El constitucionalisme pressupostari d'ERC, tant a Barcelona com a Catalunya

Ja tenim pressupost de la Generalitat. Bé, definitivament el tindrem a principis de març.

A partir d’aquí la constatació d’una realitat: el Govern, en exclusiva d’ERC, ha canviat de socis preferents. D’aquell 52% de diputats amb objectius constituents i que formaven la suma d’ERC, JUNTS i la CUP, a la nova majoria parlamentària amb els partits constitucionalistes que formen PSC, ERC i Comuns.

I pel camí tot un seguit de mesos allà on a poc a poc, però de manera implacable, el món independentista ha anat dividint l’estratègia de tal manera que avui s’ha de ser un verdader especialista per poder fer una anàlisi mínimament acurada dels grups, grupuscles, corrents, sensibilitats, etc. que integren el moviment.

A l’altra banda ideològica, sempre parlant de l’eix nacional, en canvi, hi ha unanimitat en la defensa de la sacrosanta unitat de l’Estat.

Els partits constitucionalistes es mereixen aquest qualificatiu en tant que seguidors de l’esfereïdor article 2 de la Constitució espanyola, o sigui, seguidors de “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible…”.

S’ho tornin a llegir: “indisoluble, patria común, indivisible, unidad.” Sembla impossible una condensació tan esclaridora per reiterativa.
La càrrega ideològica d’aquest article 2 s’ha convertit en el frontispici de tots els grups constitucionalistes i a partir d’aquí ve tota la resta.
Inclòs l’article 1 (que per als constitucionalistes d’article 2 pot esperar) i que defineix els valors fonamentals de l’Estat: llibertat, igualtat, justícia i pluralisme polític.

L’unionisme ha convergit en aquest constitucionalisme d’article 2, oblidant que hi ha altres maneres de ser constitucionalista.

Per això, i no per altra cosa, alguns considerem que s’ha de superar aquest règim del 78.

I així, hem estat degudament depurats tots aquells que venim del PSC i que teníem un constitucionalisme diferent. Purgat el sector catalanista, el PSC pot passar a ser la casa comuna de molts autoanomenats lliberals provinents de Ciudadanos gràcies a aquest denominador comú (el constitucionalisme d’article 2). Conviuran en harmonia amb la socialdemocràcia metabolitzada pel règim del 78 sense massa problemes.

També en el món dels comuns ha passat quelcom equiparable. Les dues líders (Albiach i Colau) ho són perquè o tenen aquest perfil d’origen o bé s’hi han assimilat.

Així, la política al Parlament la dirigeix avui qui més ostentació va fer del no a les lleis del referèndum i la desconnexió. I a l’Ajuntament de Barcelona un punt de no retorn fou acceptar els vots de Valls per no perdre l’alcaldia.

Havent passat els comuns aquest Rubicó, es contextualitza perfectament el trist paper que van obligar a fer a Ernest Maragall quan el van forçar a aprovar (via abstenció) els pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona.

Aquell dia ERC va sacrificar Maragall com alcaldable, com a alternativa real al constitucionalisme d’article 2 a Barcelona i, per tant, com alternativa a Colau. L’efecte Trias té molt a veure amb això, malgrat que de vegades em sembla que Trias no n’és prou conscient.

L’opció política d’ERC d’aprovar els pressupostos amb Comuns i PSC al Parlament és més del mateix: s’allunya d’un marc constituent i per fer constitucionalisme d’article 2.

 

 

Pere Albó
Diputat al Parlament de Catalunya