquen al voltant de 43 hores setmanals en la cura dels fills, a diferència dels homes, que n’hi dediquen unes 18. Tot plegat, parlant de dades, es podria creure que el biaix sempre resulta poc objectiu, que són opinions transformades en dades, etc., motius pels quals n’hi ha que intenten donar la volta a la realitat per mostrar una perspectiva poc realista i completament tergiversada.
Però atès que això és un article d’opinió, no explicarem les dades de forma intensa, sinó que la idea és saber per què encara cal seguir reivindicant el 8 de març.
Aquesta reivindicació té molt a veure amb la vida de més de la meitat de la població i el seu dret a decidir per elles mateixes, el seu dret a viure de manera lliure, amb el fet de poder triar i prendre decisions sense haver d’estar supeditades a una força social que les empenyi en direccions que possiblement no són les que es triarien lliurement. També té a veure amb situacions íntimes i normativament acceptades que es contradiuen i que, per descomptat, en molts cops guanya la pressió social. Un exemple seria el fet de tenir fills o no; encara hi ha moltes dones que trien tenir-ne perquè la pressió externa, fins i tot l’entorn social tan proper com la família, empeny en aquesta direcció. I el fet és que no es té lloc per la reflexió plena i es tendeix a voler seguir amb la tradició. Com els contes de fades en què les princeses esperen que vingui un príncep a salvar-les al mateix temps que ells es veuen obligats a salvar-les a elles i no a tenir cura d’ells mateixos.
A banda de situacions tan generals com aquestes n’hi ha d’altres de menor abast però també importants que es troben les dones cada dia i que molts cops passen completament desapercebudes pel sol fet de ser molt quotidianes. La següent situació la vaig viure personalment en una reunió en què les persones que dirigien l’ordre del dia eren majoritàriament homes i hi havia una dona, que per cert tenia un rang diferent i per descomptat de menor categoria laboral. El fet és que quan ells parlaven es respectava completament la paraula i quan era el torn d’ella va ser interrompuda en diverses ocasions per alguns dels homes. Tot plegat, em va deixar, a banda de sorpresa, bastant molesta. Recordant reunions anteriors, vaig ser conscient en aquell moment que aquestes situacions eren un costum habitual en aquests tipus de trobades. També es dona la circumstància contrària, en la qual algunes dones adopten postures masclistes per sobreviure en el món del patriarcat, com poden ser la confrontació, el conflicte constant, l’abús de poder, etc.
Des d’haver d’anar cada dia a buscar la canalla a l’escola tenint parella que no hi va mai, fins a les esferes de poder que solen recaure en homes que, tot i tenir famílies, no tenen cap necessitat de dedicar-hi ni un minut del seu dia, hi ha milers de situacions en les quals les dones encara perden la carrera. És cert que el mon ha avançat però no és suficient, encara no. I no es pot abaixar la guàrdia ja que en aquesta cursa hi perd tothom, tant dones com homes.
No fa gaires dies parlava amb un amic d’aquest tema. Ell argumentava, feminista com és, que les dones han de prendre les regnes del món i del poder, encara que sigui per la força. Jo el volia convèncer del contrari, que dones i homes hem de fer camí conjunt per a aconseguir una societat igualitària i respectuosa, de manera real; que si les dones guanyem aquesta fita ells també ho faran i que hem de compartir tant els guanys com les possibles pèrdues. Cal tenir clar però que el nostre consens inamovible va ser que les dones hem de ser al capdavant, liderant, removent, capgirant i resolent però de cap manera destruint ni matant.
Hem de seguir reivindicant perquè, tot i que els teòrics diguin que per tenir una igualtat real falten 700 anys, la nostra vida importa, i potser hem de deixar de lluitar i senzillament ser lliures des d’ara mateix!
Cèlia Albi Fernández
Tècnica en polítiques de gènere i coordinadora de Reus en Moviment. Membre de MEScat.