Ara Barcelona. Ja.
La segona transició, com la primera (Febrer 1976), començarà a Barcelona. Falta saber quina forma prendrà, quina serà la combinació d’impulsos socials i innovació política que la farà néixer, però tot ens diu que així pot i ha de ser.
La ciutat “oficial” dorm o viu de rendes del passat. Les Institucions i els partits tradicionals semblen presoners o hipnotitzats per la crisi i els seus efectes. Des d’aquesta ciutat “oficial”, enllà d’algunes bones intencions, no apareix ni una sola proposta capaç de desvetllar les energies col.lectives.
I, en canvi, la ciutat bull, s’indigna, es revolta. I també respira, crea, s’ajuda, emprén, aguanta, coopera..
És hora de convertir aquesta energia resistent i reactiva en projecte creatiu. És hora que la ciutadania assumeixi altre cop la responsabilitat, és hora de recuperar la “polis” activa que tants cops ha demostrat la seva implicació amb l’interès general.
Les idees hi són, potser disperses i no articulades, però indubtablement presents i potents. La urgència és màxima.
Barcelona pot donar a llum la nova cultura política que busquem des de fa ja alguns anys. Depèn de nosaltres mateixos, dels ciutadans que sabem com voldríem que fossin les coses i que som conscients de la distancia immensa i creixent que ara mateix ens en separa.
Hem de definir i posar en peu els nous motllos institucionals, econòmics, democràtics que ens retornin la dignitat, que ens permetin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en el marc de convivència que lliurement tornem a construir.
Per això mateix des de Nova Esquerra Catalana treballarem per que aquesta necessària nova transició aparegui en forma de projecte politic articulat, capaç d’aplegar una ampla majoria social i de fer-se acompanyar de les forces polítiques que composen l’actual mapa de les esquerres dividides
Un projecte politic amb proposta i resposta per les preguntes que hem anat acumulant en els últims temps:
- Que vol dir governar una ciutat de primera fila mundial, diversa, complexa, orgullosa i conscient de la seva personalitat?
- Com s’ha d’entendre la corresponsabilitat activa dels ciutadans en aquesta democràcia avançada?
- Quin model de creixement urbà per una ciutat aparentment “acabada” però que demana tantes intervencions per connectar les “barcelones”, per donar-se continuitat social, per generar nous significats democràtics?
- Quina articulació de la realitat metropolitana que permeti expressar tota la potència econòmica i social que es contenen en els seus 400 km2/4 milions de residents?
- Quina projecció exterior per recuperar el lideratge mediterrani, el rol de capital de la Catalunya-estat i el de força principal d’un dels grans espais econòmico-culturals que defineixen Europa?
És hora de retrobar el significat profund de la nostra ciutat.
Sense nostàlgies ni temptacions de reproduir processos anteriors.
Fugint de la resignació o de la comoditat de la crítica des de l’oposició a tot.
Assumint el risc conscient de l’ambició creativa.
Tornant a ser Barcelona.
Ernest Maragall i Mira