Cal més recursos
Article d’opinió de Francesc Raventós, economista, ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre de Moviment d’Esquerres Barcelona, publicat a La Vanguardia el 5 de desembre de 2021.
S’estima que tenir descarbonitzat el planeta l’any 2050 tindrà un cost de 100.000 milions de dòlars anuals. Però a més del canvi climàtic hi ha altres reptes que també cal encarar, com ara la sobreexplotació dels recursos no renovables, l’explosió demogràfica a l’Àfrica, l’escandalosa desigualtat social o la prevenció de futures pandèmies.
Caldrà disposar de molts recursos. Però els governs són deficitaris i ja estan molt endeutats. Com obtenir més ingressos públics? No sembla fàcil. Les classes adinerades tenen bona part de la seva riquesa i rendes fora del control de la hisenda pública, les classes mitjanes se senten ja ofegades d’impostos i les classes populars ho passen malament. Es poden aconseguir alguns recursos addicionals amb petites modificacions fiscals, però mai no seran suficients per resoldre els reptes que tenim.
D’on han de sortir els recursos? Les situacions d’emergència exigeixen mesures excepcionals. La crisi financera de 2009 i l’actual pandèmia sanitària són situacions d’emergència. Per sortir de la crisi del crac del 1928, el president Roosevelt va impulsar el New Deal, que va ajudar a finançar amb un impost del 80% a les rendes més altes. Al Regne Unit, per reconstruir el país després de la Segona Guerra Mundial, l’impost marginal sobre la renda va arribar al 97,5% i l’impost sobre l’herència, al 80%.
Però en una economia oberta com l’actual, aquests percentatges tan elevats tenen poc sentit, ja que estimulen el canvi de residència i la fuita de capitals. De fet, els superrics mai no paguen els impostos que els correspondria, ja que tenen bons assessors que busquen les esquerdes legals o amaguen les grans fortunes i rendes a paradisos fiscals.
L’existència de paradisos fiscals és una gran injustícia. És precisament allà on hi ha molt diners que no paguen impostos o aquests són molt reduïts. Sorprenentment, la UE ha reduït a nou la llista negra de paradisos fiscals i entre ells hi ha a Samoa, Fiji, Vanuatu i Guam, països que ni es troben al mapa.
Si realment es vol que tots els ciutadans contribueixin a finançar les necessitats públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica, el G20 hauria d’acordar i coordinar la lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal. Suposaria seguir el pas que ja ha fet en aprovar la “taxa Google”, que imposa a les grans multinacionals un impost global mínim del 15% sobre els beneficis, cosa que permetrà ingressar a alguns governs 136.000 milions de dòlars anuals.
És de témer, però, que aconseguir que tothom contribueixi a la societat segons les seves possibilitats és un somni. Continuaran essent les classes mitjanes i populars les que pagaran la factura, augmentant encara més la dificultat per viure en dignitat en temps difícils.
Article d’opinió de Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre de Moviment d’Esquerres Barcelona