Convenció MEScat: Discurs de cloenda de Josep Serra

Finançament, habitatge, llengua i lluita contra la pobresa laboral, punts clau en la cloenda de la Convenció MEScat

 

Bon dia a tothom,

1. Queda clar el que acabem de fer.

Avui és un dia important per al nostre partit.

Prèviament a aquesta Convenció, hem procedit en un Congrés a formalitzar la fusió de dues organitzacions polítiques: MEScat i AxR.
Durant la Convenció que ara concloem, hem analitzat la situació política actual i com reconstruir avui l’espai de l’esquerra independentista. Hem finalitzat amb una taula rodona on hem volgut veure els reptes i les oportunitats per a l’independentisme d’esquerra. També hem presentat una Declaració política.

Ara bé, us recomano que a més d’escoltar la lletra en sentiu la música.

La música de la Convenció ens diu com volem fer el que volem fer. Una taula rodona amb gent diversa de l’independentisme d’esquerra. Volem aplegar-nos tots per empènyer cap endavant. Ho volem fer utilitzant les eines que tenim: les institucions (Parlament Europeu, Parlament de Catalunya, els ajuntaments) i la societat civil. El partit és una eina important; però és això: una eina. Som i volem ser més presents en associacions de tot tipus: sindicals, feministes, socials i independentistes (ANC, Consell, Òmnium).

De la Declaració política, escolteu-ne també la música. Avui són amb nosaltres a la Convenció un president i un conseller a l’exili. Expressen la fermesa del nostre país i la dignitat de qui no es rendeix malgrat totes les dificultats i patiments.

Som al seu costat. El seu projecte és el nostre: “no surrender”, no ens rendim.

2. Queda clar el que ens inspira i com ho volem fer.

Hem parlat de reptes i projectes polítics per resoldre’ls. No cal ara repetir-los.

Voldria fer esment a tres de temàtica socioeconòmica i a un de cultural que ens afecten d’una forma descarnada.

Pel que fa als tres de temàtica socioeconòmica, el primer d’ells és posar un marc amb dues dimensions. La primera dimensió: l’Estat de Benestar, que volem mantenir i millorar històricament, ha estat el resultat d’una aliança entre les classes treballadores i les classes mitjanes. La segona dimensió: el dèficit fiscal amb l’Estat espanyol ens tenalla i ens impedeix mantenir-lo i avançar en la seva millora.

2.1. No podem disposar del 8,5% del PIB que generem com a país. Això afecta serveis del nostre Estat de Benestar. Aquests 22.000 M€, que segurament ja són més si disposéssim de les balances fiscals actualitzades, disminueixen la qualitat de la sanitat, de l’educació i dels serveis socials dels nostres ciutadans. Catalunya té tantes persones amb risc de pobresa com habitants tenen algunes Comunitats autònomes espanyoles. Això ja ho va dir un President de la Generalitat ben poc sospitós com el President Montilla. (feu la multiplicació: 20% d’8.000.000 equival a 1,600.000 de pobres).

Un aspecte rellevant és el següent: la independència o un concert econòmic com el basc restaria el 2% del PIB a la resta d’Espanya. Durant la crisi del 2008, Espanya en va perdre un 4% el 2009 i un 3% addicional el 2012. L’economia bé que se’n va recuperar. Això sí, obligaria al Madrid capital a redefinir els seus propis objectius d’inversió en infraestructures i despesa en benefici de la resta. Amb aquesta injecció econòmica que ve de Catalunya, Madrid es dopa i ens fa millor la competència atraient activitat i empreses. Ser solidari és una virtut; ser ingenu és un defecte.

Amb aquest 8,5%, nosaltres sí que podríem invertir en infraestructures públiques que són un dels factors rellevants per augmentar la productivitat de l’economia. No cal que parlem de Rodalies, ni de centres recerca i transferència tecnològica com Euskadi. Podríem fer-ne una llarga llista.

2.2. També podríem ampliar el parc d’habitatge públic, que és el segon punt socioeconòmic del qual us volia parlar. Als Països Baixos, el 30% del parc residencial és públic; a Dinamarca, el 20%; a França, el 17%. A l’Estat espanyol és el 2%, similar a Catalunya. Aquest s’ha convertit en el principal factor de desclassament del nostre jovent. A la Catalunya que volem no ens calen polítiques que, per ben intencionades, redueixin l’oferta i impulsin els preus a l’alça, sinó polítiques públiques que augmentin el parc protegit i una fiscalitat i una política d’avals que premiï els preus moderats. Que l’habitatge protegit fomenti l’arrelament sense l’exclusió. Tampoc tractar els petits propietaris com a grans tenidors. Enfortir el vincle entre contribució i drets socials és un principi essencial per mantenir la cohesió entre classes mitjanes i treballadores, fonamental per a mantenir i aprofundir l’Estat de Benestar.

2.3. El tercer tema socioeconòmic que vull esmentar són els salaris. L’Estat de Benestar redistribueix diferidament tota la renda que es genera en el conjunt de l’economia. En canvi, els salaris distribueixen la renda immediatament en el lloc on es genera. Això ho saben els sindicats.

A la Catalunya que volem no podem conformar-nos en el mal crònic que suposa la pobresa laboral. Treballar, en molts casos, ja no equival a viure dignament. No podem basar-nos en un model econòmic que competeix a la baixa i que confia més en la precarietat que en la productivitat i la generació de valor afegit.

Aquest model no garanteix el futur dels nostres joves ni és capaç de retenir els més qualificats. No garanteix l’ascensor social. Tampoc el futur del sistema de Benestar. Ens cal un salari mínim català més alt que a la resta de l’Estat. Si el cost de la vida és superior i volem protegir les classes treballadores i mitjanes de la precarietat estructural, tots ―partits i sindicats― haurem de lluitar per aquest objectiu.

2.4. Pel que fa a la temàtica cultural, només esmentaré la llengua.

Una imatge val més que mil paraules. Permeteu-me que us expliqui una anècdota que alguns ja m’heu sentit explicar altres vegades però que crec que ho il·lustra.

Era la transició i es va fer un míting a Terrassa del PSC. En Joan Reventós va començar el míting parlant en català i es van sentir algunes veus que deien “en castellano, que no se entiende”. En Reventós va respondre ràpidament: “Fa 40 anys que no puc parlar en català en públic, així que ara ho continuaré fent”. Algú que estava al meu costat va dir “acaba de perder un montón de votos”. De fet el PSC va guanyar aquelles eleccions a Terrassa i a Catalunya. Els que llavors érem joves vàrem rebre una lliçó política de primer orde. Vam veure l’estadista i no el polític de vol ras. Aquell que, com deia Churchill, pensava en les properes generacions i no en les properes eleccions. Pensava en el país que volia deixar i no en el mercadeig de vots que podia treure o perdre.

Quina diferència amb el PSC actual d’Illa i Collboni! També amb ERC i alguns dels seus aprenents de bruixot que argumenten que el país és com el país s’expressa i que aquesta és la realitat que ha de ser present als mitjans de comunicació. Mireu la deriva que han pres els mitjans públics de televisió i ràdio. Com si la literatura de Kafka, tot i que l’autor era nascut a Praga, no fos de cultura alemanya. Avui tenim una escola que assegura el coneixement i la comprensió de la llengua per part del 95% de la població a diferència de llavors. Com deia Francesc Macià: “la llengua és el nervi de la nació”. Aquí no podem fallar!!!! La simpatia la guanyem no tractant qui acaba d’arribar com a foraster, sinó com a nosaltres mateixos i explicar-los-hi.

