Aquesta setmana passada el primer ministre escocès, Alex Salmond, presentava als mitjans el full blanc per la independència d’Escòcia

Aquesta setmana passada el primer ministre escocès, Alex Salmond, presentava als mitjans el full blanc per la independència d’Escòcia. Un text voluminós on prova d’esvair els dubtes més freqüents dels votants i on, a més, exposa la seva estratègia pel que fa a allò que haurà de negociar i aconseguir de tercers: la unió monetària amb Anglaterra, pel manteniment de la lliura esterlina; la subrogació escocesa dels drets i les obligacions britàniques davant la Unió Europea, per tal de romandre’n membre de ple dret; i l’organització monàrquica del nou estat, per tal de mantenir la mateixa Reina al capdamunt.

Cap d’aquestes tres coses està enterament de la seva mà acomplir-les, però declarar que les volen segurament augmenta el suport dels votants. A quin preu, però? Potser renunciant, de fet, a la mateixa independència que persegueixen? Diria que no, que l’estratègia passa per posar per davant de tot la capacitat dels escocesos de decidir, de posar “el futur d’Escòcia a les mans dels escocesos”, com acabava Salmond la seva intervenció pública. Aconseguit això, qui diu que més endavant no es puguin replantejar, per exemple, la forma de l’estat i declarar-se república?

Pel que fa a la Unió Europea, el repte és similar al nostre i els arguments prou debatuts. Més nova resulta la polseguera que en determinants mitjans ha aixecat la decisió de mantenir la lliura esterlina i de sotmetre’s, per tant, a la disciplina monetària del Banc d’Anglaterra, que seguirà decidint tipus de canvi i d’interès amb el risc que ho faci en benefici d’Anglaterra i no d’Escòcia, malgrat que Escòcia arribi a tenir alguna cadira al govern del Banc Central.

Igual que passa amb monarquia i república, enlloc diu que la unió monetària, de no convenir-los, no l’acabin trencant més endavant. Tot i així, les xarxes van plenes de crítiques respecte a aquesta unió monetària, argüint la pèrdua de sobirania que suposa i posant d’exemple com han anat les coses amb l’euro. I això a casa nostra ha posat sobre la taula un debat que fins ara era força marginal: el de si ens convé mantenir l’euro de totes totes, fins i tot si ens feien fora de la Unió Europea.

Segurament, aquest debat no es fa públic pels mateixos motius que indueixen Salmond a apostar per la lliura, és a dir, per apaivagar temors. De fet, la bel·ligerància de Madrid contra la independència de Catalunya sol incloure l’amenaça d’una impossible expulsió de l’euro com una mena de calamitat bíblica.

Doncs, segurament, ni una cosa ni l’altra. L’euro no és una panacea ni una calamitat, ni sortir-ne tampoc. Els desequilibris entre països, comercials i conseqüentment de capitals, s’han donat tant dins d’unions monetàries com entre països amb diferent divisa. Els mateixos EUA són de fa anys els campions del dèficit comercial exterior i, per tant, de l’endeutament extern; quelcom que és possible perquè altres països, com ara la Xina i Alemanya, tenen superàvits exteriors colossals i estan disposats a finançar als americans.

Cert que l’euro va facilitar enormement l’endeutament de la perifèria europea i l’equivalent posició creditora centreeuropea, atès que en establir-se’n van fixar-se unes paritats entre monedes que demanaven un similar creixement i inflació que no van donar-se; en conseqüència, els països amb superior creixement i inflació, que no podien ser sinó els menys desenvolupats, van perdre competitivitat a raig i van incórrer en dèficits comercials creixents i en la necessitat d’endeutar-se per finançar-los.

Ho haurien evitat les antigues divises? Respondre-ho és un exercici contrafactual d’impossible demostració. Potser sí o potser no. Avui Alemanya manté el seu superàvit però amb països fora de l’euro i amb diferent divisa, i si bé és cert que l’euro s’ha revaloritzat una mica, no ho ha fet prou per impedir el dèficit i l’endeutament de tercers països amb divisa pròpia. Per tant, qui pot afirmar que no hauria passat talment de mantenir aquí la pesseta i a Grècia el dracma?

Pel que fa a sortir-ne, tampoc no és imperatiu que la pesseta, moneda de nom català que potser podríem recuperar, es devalués tant com alguns imaginen; és a dir, que es devalués prou en termes reals, un cop descomptada la inflació que probablement també hi hauria. I si qui sortís de l’euro fos Alemanya, tampoc no està clar que es revalués tant com caldria.

Si hi ha països disposats a mantenir un superàvit comercial a còpia de finançar països amb un dèficit simètric, disposats a endeutar-se, el sistema monetari no pot fer gaire cosa per evitar-ho. Ni ho evitava el patró or ni el sistema que el va substituir, acordat a Bretton Woods la vigília d’acabar la Segona Guerra Mundial, ni més tard el patró dòlar ni la lliure flotació de divises.

En tot cas ho evitaria, potser, l’esquema que Keynes duia sota el braç a Bretton Woods i no va aconseguir “vendre”: una cambra de compensació internacional de dèficits i superàvits, on aquests darrers paguessin un interès doble. Perquè segons Keynes, i hom diria que amb molta raó, el superàvit és sempre més culpable que el dèficit, atès que se sustenta en una manca de demanda interna que al capdavall suposa manca de demanda arreu.

De tota manera, i donat que no està meridianament clar que trencar la unió monetària sigui cap remei miraculós, la decisió de Salmond a Escòcia, de mantenir la lliura per tal de no afegir més por a la que ja n’hi ha, semblaria la més adequada. I el seu corol·lari català està ben clar.

Jordi Angusto

Cap comentari fins ara.

Sigueu el primer en deixar comentaris a continuació.

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, cliqueu l'enllaç per a més informació. ACEPTAR
Aviso de cookies
Visit Us On TwitterVisit Us On Facebook