"Cartel Party", l'Apunt Setmanal. Signa Jordi Fortuny

[spacer]

Richard S. Katz i el no fa gaire traspassat Peter Mair (2011) han estat col·laborant, des de 1992, en la redacció d’articles sobre l’organització de partits polítics. En aquests articles descriuen l’evolució del model d’aquests al llarg dels segles XIX i XX. Analitzen els partits que denominen d’elits, de masses, catch-all i finalment desenvolupen la tesi del Cartel Party.

Un càrtel en el món empresarial no és altra cosa que l’associació o entesa entre empreses per tal d’eliminar la competència en un determinat sector i, com a conseqüència, monopolitzar el mercat.

Podem dir que un sistema polític cartelitzat és aquell en què els principals partits, que alternen el govern i l’oposició, es posen d’acord i cooperen, sovint, per salvaguardar la seva posició de domini. Un altre dels objectius d’aquest càrtel seria, per damunt de tot, tenir accés de primera mà als recursos estatals, fonamentals per mantenir el partit i els seus dirigents i, a la vegada, intentar minimitzar els costos de perdre unes eleccions.

Dependre dels recursos estatals, a diferència del model de partit de masses, capgira la correlació interna de poder del partit a favor dels ocupants de càrrecs públics, que passen a dominar els òrgans del partit i, com a conseqüència, els lideratges interns intenten reforçar la seva posició amb estratègies de concentració del poder intern que perjudiquen les bases.

No hi ha un sol factor que determini la cartelització d’un partit, però bàsicament podríem dir que es produeix quan es redueixen les distàncies ideològiques entre els principals partits -en un escenari de polarització ideològica no és tan fàcil el desenvolupament d’aquestes estratègies. A la vegada, en tradicions polítiques d’acomodació i negociació és on es produeixen les condicions favorables a la cartelització. No és d’estranyar que en l’Europa de l’Estat del Benestar -principal objectiu dels partits de masses- s’estableixi el model de partit càrtel inicialment al voltant dels anys 70 del segle XX, en què els ajuts estatals van estar determinants per al seu sosteniment i en què tot i estar a l’oposició llargues temporades, no ha implicat la impossibilitat d’accedir a càrrecs -consells d’administració d’empreses públiques, per exemple. Alguna vegada s’ha sentit frívolament que a l’oposició es viu millor. Gairebé, entre ells, no es veuen com oposició o competència sinó com a companys de treball que fan els diferents rols. Exemples d’aquestes pràctiques les podem veure ara molt accentuadament i les podem observar al llarg de la història recent. Que últimament Felipe González insti a una coalició entre PP i PSOE, “si el país lo necesita”, és l’evidència de l’afirmació mal formulada; hagués estat més encertat dient “si PP y PSOE lo necesitan”. Altres exemples com el fet de posar-se d’acord, quasi de nit, per aforar Joan Carles I, o el pacte PSC i CiU amb el tema de BNC World, i tot plegat sota un consagrat sentit d’Estat i gairebé de salva-pàtries, per evitar mals majors. És per això, que ja tenim la llei electoral adient, que els perpetua i així donen estabilitat a l’Estat, en definitiva: tot ho fan pel poble però sense comptar amb ell. Sembla que res no hagi canviat des dels temps de Carles III.

Dit d’altra manera, l’objectiu és guanyar eleccions i no tenir competència. Aquesta mena de partits accentuen una sèrie de característiques com són: estructures verticals i estratificades i sense massa militants, allunyament de la societat, exclusió de nous actors, confusió del partit com estructura pròpia de l’Estat i no com estructura pròpia de la ciutadania -debiliten els vincles entre el partit i la societat civil.  Són aquells que es posen d’acord per fer regles de joc de tal manera que sigui impossible accedir al poder real d’altres que no siguin ells.

Li calen militants a un partit càrtel? Els militants són molestos, volen participar, moltes vegades tenen idees extravagants, no aporten massa diners per sostenir l’economia del partit -el partit s’alimenta del diners de l’Estat, com els equips de futbol dels drets de TV i els espònsors, no dels socis- , els militants no són bons estrategues electorals, en definitiva molts fan nosa. De fet aprofiten una crisi per fer neteja, per provocar que s’emprenyin i marxin, no calen per mantenir la marca. El militants no tenen drets ni obligacions;  de vegades es desdibuixa la seva figura amb la del simpatitzant. Es parla d’ells com individus, no com a grup organitzat, gairebé se’ls considera figurants i s’utilitzen per vestir la legitimació dels dirigents. Últimament hem assistit a una situació esperpèntica de veure com dirigents d’un partit, desvergonyidament, convidaven a marxar del partit militants molestos.

Sovint es parla de l’enquistament dels partits, situació que no és altra que un estat desesperat i extrem de cartelització, que porta finalment a la destrucció. Tot just això passa quan se senten veus de pèrdua de l’Estat del Benestar i quan es vaticina que els nostres fills no tindran les mateixes oportunitats que hem tingut nosaltres. I aleshores surten els partits que pretenen ser de masses i alhora escoltem els missatges de la por: la destrucció dels partits centrals portarà a afeblir greument les institucions, és a dir, l’Estat. Qui ho diu és perquè ja ha confós, intencionadament o no, el partit amb l’Estat.

Compte amb el populisme, ens diuen, ens diem. Del que veritablement hem de tenir por és de no saber canalitzar l’expressió dels ciutadans. Els partits no han de tenir por als ciutadans, als militants. Els partits tornaran a ser de masses i exerciran el control de les seves cúpules. El ciutadà vol fer el programa electoral, no vol que li facin; potser sortirà un xurro de programa, segons els il·lustrats, però serà el seu. Per cert, van ser les masses, amb consciència de justícia social, les que varen conquerir l’Estat del Benestar. No devien fer tan malament el programa!

Jordi Fortuny i Guinart

Conseller Nacional de NECat