Defensar les classes mitjanes i treballadores per frenar l’extrema dreta
(al fil del darrer article del company i amic Agustí Colomines)
No puc estar més d’acord amb la foto del moment social a Catalunya que fa l’article d’Agustí Colomines, Fiscalitat popular per frenar l’extremisme. Em sembla exacta i necessària. De la part del diagnòstic, en subscric paraula per paraula. I per això, recomano molt que el llegiu. De fet, coincideix fonamentalment amb el diagnòstic que he fet jo en altres articles publicats recentment: La cultura de l’esforç (1): Sandel i el mite de la meritocràcia i La cultura de l’esforç (2): quines polítiques la poden protegir? i, especialment, La desigualtat econòmica, brou de cultiu de l’extrema dreta (publicat a Vilaweb).
Com diu l’article, l’extremisme (d’extrema dreta, afegeixo jo) “es nodreix del desassossec col·lectiu” que té com a causa primera un augment estructural de la desigualtat. Aquest augment es dona a totes les societats europees i occidentals i per això l’extremisme és un fenomen generalitzat a Europa. Catalunya, en aquest sentit, no és una excepció. Amb l’estancament del Procés ens hem “normalitzat” perquè el Procés va oferir un horitzó d’esperança que ha retardat uns quants anys la irrupció d’aquest desassossec a Catalunya, encara que els canvis estructurals i l’evolució de la desigualtat que se’n deriva fossin idèntics que els de la resta d’Europa. L’excepció catalana s’ha acabat perquè els problemes són els mateixos que a la resta de la UE i ara mateix no s’albira a curt termini una independència que hi pugui donar resposta. Per això, una part dels catalans opten per la “resposta europea” (auge de l’extrema dreta), un cop perduda la “resposta catalana”.
Cal, per tant, donar respostes -des de l’esquerra- a aquest problema principal de la nostra societat: com garantir un horitzó de progrés social i econòmic a les nostres classes mitjanes i treballadores. Dir que s’ha de fer des de l’esquerra -o, si es vol, des del centre esquerra, o des del liberalisme social, que són sinònims del mateix- de fet és un eufemisme, perquè el que és segur és que ni la dreta ni l’extrema dreta no oferiran reformes en benefici d’una majoria social, i menys en benefici de les classes populars del nostre país. A les quals nosaltres sí que volem representar.
Per donar resposta a unes classes mitjanes i treballadores que veuen com el seu nivell de vida retrocedeix, per donar resposta a uns joves d’aquestes classes que constaten que les seves condicions materials de vida seran pitjors que les dels seus pares, que veuen com els serveis públics que ells financen amb els seus impostos es degraden, que veuen com el seu salari real no augmenta (nota 1), mentre que els preus del lloguer no paren de fer-ho, calen reformes. I cal fer-les tan urgentment com es pugui.
D’entrada, cal millorar els ingressos dels treballadors assalariats, els autònoms i els empresaris. I això és fa, entre d’altres coses, amb reformes com:
- Passar d’un model productiu de baix valor afegit a un de més alt valor afegit (a Catalunya això vol dir menys turisme de masses, i més serveis i indústries d’alt valor afegit).
- Augmentar el salari mínim interprofessional.
- Augmentar la productivitat de les nostres pimes.
Cal també millorar els serveis públics, que en el cas de Catalunya són víctimes fonamentalment d’un dèficit fiscal sostingut durant dècades. La comparació amb el País Basc i Navarra, que tenen una situació fiscal privilegiada, sigui quin sigui el servei públic del qual parlem -educació, salut, polítiques actives d’educació, infraestructures- és sagnant en aquest sentit. Sense acabar amb el dèficit fiscal, aquest reimpuls i millora dels nostres serveis públics i de les nostres infraestructures és francament impossible.
