El preu del silenci

Moltes societats occidentals comencen a pagar un preu altíssim per haver normalitzat petites formes d’incivisme quotidià. Aquesta és la tesi que ja exposava el 2018 el professor de psicologia Jordan Richard Schoenherr a “Making society civil again”, publicat a The Conversation i, més recentment, a Carleton News. Hi alertava que quan el respecte deixa de ser una pràctica socialitzada i defensada col·lectivament, no només es deteriora la convivència, sinó que es trenca un pacte social invisible però fonamental.

Schoenherr no ens parlava de grans delictes ni de situacions excepcionals, sinó de gestos menors, reiterats, tolerats. De silencis. D’aquesta suma de renúncies quotidianes que, sense adonar-nos-en, acaben redefinint què és acceptable i què no ho és.

Aquest no és un debat exclusivament nord-americà ni circumscrit a una realitat concreta. Tal com assenyalava Schoenherr, la manca de civisme i de respecte mutu és avui un fenomen generalitzat en diverses societats avançades, com el Canadà o el Regne Unit, i tendeix a erosionar allò que ell anomena la nostra competència social: la capacitat d’interactuar, cooperar i conviure sense necessitat de vigilància constant. Quan això falla, els vincles socials s’afebleixen i la confiança mútua esdevé fràgil.

Aquest plantejament interpel·la directament qualsevol societat que es vulgui madura, cohesionada i exigent amb ella mateixa. També la nostra. Perquè el civisme no és una qüestió ornamental, ni un valor abstracte que només aparegui als discursos institucionals. És una pràctica viva, fràgil, que només es manté si es defensa. I és aquí on el silenci —el no dir res o mirar cap a una altra banda— esdevé especialment rellevant.

A Catalunya, aquesta consciència va tenir una traducció institucional clara. Ja l’any 1982 es va crear la subdirecció general d’Acció Cívica, adscrita al departament de Presidència, i el 1988, amb el Decret 230/1988, es va constituir la direcció general d’Acció Cívica dins del departament de Benestar Social. No era un detall menor: el civisme era entès com una política pública estratègica, íntimament vinculada a la igualtat d’oportunitats i a la fortalesa de l’ascensor social.

En una societat on, de manera majoritària, es coneixen tant les normes escrites com les no escrites que ens hem donat per conviure amb respecte, una part molt rellevant de la ciutadania manté, de forma habitual, comportaments clarament cívics. Aquest és un capital col·lectiu de gran valor que cal cuidar, preservar i reforçar, perquè, si no es fa, aquest mateix gruix pot acabar desplaçant-se cap a la indiferència o, pitjor encara, cap a la normalització de l’incivisme.

Entenc que el civisme parteix d’una idea tan senzilla com exigent: respectar els altres per ser respectat. Respectar en el temps, en l’espai i en la manera de fer. És un pacte implícit que no necessita recordatoris constants mentre funciona, però que es debilita ràpidament quan es deixa de practicar o de defensar. D’aquí en deriva un segon punt de la mateixa idea: cal saber anar pel món sense molestar els altres. Sense excuses, sense cap mena d’acció que vulneri l’espai vital aliè.

Quan algú trenca aquest pacte cívic es produeix un doble desequilibri. El primer és evident: la vulneració directa del respecte envers els altres. El segon, al meu entendre encara més greu, és el que es genera quan les persones que són testimonis d’aquell comportament incívic no diuen res, no reaccionen o, en alguns casos, ni tan sols són conscients que s’està produint una conducta que trenca les normes bàsiques de convivència. I no en són conscients perquè han normalitzat aquestes accions incíviques en el seu dia a dia.

No actuar, no alçar la veu, no advertir ni contribuir a corregir l’acte incívic —fins al punt de passar-hi de puntetes com si no existís— té una conseqüència molt clara: legitima i normalitza aquell comportament. El silenci no és neutre; sovint és un aval. El silenci és, fins i tot, en part còmplice de l’acció incívica.

Schoenherr apunta que aquest procés genera una espiral de ruptura de la reciprocitat: quan deixem de corregir, deixem també d’esperar ser corregits. El respecte deixa de ser bidireccional i passa a ser una opció individual, no una norma socialitzada. És aquí on la societat comença a empobrir-se no només en termes de convivència, sinó també de capacitat col·lectiva d’autoregulació, de seguretat i de confiança.

