"El dret a l'autodeterminació i el cas de Catalunya", l'Apunt de Max Vives-Fierro
[spacer]
Va ser en Jordi Solé Tura, en el seu llibre “Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación”, Alianza Editorial, Madrid 1985 qui va dir que el primer cop on apareix el principi d’autodeterminació és a la Declaració d’Independència dels Estats Units. I ho veiem en el famós discurs del President Wilson de 12 de febrer de 1918, on va dir que aquella guerra tenia el seu origen en el menyspreu dels drets de les petites nacions i de les nacionalitats sense unitat i força per fer triomfar llurs aspiracions a determinar la seva pròpia sobirania i les seves pròpies formes de vida política. L’autodeterminació, deia: no pot ser, d’ara en endavant, una formula buida. Es un principi imperiós, d’acció i que els homes no ignoraran ja més que per el cost dels riscos i perills.
Quanta raó tenia. Crec que després d’aquestes paraules no caldria escriure rés més, però per qui digui que d’això fa molt temps i era dita en un context històric i temporal molt llunyà a l’avui, reproduiré ara, el que va no molt va dir en Rubio Llorente fa poc en un article titulat “Un referèndum para Cataluña”, en El País, 8 de octubre de 2012, que reprodueixo, en castellà: “ […]Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad”.
No cal fer més cites, però si recordar que en el període constituent van ser el bascos els més bel·ligerants en incloure aquest el dret d’autodeterminació en la Constitució, positivitzar-lo com es diu jurídicament. Fet que finalment no es va poder introduir. Tot i això, el dret d’autodeterminació forma part del nostre ordenament jurídic com a conseqüència del que estableix l’article 96 de la Constitució en relació a l’article 1 de la Carta de les Nacions Unides. El 95 diu que la celebració d’un tractat internacional que contingui estipulacions contraries a la Constitució exigeix la prèvia revisió constitucional. Es per això que l’article 1, permet interpretar que al Regne d’Espanya existeixen diferents subjectes d’autodeterminació. I això no ho dic jo, ho diuen els entesos, entre ells, el Dr. Roberto Viciano, Catedràtic de la Universitat de València al seu estudi: “La Constitucion y el derecho a la autodeterminación”
Així que, endavant amb la consulta, i a possibilitar legalment aquest objectiu, defensant el dret del poble de Catalunya a autodeterminar-se, si es produeix la verificació democràtica de la seva voluntat, en aquest sentit.
Max Vives-Fierro
23 Oct 2014