Perquè cal recordar, sempre, que no és que avui les classes mitjanes i treballadores de Catalunya paguin masses impostos, en termes comparats: no, la pressió fiscal a Catalunya està clarament per sota de la mitjana europea. El problema és que els impostos que paguen aquestes classes marxen i no tornen. I per tant, no hi ha un retorn en forma de serveis públics de suficient qualitat. Però el problema del dèficit fiscal, diguem-ho tot, no es resol abaixant impostos. Abaixant impostos es pot resoldre el sentiment de greuge (“si els diners marxen i no tornen, millor no pagar”), però el problema de fons -l’infrafinançament dels serveis públics- seguirà idèntic o fins i tot pot empitjorar.
Dit això, pot la política fiscal ajudar aquestes mateixes classes mitjanes i treballadores a millorar la seva situació econòmica? Pot fer-ho, evidentment, sempre que es compleixin una sèrie de condicions. La primera i principal: que la reforma fiscal proposada augmenti la progressivitat del sistema fiscal, no que la disminueixi. Abaixar impostos als pobres és d’esquerres, de la mateixa manera que ho és apujar-los als rics. O dit al revés, apujar impostos als pobres és de dretes, de la mateixa manera que ho és abaixar-los als rics.
Per a cada modificació fiscal proposada cal, doncs, analitzar molt bé com afecta la progressivitat. I això sí que és una qüestió “tècnica”, en el sentit que s’ha d’estudiar molt bé tècnicament. Si els canvis fiscals tinguessin efectes regressius, estaríem fent una reforma incongruent amb el diagnòstic compartit. Seria tant com tirar-nos un tret al preu. (O, pitjor encara, seria posar un discurs progressista al servei d’una reforma regressiva, que vol dir al servei de les classes altes i mitjanes altes).
En aquest sentit, de les propostes que fa l’article, a manca d’un estudi més acurat, crec que tindrien efectes de major progressivitat:
a) la deflactació de l’IRPF (perquè la “progressivitat freda”, aquella que fa saltar de tram a causa de la inflació) afecta més a les rendes mitjanes i baixes.
b) fer més progressiva del que ho és ara la quota dels autònoms.
c) fer un IBI també més progressiu, més ajustat al cost de la vida (perquè el valor cadastral de l’habitatge no necessàriament té un correlat amb els ingressos dels seus habitants).
d) fer que els “expats” que viuen aquí paguin aquí.
En canvi, la reforma de l’impost de successions seria regressiva si es plantegés com una supressió pura i dura. Després de la darrera reforma -pactada entre l’expresident Torra i els Comuns- l’impost va quedar per sobre de la mitjana europea. Per tant, potser tingui sentit rebaixar-lo, per deixar-lo de nou en la mitjana europea. Però cal assegurar-se bé que la reforma millori la progressivitat de l’impost, no que l’empitjori (nota 2).
En segon lloc, cal veure de quina manera evitem que aquesta reforma fiscal impacti de manera negativa en els nostres serveis públics, que, com diem, aquestes mateixes classes mitjanes i treballadores esperen que funcionin millor. ¿Com compensarem la caiguda dels ingressos fiscals que la baixada d’impostos implica? Aquesta pregunta és indefugible. Perquè sinó, el que estem donant a aquestes classes amb una mà, els ho estarem traient amb l’altra. Si paguen menys impostos però la seva escola va cada vegada pitjor, si les llistes d’espera per veure l’especialista o per fer-se una prova diagnòstica no paren d’allargar-se, ja sabem què passa: les classes mitjanes es refugien cada vegada més en l’escola concertada i en les mútues sanitàries privades. Que, al capdavall, els acaben costant més que el guany salarial que hagin pogut obtenir amb la baixada d’impostos.
Quan obrim la carpeta fiscal, en realitat ens trobem amb una paradoxa bastant dramàtica: aquelles reformes que haurien de ser prioritàries per a nosaltres, no estan en les nostres mans a curt termini. I les que estan en les nostres mans a curt termini, a penes poden resoldre el problema de fons. Quines haurien de ser les prioritats?:
a) a escala espanyola, acabar amb el dèficit fiscal, ja ho hem dit
b) a escala europea -i occidental en general- fer que els rics tornin a pagar, perquè avui paguen molt menys del que els correspondria en un marc fiscal realment just i equitatiu
La prioritat, ras i curt, és que els nostres serveis públics estiguin ben finançats i que el sistema fiscal que els finança sigui equitatiu. Amb la globalització, amb una UE que ha unificat la moneda i el mercat interior, que permet la lliure circulació dels capitals, però que no ha harmonitzat la fiscalitat sobre el capital, amb un món, a més, ple de paradisos fiscals, avui els rics del món occidental a penes paguen el que els tocaria. La progressivitat fiscal de les societats occidentals en les darrers dècades no ha fet més que retrocedir. Però si la resposta a aquesta deriva estructural cap a la regressivitat fiscal acaba sent el “model Ayuso” (“que no pague nadie y, sobre todo, sobre todo, que los ricos sigan sin pagar”) acabarem engegant els nostres estats del benestar per l’aigüera -que és, per cert, el que està passant a la Comunitat de Madrid, ja sigui amb la sanitat, amb les universitats o amb els serveis socials-.
No, davant la crisi dels sistemes fiscals de post-guerra -que eren molt més progressius i per tant molt més equitatius que no pas avui, perquè els rics pagaven molt més, i garantien un retorn per a les classes mitjanes en forma de serveis públics que eren percebuts per aquestes classes com a serveis de qualitat- la recepta no pot ser “que no pagui ningú”. Les esquerres, d’aquí i d’arreu, han d’agafar el toro per les banyes i lluitar per una fiscalitat europea justa, i això passa per harmonitzar a escala de la UE la fiscalitat sobre el capital i sobre el grans patrimonis i les grans fortunes. I lluitar per la cooperació internacional en matèria fiscal -en la línia del que ha fet l’OCDE amb l’establiment d’un mínim comú del 15% per l’impost de societats, però anant encara molt més enllà- per molt llunyans i difícils que se’ns presenti ara mateix aquest objectiu.
Si no, podrem fer alguns “gestos fiscals” cap a les nostres classes mitjanes i treballadores a curt termini, i benvinguts siguin, però el problema de fons es mantindrà. Les desigualtats de riquesa (de patrimoni) i de renda seguiran subsistint, si no creixent. I els nostres estats del benestar seguiran degradant-se. I això, a mitjà i llarg termini, no hi ha democràcia que ho aguanti.
Notes:
1. Encara que l’economia espanyola -i, dins d’aquesta, la catalana- és la que més creix de la UE; aquest creixement es deu bàsicament a la incorporació de més treballadors al mercat laboral, fonamentalment nouvinguts -encara que també la taxa d’ocupació femenina va augmentant a mesura que es va produint de manera natural un relleu generacional entre aquelles generacions en que encara hi havia moltes mestresses de casa a les noves generacions en que el % de dones que volen tenir una vida professional o laboral fora de casa va convergint amb la del homes-. L’important és fer notar que el salari real, des del 2008, a penes ha crescut, perquè des d’aleshores si l’economia ha crescut és perquè hi ha més gent treballant -i per tant, hi ha més gent cobrant- i no perquè treballin els mateixos que abans però els seus salaris siguin millors.
2. Després hi ha l’argument que tan li fa com estigui dissenyat l’impost perquè, per més progressiu que sigui el seu disseny, al capdavall els rics no paguen, perquè tenen maneres d’escapar-se’n. Justificar amb aquest argument la supressió completa de l’impost –“com que els rics no paguen, que no el pagui ningú”- em sembla un gran error. Perquè es renunciar a la batalla a la qual les esquerres no podem renunciar de cap manera: com fer que els rics paguin. La qual cosa ens porta a parlar en serio d’harmonització fiscal al sí de la UE i cooperació fiscal a escala internacional, dos objectius al qual cap força d’esquerra del segle XXI s’hauria de desentendre -com ha explicat de manera especialment eloqüent i sòlida Thomas Piketty, per posar només un exemple-.
Toni Comín
Eurodiputat electe