Ara bé, tota l’estratègia que ens ha de portar a la independència de Catalunya i també a assolir aquests objectius passa per ser conscients que no ho podem fer sols. L’objectiu és extremadament ambiciós i necessitem grans organitzacions unitàries i transversals que ens acostin a allò que va ser Junts pel Sí.

Que agrupin gent d’esquerra i de centredreta per empènyer plegats en aquesta direcció i que responguin en el dia a dia a la centralitat d’aquest país que, segons les enquestes, està situada en el centreesquerra: llibertat i progrés.

Així aconseguirem grans majories i l’hegemonia per completar aquest gran projecte d’emancipació nacional inclusiu i que no exclou cap ciutadà respecte del seu origen.

3. Queda clar per què ho hem de fer

Quan els grans us mireu a vosaltres mateixos amb la vostra història de vells lluitadors per un món millor, per un país millor i veieu els vostres fills i els vostres nets. Ja sabeu per què ho heu de fer.

Quan els joves veieu els reptes i les dificultats vostres, de les vostres parelles i les dels vostres amics per tirar un futur endavant us adoneu de la fragilitat dels sistemes de benestar que ens hem donat. Us adoneu de la fragilitat de la mateixa democràcia que reposa en una justa redistribució del que produïm.

I és aquí on el vell somni de la causa nacional i la social troben el seu arrelament en el mateix lloc. La Causa nacional i la social són la mateixa Causa: la de la Llibertat i la de la Justícia. En majúscules. Una Llibertat i una Justícia que cal fer-les efectives tant en el terreny individual com en el col·lectiu. No soc lliure si no se’m respecten els meus drets com a membre d’una comunitat nacional perquè també és la meva identitat personal. No soc lliure si no disposo de mitjans econòmics i socials per ser-ne. Cal que les llibertats formals siguin efectives. La desigualtat és un mal social a combatre. Aquí ressonen Marx i els socialistes de tots els temps. El gènere humà ens aplega i ens agermana a tots. És de Justícia respectar la dignitat que tots tenim pel fet de ser persones. Com deia Kant en una de les seves formulacions de l’imperatiu categòric, cal tractar la persona dels altres i la nostra pròpia com un fi i mai com un mitjà. Som fills de la Il·lustració.

Permeteu-me acabar amb la convicció que ens en sortirem, d’aquesta vella lluita per la Llibertat i la Justícia. Depèn de nosaltres. De la nostra convicció i del nostre esforç. Aquí, com Gramsci, hi posem l’optimisme de la voluntat.

Per donar-ne més raons, us posaré un cas que ens fa rememorar també els moments en què l’extrema dreta a Europa i al món semblava que se’n podia sortir.

Quan Alemanya tenia acorralada Gran Bretanya a la II Guerra Mundial i es podia preveure una invasió després del desastre de Dunkerke amb 300.000 soldats britànics atrapats, la Unió Soviètica encara aliada dels nazis i els Estats Units fora de la Guerra, Churchill va fer un discurs memorable el 4 de juny de 1940 al Parlament britànic donant ànims per continuar la lluita.

“Continuarem fins al final. Lluitarem a França, lluitarem pels mars i els oceans, lluitarem amb una confiança creixent i una força creixent en l’aire, defensarem la nostra illa, sigui com sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem als aeròdroms, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons; mai no ens rendirem.

Crec que no es pot expressar de millor manera. Aquesta és l’actitud.

Uns dies abans del discurs deia:
“Aquesta és la nostra política. Vostè pregunta, quin és el nostre objectiu? Puc respondre amb una sola paraula: és la victòria, la victòria a tota costa, la victòria malgrat tot el terror, la victòria, per molt llarg i dur que sigui el camí”.

Doncs això!

MEScat Independentistes d’Esquerra, tots nosaltres, ens comprometem a lluitar a tot arreu fins aconseguir-ho. Fins a la victòria final!!!

Visca Catalunya Lliure!!!

 

 

Josep Serra
Coordinador general de Moviment d’Esquerres de Catalunya