Quan l’incivisme es normalitza, apareix inevitablement la sensació d’impunitat. Una sensació que creix amb el temps i amb la reiteració dels comportaments incívics. És en aquest context que es consolida el que podríem anomenar “multiincivisme”: la suma de petites transgressions quotidianes que, individualment, poden semblar menors, però que col·lectivament degraden l’espai públic i la convivència.

Aquest “multiincivisme”, alimentat per una impunitat percebuda a l’alça, acaba generant el clima perfecte perquè algunes persones facin un pas més enllà. Sense sortir encara, aparentment, de l’espai de l’incivisme, comencen a fregar conductes clarament delictives. Robar un mòbil, una cartera, una bossa de mà o un rellotge, forçar un vehicle o aprofitar una distracció aliena és molt més fàcil en un entorn on la falta de respecte s’ha normalitzat i ningú no se sent interpel·lat a reaccionar.

Aquí és on el debat deixa de ser només moral o cultural i esdevé estructural i ètic. Perquè una societat que tolera la degradació del civisme és també una societat en la qual l’ascensor social deixa de funcionar amb normalitat. Quan el mèrit, l’esforç i el respecte no són protegits col·lectivament, guanyen pes les lògiques de la picaresca, de l’avantatge immediat i de la desconnexió amb el bé comú. I això erosiona, de manera directa, les expectatives de progrés compartit.

Val la pena preguntar-se com actuaria un potencial delinqüent en un entorn on l’incivisme no només no és acceptat, sinó que és activament corregit. Un entorn on, davant qualsevol conducta incívica, la comunitat —de manera serena però ferma— alça la veu fins a fer rectificar qui la protagonitza.

Hi ha societats en les que aquest nivell de civisme és una realitat quotidiana. Per exemple, en alguns llocs, si un vianant travessa un carrer amb el semàfor en vermell, les persones que l’envolten li ho fan notar immediatament, especialment si hi ha menors presents. L’exemplaritat del bon comportament té tant de valor com la moneda del territori: és part del patrimoni col·lectiu.

O pensem en el cas d’algú que atura el vehicle, encara que sigui per uns instants, sobre la vorera, en un pas de vianants o ocupant una plaça reservada per a persones amb mobilitat reduïda. En entorns realment cívics, aquesta conducta no passa desapercebuda: les persones presents li fan veure la falta de respecte que suposa i l’obliguen, de manera cívica però clara, a rectificar.

Potser caldria, també, observar amb més atenció quin és el perfil de les persones que practiquen l’incivisme. No sempre hi ha mala fe. En alguns casos, potser ningú no els ha explicat amb prou claredat, atenció i exigència quines són les normes escrites i no escrites del civisme al nostre país. I el civisme, com gairebé tot, si no s’aprèn, no s’exerceix.

Defensar i protegir el comportament cívic també és preservar la identitat de la nació, en vetllar pels valors que ens han transmès els nostres avantpassats.

Cada acte incívic tolerat és una renúncia col·lectiva; cada silenci és una cessió de sobirania moral. Quan deixem de corregir l’incivisme, no només perdem ordre: perdem país, perdem nació. Una nació no comença a degradar-se quan falla la llei, sinó quan la ciutadania deixa de defensar, obertament o en silenci, el respecte mutu.

El civisme no és només una manera de viure: és una frontera invisible que, quan es traspassa, posa en risc la seguretat, la convivència i, en última instància, la dignitat col·lectiva.

Tot això connecta de manera directa amb iniciatives com els Premis de Civisme de la Generalitat de Catalunya, que no són un gest simbòlic ni una celebració retòrica, sinó una aposta clara per reconèixer, protegir i projectar aquelles pràctiques, mirades i compromisos que mantenen viva aquesta frontera invisible. Premiar el civisme és, en el fons, recordar-nos que la convivència no s’aguanta sola, que necessita veus, mirades atentes i una ciutadania disposada a no callar quan es vulnera el respecte als altres.

El civisme no es perd de cop. Es perd a poc a poc. Es perd cada vegada que mirem cap a una altra banda. I es recupera exactament pel camí contrari: quan deixem de pagar el preu del silenci i assumim, amb serenor però amb fermesa, la responsabilitat col·lectiva de defensar-lo.

 

Isaac Padrós
Diputat de Junts+ per Girona