Crisi Covid-19: Conseqüències del confinament per a la gent gran

Com bé sabem, el col·lectiu de persones de la gent gran és un dels grups de població amb més risc de contraure la infecció de la COVID-19, i s’han adoptat mesures tant des del govern com des dels ajuntaments per tal d’evitar que prenguin mal.

Quines mesures s’han pres? El necessari confinament total de la gent dins de les seves cases. Això ha comportat la impossibilitat sobtada de sortir al carrer, de veure ni trobar-se amb ningú, excepte les persones que els cuiden o amb qui conviuen. Per a ells s’ha fet molt dur que tot estigui tancat i barrat, cap centre de dia obert, cap casal, cap centre cívic, cap lloc on relacionar-se, cap veïna, cap parc, gairebé cap botiga, tampoc. A més, molta gent gran no disposa de la tecnologia que apropa les persones i amb el confinament ha arribat l’autèntic aïllament, sense cap preparació prèvia de mitjans ni recursos per a fer-ho més suportable.

Aquestes mesures preses tan sobtadament tenen especial impacte en la població gran que actualment viu sola, que a Catalunya ascendeix a 334.000 persones, 160.000 de les quals pateixen una soledat no desitjada, fet que endureix el panorama durant el confinament

Aquestes mesures preses tan sobtadament tenen especial impacte en la població gran que actualment viu sola, que a Catalunya ascendeix a 334.000 persones (font: Idescat). Si aprofundim una mica més en les dades, 160.000 d’elles pateixen una soledat no desitjada, fet que endureix el panorama durant el confinament, la durada del qual encara desconeixem.

Una situació absolutament excepcional que està empitjorada si la persona gran que viu ara sola i aïllada té alguna discapacitat física, una malaltia i/o un deteriorament cognitiu, per petit que sigui. Per exemple, la sordesa, si només els queda el telèfon i la TV, resulta més limitant que mai.

Si, a més, la situació econòmica de la persona gran i aïllada és precària, resulta un escenari molt angoixant per a ella i un greu problema social.

L’aïllament esdevé multidimensional: afectiu, d’assistència mèdica, informatiu…

L’aïllament físic també suposa un aïllament afectiu, per la impossibilitat de tenir contacte – o el mínim – amb les persones que estima, generalment els fills/filles i els néts/netes, així com les amistats, si n’ha pogut conservar i eren a prop. Això passa tant si es viu en residències com a casa. Esmentem aquí les persones (grans o no) maltractades pels cuidadors o les famílies, atès que és una de les principals preocupacions que actualment té la policia per les evidències d’augment que saben que hi ha aquests dies.

L’aïllament també és d’assistència mèdica, perquè les rutines de visites mèdiques o de control s’han posposat, i les anades al CAP de referència – que venia a ser un passeig més – també estan prohibides.

Finalment, l’aïllament també és informatiu, atès que poden no tenir els canals actualitzats per saber l’evolució de les decisions del govern. Per altra banda, potser no tenen una alternativa d’oci i es dediquen exclusivament a mirar la televisió, sovint patint la infoxicació. Què s’està fent per a les persones grans soles?

A més del que pot fer cada família pel que fa a abastir aliments i el que es necessita, sempre mantenint les distàncies i estades molt curtes, en el millor dels casos joves i grups de voluntaris s’han organitzat per ajudar, portant-los menjar i medicines, i baixar les escombraries, en alguns barris i pobles.

També, des del Servei de teleassistència s’ha fet moltes trucades d’informació i acompanyament als associats/des per mirar de treure neguits i angoixes. Si la persona gran ara aïllada no tenia contractada la teleassistència abans del confinament, no pot aconseguir-la ara i només s’atenen les urgències que els arriben de serveis socials. Aquest hauria d’haver estat un servei essencial.

I, si parlem del la fase final de la vida, el gran nombre de contagis que s’estan produint cada dia ha fet que el govern prohibeixi totes les trobades, també les corresponents a les vetlles dels difunts i difuntes, funerals i enterraments/incineracions, restringint a un màxim de 3 persones per difunt i acte, si bé en algunes ciutats no es permet que cap acompanyant s’acomiadi de cap difunt. Repetim: cap ni un.

A la gent gran li costa l’adaptació a qualsevol canvi; per això d’aquí a unes setmanes es farà més important l’acompanyament emocional i psicològic de professionals per tornar a integrar aquest col·lectiu al rol diari de les activitats previstes als centres

Hem d’imaginar-nos – si no ho estem vivint ja – el profund dolor viscut de tantes persones que s’estan morint; primer, la mort pròpia, viscuda en la solitud i sense cap consol, companyia ni acomiadament, i després la mort dels que estimem, sovint gent gran, que la distància necessària ens ha robat un acompanyament molt desitjat i necessari.
No sabem quan acabarà aquest confinament ni si serà progressiva l’adaptació a la normalitat. Caldrà ajudar totes les persones, i especialment les persones grans soles, perquè tornin integrar-se a la vida social normal i als centres de la millor manera possible. Sabem que a la gent gran li costa l’adaptació a qualsevol canvi; per això d’aquí a unes setmanes es farà més important l’acompanyament emocional i psicològic de professionals per tornar a integrar aquest col·lectiu al rol diari de les activitats previstes als centres. També, la capacitació pel maneig d’eines informàtiques com les videoconferències senzilles amb mòbils o tauletes creiem que s’ha fet ara indispensable en totes les edats de la vellesa. Aquest confinament ha de reduir la bretxa digital, definitivament.

Hem volgut explicar aquí la gravetat de la situació de la gent gran en situació de confinament al nostre país, i per a que en finalitzar siguin acompanyats correctament en tots els aspectes on ara han perdut suport, i esperem que els Serveis Socials siguin proactius -i no només reactius- en la detecció dels problemes de la gent gran després del confinament a cada poble o ciutat.

Ara bé, mentrestant, volem pensar fermament que entre tots i totes ho superarem, sobretot perquè la gent gran ara s’ha de quedar necessàriament a casa, prendre’n consciència i aconseguir que realment segueixin les normes de la Generalitat i els seus ajuntaments; però després tots els hem d’ajudar a sentir, comunicar, participar i viure diferent la seva vida, que és també la nostra vida, la de tots i totes.

Montserrat Benito i Roser Maeso, membres de MES, Moviment d’Esquerres.