dimecres, 3 Fins a quarts d’onze al pati s’hi està molt bé; després comença la calor i no s’està bé enlloc. Però aquesta primera...

dimecres, 3

Fins a quarts d’onze al pati s’hi està molt bé; després comença la calor i no s’està bé enlloc. Però aquesta primera hora fresca cada matí és un espai íntim, realment de vacances, ideal per llegir, fer un parell de cafès, escriure sense presses la llista dels encàrrecs que s’han de fer durant el dia, amb la tranquil·litat que, com que estàs de vacances, si no els fas tampoc no passa res.

I tot de cop, uns crits han esparracat amb violència l’aire quiet i la llum tèbia. És difícil de saber d’on venien, perquè el pati és envoltat d’altres patis i dels darreres i els laterals de diversos edificis. Eren els crits d’una dona, això segur. No deia cap paraula, no gemegava ni plorava: xisclava amb uns xiscles espantosos. Els gats, que en aquell moment es menjaven les fulles més tendres dels testos, han fugit esparverats. Nosaltres ens hem mirat, hem aixecat els ulls amunt i ens hem començat a moure d’un costat a l’altre esgarrifats, com autòmats que no saben on anar.

Hem trucat la policia amb els dits que ens tremolaven. Hi ha una dona que xiscla com si l’estiguessin matant; no tardin, els hem suplicat. Just al cap d’un moment la dona ha callat de cop i s’ha fet un silenci espès: era com si en l’aire haguessin quedat suspesos bocins de la seva veu ronca. Hem entrat a casa. El cor ens anava molt de pressa, i ja feia calor.

dissabte, 6

Avui és el dia de l’Escape In the Park. Sota aquest nom, bàsicament, hi ha dotze hores seguides de música techno. Electrònica, diu la informació, que parla de cinc “artistes”. Diu el següent: “En temps en els que la convivència amb l’entorn és sovint relegada a un segon terme per la quotidianitat urbana (….) proposem una jornada fortament marcada per l’escapisme (sic), cedint protagonisme a un entorn natural integrat en la urbanitat i convidant l’assistent a una escapada (tornem-hi!) marcada per la interacció entre les arts avançades i la natura”. Ja poden dir missa: són dotze hores de música techno al parc la devesa.

Només tres cosetes de res:
La primera (res, una petitesa): la devesa és un espai públic, de la ciutat, de tots els ciutadans, i aquesta activitat que s’hi farà és una activitat privada, gens popular, i gestionada per la iniciativa privada, amb ajudes públiques. D’això se’n diu privatitzar l’espai públic i és una cosa amb què la gent d’esquerres no hi estem gens d’acord. Compte amb les ciutats que tanquen alguns dels seus espais –físics o simbòlics- a algunes persones. Compte amb els governants que s’obliden que allò públic és de tots, que l’espai públic ha de ser sempre comú.

La segona (res, una tonteria): resulta que estem parlant aquests dies del Pla Especial de la Devesa, un pla que ha d’obrir el parc a la ciutadania perquè se’l faci seu, l’utilitzi i l’estimi, i que ha de posar en valor els seus recursos naturals. I en aquest Pla hi ha el consens de fer-hi poques coses (fins i tot s’ha posat a sobre la taula de treure el mercat i les atraccions de Fires més grans). Jo no crec, per tant, que la idea del Pla Integral lligui de cap manera amb l’Escape d’avui. Comencem bé!

I la tercera (res, una nimietat): els veïns. Des que es va saber que avui el parc seria un lloc perquè, com diuen els organitzadors, els artistes locals i la música d’avantguarda es maridessin amb la naturalesa, els veïns han mostrat una gran preocupació pels decibels que, de totes totes, hauran de suportar. No els han fet cas. Ah, sí, em sembla que els han donat uns fulls de queixes que han d’omplir si no poden agafar el son.

diumenge, 7

A l’estiu faig solitaris. El dia 1 d’agost trec la baralla del calaix –és de propaganda de Farias- i la hi torno a guardar el 15 o el 31, quan acabo les vacances. En tot l’any no en faig cap més. Solitari = vacances. M’avorreixo molt, fent solitaris. Si no em surten, m’avorreixo. Si em surten, encara m’avorreixo més. No m’he fet mai trampes: sóc molt estricte amb mi mateixa i a més ho trobaria infantil. Quan acabo una partida, he de barrejar molt bé les cartes perquè surtin sense la cadència de la partida que acabo de fer. A vegades faig una partida i prou. A vegades tres de seguides. M’avorreixo igual. Estic pensant a deixar-ho. He de ser forta.

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook