Dominar la inflació
Article d’opinió de Francesc Raventós, economista, ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre de Moviment d’Esquerres Barcelona, publicat a La Vanguardia el 13 de febrer de 2022.
Espanya ha tancat l’any 2021 amb una inflació molt per sobre del 2% d’objectiu que té la UE. Un 6,5% sobre el desembre del 2020 i una mitjana anual del 3,1%. També la UE i els Estats Units han tingut una inflació molt elevada. Les institucions polítiques i monetàries internacionals ens diuen que és una situació temporal a causa de la pandèmia sanitària. D’altres pensen que s’ha iniciat un canvi de cicle degut a factors diversos com la transició energètica i ecològica, canvis estructurals de la societat, exagerat deute públic o tensions geopolítiques.
En el passat, Espanya ja ha viscut cicles d’inflació elevats. L’any 1977, acabats de sortir de la dictadura, va arribar al 26,4%. Van ser necessaris els Pactes de la Moncloa per evitar l’ensorrament de l’economia i del país. El problema de la inflació a Espanya va ser una constant fins a l’entrada a la UE. Altres països també han patit històricament inflacions fora de control. Els alemanys encara recorden amb pànic la tràgica inflació durant la República de Weimar, quan es necessitaven milions de marcs per anar a comprar el pa. D’aquí ve la política d’austeritat que encara avui pregona Alemanya.
La UE, el BCE i l’euro han actuat d’escut protector davant la inflació. La política monetària, el Pacte de Sostenibilitat i una política molt laxa del BCE ho han fet possible. ¿Podrà seguir mantenint l’estabilitat de l’euro en un entorn econòmic, social i polític tan volàtil com l’actual?
Quan la UE torni a exigir complir amb el pacte d’estabilitat, ara suspès, i el BCE deixi de comprar deute públic vindran moments difícils per a les economies més febles, com l’espanyola, que té un elevat dèficit estructural i un deute del 120% del PIB. L’any 2023 la UE espera tenir controlada la pandèmia sanitària. Serà el moment de tornar a l’estabilitat econòmica?
La inflació castiga especialment els més febles i augmenta la desigualtat. Els assalariats i els pensionistes perdent poder adquisitiu. Els tipus d’interès pugen i, per tant, les hipoteques i els préstecs s’encareixen. Els governs han de prendre mesures de contenció del dèficit i retallen la despesa dels serveis públics. Un aspecte, teòricament positiu, és que la inflació redueix el valor real del deute públic i dels deutes de particulars i empreses. També els estalvis obtenen una major remuneració.
La millor manera de controlar la inflació és augmentar el creixement econòmic, millorar la productivitat, fer un òptim ús dels fons rebuts de la UE, invertir en sectors de futur, impulsar l’educació i la innovació, però alhora cal protegir els més febles dels efectes perversos de la inflació i dels canvis. No hi ha cap altra sortida assenyada.
Serem capaços de fer un esforç col·lectiu per recuperar la confiança en el futur? És somiar, pensar que els partits polítics puguin acordar un pacte de mínims, com van ser els Pactes de la Moncloa, per aconseguir el creixement i l’estabilitat econòmica i social? Em temo que sí.
Article d’opinió de Francesc Raventós
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre de Moviment d’Esquerres Barcelona