Extret del blog de Carles Ferreira “Per nosaltres el millor catalanisme és el que representem, provinent de la tradició del catalanisme de les esquerres,... Carles Ferreira: “Un nou tomb en l’hegemonia del catalanisme”

Extret del blog de Carles Ferreira

Per nosaltres el millor catalanisme és el que representem,
provinent de la tradició del catalanisme de les esquerres,
tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara
-com a mínim-!

Pasqual Maragall, discurs d’investidura (2003)

 

Artur Mas va pronunciar una cèlebre conferència a la primavera del 2008 on presentava el projecte de CDC com la casa gran del catalanisme. L’expresident de la Generalitat apel·lava a tot aquell elector “que se senti catalanista i aposti per la defensa del projecte de Catalunya“. En la mateixa línia, parlava d’agrupar gent “que tingui com a prioritat la construcció del país”.

Aquest discurs de nation building, sense més articulació ideològica que el nacionalisme clàssic, era semblant al que practicava tradicionalment Jordi Pujol en el transcurs de la seva -llarga- presidència. Els seus referents eren Prat de la Riba i Francesc Macià, arquitectes ambdós de les institucions d’autogovern -un, de la mancomunitat; l’altre, de la Generalitat republicana-. Pujol es presentava així com el seu hereu, com l’home que també actuava com a “constructor” del país, aquesta vegada després dels obscurs anys del franquisme.

Pujol evitava parlar, en canvi, de Francesc Cambó o de Lluís Companys. Els dos líders eren també destacats personatges històrics del catalanisme polític, però tenien una tara important per al fundador de CDC: eren dues figures altament ideologitzades. Mentre que Prat o Macià s’havien convertit en símbols que transcendien els signes ideològics, gaudint de més transversalitat, Cambó i Companys estaven altament significats -a la dreta el primer, i el segon a l’esquerra-.

L’habilitat de CDC fou precisament aquesta: erigir-se com a únics representants dels interessos dels catalans com a nació. Tant se val si hom era democristià, socialdemòcrata o liberal. La supervivència de Catalunya, en abstracte, no hi entén d’etiquetes. En aquest context, qualsevol projecte que intentés ideologitzar l’espai públic era titllat de botifler, centrat en dividir els catalans entre esquerres i dretes en lloc de preocupar-se per remar junts com a país. La casa gran del catalanisme no suposava, doncs, res de nou. L’ocurrència de Mas era una nova expressió de la vella idea pujolista de la defensa prioritària de la pàtria com a quelcom desideologitzat i quasi prepolític.

Aquest sòl teòric va significar durant molts anys la reivindicació de les institucions d’autogovern com a instrument de construcció nacional, i de preservació de les “essències” de Catalunya -llengua, cultura, tradicions- a partir d’unes pràctiques pactistes i de caràcter regionalista amb l’Estat espanyol. Tot plegat va funcionar molt bé en termes electorals fins a l’arribada del procés sobiranista, que sorgí com a resposta a la laminació de l’Estatut però que es combinà, alhora, amb un malestar social produït per la recessió econòmica i també amb una forta crisi democràtica i de representació. Sense aquests nous elements no s’entendria que la independència, en molt pocs anys, passés de la marginalitat política a la centralitat en el tauler de joc.

En aquest context, CDC ha hagut de superar en primera instància -si és que ho ha fet del tot- la desconfiança que genera entre una part de l’electorat per les seves discutibles credencials independentistes. El que no és capaç de modificar, tot i constituint un nou partit, és el seu paper cabdal en la construcció i el manteniment d’un règim polític que una majoria de catalans -i ells mateixos-, ara, volen enderrocar. Tampoc acaba d’entendre’s que els teòrics representants de l’ordre s’apuntin a fer la revolució, si em permeteu la caricatura. Tot això els ha agafat a contrapeu.

Tot i així, podríem acceptar que aquestes dificultats han estat superades. Per què, però, CDC no tornarà a convertir-se en el gran projecte hegemònic del catalanisme polític? Doncs segurament perquè el discurs majoritari ha canviat de signe. S’ha ideologitzat força. Els nous independentistes defugen del nacionalisme clàssic, de la idea de “salvar” la nació en abstracte. La bandera no dóna de menjar, ni apodera a la ciutadania.

Quan el discurs majoritari del catalanisme passa de cavar trinxeres en defensa de les essències nacionals a presentar-se com un projecte de canvi social i de ruptura democràtica, CDC pateix i es descol·loca. Els obliga, per primera vegada en la seva història, a situar-se en uns eixos que transcendeixen l’enganyós “a favor de Catalunya” / “en contra de Catalunya” -en el qual, tradicionalment, ells es presentaven com el mascaraó de proa del primer bàndol-.

La candidatura de Junts pel Sí ha suposat el darrer intent d’operar a partir d’aquesta lògica -la de la casa gran-, però lluny de consolidar CDC i d’afermar-la al centre del nou moment polític, l’ha acabat arrossegant cap a posicions més pròpies de l’espai d’Esquerra Republicana, que és qui millor situada està per interpretar i vehicular les noves demandes del catalanisme d’avui. A diferència dels convergents, ERC no ha estat vinculada a la construcció del règim del 78 -ans el contrari-, i els seus postulats ideològics coincideixen força amb els nous anhels de canvi social i d’aprofundiment democràtic que comparteixen molts catalans.

Els republicans hauran de pugnar també, però, amb un nou espai polític, el dels comuns. Els d’Ada Colau i Xavier Domènech han entès perfectament que un projecte polític guanyador a Catalunya ha de tenir, com a mínim, un peu posat en el catalanisme. El PSC l’havia tingut en el seu moment quan va guanyar la Generalitat -recordeu Maragall-, i precisament l’expulsió del partit de la seva ala més catalanista els ha conduït, a Catalunya, a la marginalitat política. Veurem qui guanyarà la partida.

El cas és que tots els moments fundacionals al nostre país han estat pilotats pel catalanisme polític, sigui de signe progressista o de tall conservador. Prat de la Riba, de la Lliga, construí la Mancomunitat. Francesc Macià féu el mateix amb la Generalitat republicana, des de l’esquerra. Altre cop per la dreta, Jordi Pujol dirigí la recuperació de les institucions d’autogovern durant la transició. Si fem cas d’aquest moviment pendular, ara que potser estem a les portes d’un nou procés constituent, sembla que li torna a tocar al catalanisme progressista. Els d’Oriol Junqueras, en aquest sentit, estan més forts que mai.

En tot cas, una cosa està clara: l’hegemonia del catalanisme ha tornat a donar un tomb cap a idees avançades i de progrés. El principal argument per defensar l’Estat propi és avui l’obtenció de les eines necessàries per a construir un règim de benestar de primer nivell, i no pas per protegir la nació d’agressions externes. Al final, la casa gran del catalanisme acabarà sent ERC i les seves possibles confluències, amb un accent menys nacionalista i molt més democràtic i social. El pol de l’anomenada “esquerra nacional” està prenent múscul.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació.

D'acord
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook