Ara i sempre, elles mateixes #MESminirelats en motiu del 8 de març

A vegades intento recordar com era la meva infantesa, en breus instants em vénen petits fragments de memòria viva, de situacions, de jocs, rialles, baralles i molta estima. Ara que em reconeixen com adulta, que la meva feina em porta a estar la major part del meu temps envoltada d’adolescents. Reflexiono sobre molts instants que no és valoren i que més tard acabes guardant dins la memòria. En el fons, els records són com petits tresors robats a un temps que mai més retornarà.

Els espais educatius, com tan altres considerats espais públics, son espais de reconeixement però, a més, son espais de reflexió i aprenentatge. Dins aquest espai es mouen petits éssers que intenten entendre un món habitable, que es troba en un canvi constant, que sembla que s’alimenta de cossos que no entren dins els canons establerts per vés a saber qui.

M’han demanat un breu relat sobre infància i adolescència, fa anys que vaig deixar la meva infantesa i encara que l’esperit adolescent continuï dissident dins el meu cos, el miratge d’aquest davant el mirall no deixa de mostrar que la vitalitat va marxant per la pell.

Fent aquesta retrospectiva i mirant l’actualitat, hi ha elements que no han canviat tant. Segueixen els nervis per aprovar un examen, qui només vol jugar, qui somia despert, qui li apassionen els llibres i les relacions afectives de dependència, violència i frustració. Tot i això, no seria justa sinó expressés que potser hi ha algunes mirades que desprenen un quelcom diferent, un saber que hi ha alguna cosa incorrecta i desigual dins les arrels de l’arbre pater.

Mireu, i per situar-nos en context, hi ha un arbre que creix en mig de l’espai, un arbre invisible però que es va filtrant dins la nostra ment, que fa arrels dins les nostres estructures mentals i que es mostra en les nostres accions, dividint les formes de ser en: rosa o blau, en fort o dèbil, en funció pública o tasques domèstiques, en subjectes actius o objectes sexuals passius.

Doncs el que anava escrivint, hi ha un quelcom diferent dins d’aquestes mirades, tinc la percepció, que aquests nous éssers, petits, imperfectes, immadurs tenen una capacitat que a nosaltres se’ns escapava i és que poden intuir aquest arbre i les desigualtats que generen les seves arrels.

Aquests nous cossos intenten palpar les arrels, intenten treure-se-les del seus petits caps, intenten ser allò que volen ser i no el que l’arbre pater vol que siguin, intenten existir i no pensen demanar perdó per la seva existència. Són arrels primerenques, són un nou horitzó, el canvi a una tradició que no entenen.

Les joves han començat a demanar la lluna, saben que no està lluny, saben que hi poden arribar i, per damunt de tot, saben qui són: – Ara i sempre: Elles mateixes –

Marta Serra

Marta Serra

Vocal de Migració i Polítiques d’igualtat de la Coordinadora de Moviment d’Esquerres