Àngels Oró signa l'Apunt: "Barcelona, ciutat microclima aïllada de la Catalunya del pujolisme"

[spacer]

M’ha semblat obligat escriure aquest apunt, com a membre del Consell de Nova Esquerra Catalana, i no passar per alt el cas Pujol, però no perdré el temps en descriure ni criticar el presumpte blanqueig de capitals i frau fiscal comès per qui va ser President de la Generalitat de Catalunya durant vint-i-tres anys, sinó positivar el seu contrapès polític a la ciutat de Barcelona, projecció i model de ciutat encapçalat per l’Alcalde Maragall. Ciutat microclima aïllada de la Catalunya del pujolisme, aliena al model de la recompensa en la subvenció i les polítiques de beneficència en detriment de polítiques reals d’igualtat de drets socials.

Sovint s’ha criticat l’Alcalde Maragall per utilitzar Barcelona i el seu Ajuntament com a contrapès a Catalunya i al Govern de la Generalitat. Una Barcelona amb prou autonomia i finançament per no haver estat mai dependent ni sotmesa a la Generalitat, fins el present mandat municipal convergent encapçalat per l’Alcalde Trias, i que ha esdevingut la capital de Catalunya i el seu motor econòmic, cultural, social i urbà durant els darrers trenta cinc anys.

Maragall va insistir en la necessitat de recuperar el govern metropolità de Barcelona, que Jordi Pujol va suprimir l’any 1987, per eliminar més contrapès a la Generalitat de Catalunya, la seva Catalunya, la que jo ara anomenaria la “falsa” Catalunya de Pujol. Llevat de les poques estructures d’Estat que va poder construir durant els primers governs, el contingut de les seves polítiques resulta prou criticable des de l’òptica socialista. Amb més raó i lògica es pot entendre ara l’actuació i visió política de l’Alcalde Maragall.

Una Catalunya que per als qui sempre hem estat socialistes, hem vist sovint allunyada de la realitat dels barris de Barcelona i de les seves necessitats socials, que vèiem cobertes gràcies a l’Ajuntament, sense  tracte de beneficència, sinó d’igualtat. A tall d’exemple, recordaré alguna visita de Pujol al barri obrer de les cases barates del Bon Pastor, on vivien els meus avis. El meu avi en una de les visites de Pujol li va dir: “Aquest no és el teu barri”. I sí, tenia raó, no només en el sentit literal de la frase, sinó també en el fet de que era un barri, com molts d’altres, que no se’l sentia seu, com sí podia fer-se’l seu l’Alcalde Maragall o l’Alcalde Hereu, amb qui vaig poder compartir-ho de prop.

Que Jordi Pujol hagi retornat la Medalla d’Or de la Ciutat pel cas del presumpte frau en el que es veu immers, potser l’honora, però la qüestió es si mai la va merèixer. Concedida l’any 1992, quan s’havia mostrat crític amb els Jocs Olímpics de Barcelona i quan va caldre certa negociació i convenciment per tal de sumar la seva complicitat i la del Govern de la Generalitat.

El mandat actual de l’Alcalde Trias només fa que confirmar que els governs de CiU han donat sempre l’esquena a Barcelona. Més quan com ara, en minoria al Consistori de la ciutat, es veu obligat a realitzar pactes i geometries variables no sempre favorables als interessos de la ciutadania barcelonina.

La ciutat viu immersa en una infinitat de conflictes, com ara la massificació del turisme, l’anomenat turisme “low cost” i incívic, la manca de regulació dels clubs cannàbics, els horaris comercials en dies festius, la proliferació de centres comercials en detriment del comerç tradicional de barri, el canvi en el model educatiu de les escoles bressol municipals, una reforma del Passeig de Gràcia i de la Diagonal de cara a la galeria del turista, l’augment de tarifes del transport públic i la retallada d’horaris, la privatització de serveis públics rentables com ara, certs aparcaments municipals, amb l’excusa de reinvertir els guanys de la venda en la construcció d’habitatge públic, com sinó hi hagués prou habitatge buit a la ciutat, propietat dels bancs tancat en espera d’una nova bombolla immobiliària.

Igualment greu em sembla el tancament de les oficines municipals de registre de parelles de fet o la privatització de la gestió de l’oficina de drets civils, l’Agència pels Drets Civils. Lo civil privatitzat, que tant agrada a Convergència i al Partit Popular.

I amb tot això, no oblidem el superàvit pressupostari de l’Ajuntament de Barcelona, un clar exemple de la nova gestió pública neoliberal. Tampoc defenso el dèficit en els pressupostos públics, si no és estrictament necessari, però aquesta crisi que patim fa anys que obliga a molts barcelonins i barcelonines a fer esforços considerables en les seves economies domèstiques. L’augment de menjadors socials i un superàvit pressupostari són conceptes difícils de casar sinó es des de l’òptica de la beneficència, que tant indigna a l’esquerra que creiem en la igualtat social.

Capgirem-ho! se’ns presenta una oportunitat única a les properes eleccions municipals del maig de 2015.

Emergeixen nous moviments socials i partits polítics d’esquerres, desacomplexats amb la realitat nacional que viu Catalunya, que vol una Catalunya Estat i per tant, una capital forta, motor econòmic i social d’un nou país, més just i més lliure. Fem realitat una Barcelona governada des de l’esquerra.

Certament demano modèstia a aquells partits emergents, pràcticament sense experiència de govern, que titllen de màfia els darrers trenta cinc anys de govern de la ciutat, i contraris al model Barcelona. Siguem justos, hi ha hagut llums i ombres en aquests trenta cinc anys.

Capgirem el model, construïm una nova ciutat. Les eines son magnífiques, m’atreviria a dir que els tècnics municipals de l’Ajuntament de Barcelona són del millor que he conegut mai en funció pública i les propostes i demandes ciutadanes no es poden fer esperar. Calen nous relleus polítics per tal de plasmar-ho tot en la realitat quotidiana als nostres barris.

I sobretot, retornem la ciutat als barcelonins i barcelonines que tanta il·lusió van demostrar i compartir amb l’Alcalde Maragall.