El centenari de la Revolució Russa, de Carles Ferreira

Enguany se celebra el centenari de la revolució russa (1917-2017), un procés polític que passà per diverses fases i que tingué com a principals episodis el derrocament del règim tsarista (febrer) i la formació d’un govern provisional, i posteriorment la presa del poder per part dels bolxevics (octubre) i l’inici de la construcció del nou estat soviètic. Malgrat els posicionaments antagònics de les diferents escoles historiogràfiques al respecte, hi ha un consens unànime en entendre que el triomf de les tesis bolxevics va ser un esdeveniment que marcà la història del segle XX i que encara cueja en ple segle XXI.

Són molts els llibres que s’han escrit sobre el tema, i entre aquests destaca segurament la monumental història de la revolució russa en 14 volums del britànic Edward H. Carr, o la premiada amb el Nobel de literatura Svetlana Aleksiévich i el seu genial “la fi de l’homo sovieticus“, que és més un exercici psicològic i periodístic que no pas històric sobre l’URSS i la narració del que ella anomena microhistòries d’una gran utopia. Per la ingent quantitat de tinta que s’ha vessat sobre el tema, he esmentat dos títols de referència que són, malgrat tot, inevitablement aleatoris.

Un xic més fàcil és realitzar una selecció dels llibres publicats aquest any amb motiu de l’efemèride. Concretament us proposo un diàleg entre tres títols molt concrets, i per aquest ordre: “la revolución rusa: la fábrica de una nueva sociedad“, de María Teresa Largo Alonso (Catarata), “breve historia de la revolución rusa“, de Mira Milosevich (Galaxia Gutenberg) i “el siglo de la revolución: una historia del mundo desde 1914“, de Josep Fontana (Crítica).

Són tres llibres d’ambició diferent, escrits des de perspectives ideològiques diverses i que donen força joc si el lector els vol fer dialogar entre ells. Largo Alonso en la revolución rusa es cenyeix a repassar el període estricte de la revolució i els seus primers passos (1917-1921), amb un to força asèptic i de vocació bàsicament descriptiva. El més interessant de les 192 pàgines és l’entradeta dedicada al paper del feminisme, d’una banda; i el capítol sencer consignat al cinema, de l’altra. En aquell primer posa en valor els avenços de la dona en els primers anys de la revolució, i explica a tall d’anècdota que Aleksandra Kollontái es convertirà en la primera dona de la història en ocupar una cartera ministerial. En el capítol titulat “la difusión de la revolución: komintern y cine” fa un interessant repàs de l’ús del llenguatge audiovisual com a instrument de propaganda però també de les novedoses tècniques cinematogràfiques que neixen a Rússia i que seran molt rellevants des d’un punt de vista artístic.

El segon títol que us recomano és breve historia de la revolución rusa, de la politòloga de nacionalitat sèrbia Mira Milosevich. El seu propòsit no és estudiar l’esclat de la revolució i les seves conseqüències immediates, sinó que analitza el fenomen com un cicle -inacabat- de cent anys, portant-nos des de la Rússia prerrevolucionària fins al règim de “democràcia sobirana” de Vladimir Putin. Al llarg de tot el llibre està present l’agut anàlisi d’una politòloga -és especialment destacable com descriu l’evolució de les característiques del règim polític al llarg dels anys- enfront de l’erudició bibliogràfica de base documental de l’historiador, malgrat -avís per a navegants!- la perspectiva d’anàlisi és profundament antibolxevic i de base liberal-conservadora.

A l’altre extrem de l’arc ideològic se situa el darrer fill del mestre Josep Fontana, que ha titulat “el siglo de la revolución: una historia del mundo desde 1914“. Si el llibre de Largo Alonso se cenyia a Rússia entre els anys 1917-1921 i Milosevich, per la seva banda, amplia l’ambició de l’obra des d’un punt de vista temporal (1917-2017); Fontana es proposa explicar la història del món desde 1914 sense treure un ull del que passa a l’URSS. És més, quasi l’explica a partir de l’URSS. Tot i que la qualitat de les seves pàgines és excel·lent, el format s’assembla molt a la celebradíssima Posguerra, una historia de Europa desde 1945 de Tony Judt, que personalment considero insuperable. En tot cas, la simpatia de Fontana cap al que ha significat l’URSS -més enllà del caràcter autoritari del règim, és clar- és palpable al llarg de les 800 pàgines del llibre.

Són, en definitiva, tres títols recents amb la revolució soviètica com a tema central -el d’en Fontana és més singular, en aquest sentit- que resumeixen alguns dels debats en relació al passat -com ara si la presa del poder per part de Lenin va ser una revolució o bé un cop d’estat, o sobre l’abast dels encerts en relació als punts foscos de la revolució-, però també deixen oberts alguns interrogants de present. Malgrat que estigués basat en el terror, l’anomenat socialisme real era una amenaça per a les elits occidentals, que acceptaren el consens socialdemòcrata per temor a una possible revolució social. Quan l’URSS es desmorona i el capitalisme es queda sense alternativa, la reconquesta del poder polític, social i cultural per part de les forces conservadores ha acabat desembocant en l’actual situació de crisi i desigualtat galopant que patim avui. És irònic que la distopia interna que significà l’URSS fos útil externament, per als països capitalistes, en el bastiment del model polític i econòmic més just de la història de la humanitat.

I per últim, acabo amb unes línies relatives a l’actual situació de Rússia. Milosevich hi aporta molta llum, en aquest sentit. La politòloga defensa que el règim de Vladimir Putin és una barreja de l’herència tsarista, d’una banda; i de la soviètica, de l’altra. El prejudici que Rússia només podrà ser governada amb un cert grau de centralisme autoritari prové d’ambdues tradicions, i el president rus amaneix aquesta creença amb una bona dosi de valors tradicionals i una política exterior cada vegada més agressiva i en defensa del propi espai vital, que l’autora titlla de procés de reimperialització. L’URSS significà per a molts russos un període de grandesa nacional, i segurament per aquesta raó no és casual que Putin declarés una vegada que “el qui vulgui el renaixement de l’URSS no té cap, però el que no lamenti la seva desintegració no té cor“.