Espanya, ni està ni se l'espera al Parlament de Catalunya
A requeriment de la comissió investigadora de Pegasus, la directora del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), Esperanza Castelerio, i el seu secretari d’Administració Digital van comparèixer al Parlament Europeu el 29 de novembre per tractar el ciberespionatge a polítics i ciutadans.
La directora dels serveis secrets espanyols va fer un exercici de filibusterisme impropi d’algú amb la seva alta responsabilitat: va allargar tant i tant la seva intervenció -de manera matussera, segons expliquen totes les cròniques- que quan ja s’excedia en 15 minuts la van haver de tallar.
No havia acabat el text que tenia preparant (i d’això es tractava!).
Malgrat això, no havia explicat res del que interessava a la comissió d’investigació i pel que havia estat requerida. Va parlar molt i no va dir res, limitant-se a explicar un munt d’obvietats que els diputats ja coneixien i que no eren l’objecte de la seva compareixença.
Llavors els eurodiputats van formular preguntes i, com no, Casteleiro no va contestar cap de les qüestions plantejades.
El president Puigdemont va fer les preguntes fonamentals que ja haurien d’haver estat contestades (i aprofundides, m’atreveixo a dir) durant la primera intervenció.
Les preguntes per sí soles generen un calfred:
“Vostè té Pegasus? El CNI té Pegasus? Li consta que altres agències espanyoles tinguin Pegasus? Pot explicar com es garanteix el meu dret a la defensa quan s’ha espiat durant més d’un any el meu advocat? Pot garantir que avui no estiguem sent espiats?
No va contestar. Un altre calfred.
Després d’aquestes escenes de dimarts, el dimecres següent vam viure quelcom semblant al Parlament de Catalunya.
Havien de venir 5 alts càrrecs d’interior de l’Estat a respondre diferents qüestions. Entre elles, la infiltració ―o el seu intent― en associacions perfectament lícites (fins i tot juvenils) i les explicacions sobre un fulminant procés d’expulsió que genera molts dubtes. Entre ells càrrecs polítics: la delegada del govern de l’Estat a Catalunya i el subdelegat del govern de l’Estat a Tarragona.
Resulta que, segons ens van explicar els diputats més veterans, això que no vinguin sol ser habitual quan es tracta d’alts càrrecs de l’Estat.
De fet, si al Parlament Europeu fan la comèdia i el filibusterisme que vam veure, què no faran al Parlament de Catalunya?
No sé si per habitual s’ha deixat de considerar un escàndol. Però evidentment, pel bé de la institució, hauríem d’intentar no acostumar-nos a aquestes males pràctiques.
Sembla evident que el Parlament ha de tenir la facultat de poder-se dirigir a aquestes autoritats i que el menyspreu de qualsevol que tingui responsabilitats polítiques i administratives a Catalunya és impresentable.
Aquestes altes institucions estatals a Catalunya deuen considerar el Parlament una manifestació del tipisme regionalista de les pintoresques terres del “nord-este peninsular”. Això és el que ens demostren cada cop que no venen.
Expliquen els diputats veterans que això és quelcom que ve de lluny i comenten l’excepció que confirma la regla: es veu que una vegada un tal Florentino Pérez, com a excepció i sense que serveixi de precedent, sí que va venir davant d’una crida d’una comissió.
Malacostumats com estem, els membres d’aquella comissió es van haver d’afanyar a preparar les seves preguntes i intervencions quan va córrer pels passadissos que en Florentino havia vingut.
Intervenció a la Comissió d’Interior del Parlament
Pere Albó
Diputat al Parlament de Catalunya