Europa avui: renaixença o suïcidi?, l'apunt setmanal del Jordi Angusto

[spacer]

Dimecres 18/12, Necat va fer al pati Manning de Barcelona una conferencia debat amb el títol d’aquest article; un títol que volia cridar l’atenció en relació a l’important cruïlla en què està Europa avui: d’una banda, amb un superàvit comercial exterior colossal, que alhora suposa una exportació de capitals d’igual import, i d’una altra banda, amb una pobresa i un atur creixents i amb un continent partit en dos meitats, la de deutors i la de creditors, en bona part gràcies a la moneda que els havia d’unir.

Per a alguns, el superàvit comercial exterior, i l’exportació de capitals subsegüent —atès que tot superàvit aquí suposa el finançament del dèficit simètric allí on es produeixi—, és una mostra de l’èxit de l’austeritat primer germànica i després imposada arreu de la eurozona, que permet que Europa reaparegui o “reneixi” a l’escenari geoestratègic mundial.

Per a molts altres, aquest superàvit és conseqüència directe i trista compensació de la caiguda de la demanda interna europea, derivada de les retallades salarials directes i de les indirectes via menor despesa pública. I diem trista compensació en la mesura que ha condemnat a la fam no metafòrica i a la penúria a milions de ciutadans, i pel fet que suposa establir una dependència econòmica fortíssima dels avatars exteriors.

D’altra banda hi ha, en la vana renaixença que alguns hi veuen, enormes riscos d’una fallida suïcida. El primer, el d’obrir una guerra econòmica amb els altres dos gegants mundials, els EUA i la Xina, que no veuen amb bons ulls una austeritat europea que exporta contracció arreu i un superàvit que ni que sigui indirectament força els seus dèficits. De moment, el tipus de canvi dòlar/euro ja ha començat a respondre l’envit i ha posat l’euro a un preu que no ajuda gens les nostres exportacions.

Pel que fa a la Xina, que fins no fa gaire feia com fa avui Europa, és a dir, mantenir en la pobresa a milions dels seus ciutadans i alhora un superàvit exterior que suposava finançar els afartats occidentals, ha reconegut l’error del seu model i ha establert les bases per créixer a còpia de demanda interna. Com a mostra, el seu superàvit ha passat d’un 10% del PIB el 2007 a un 3% el 2012. Però mantindrà aquesta dinàmica si Europa fa la contrària?

Recordem que l’origen del Fons Monetari Internacional, pensat per eliminar els desequilibris exteriors dels diferents països, inicialment preveia penalitzar els superàvits el doble que els dèficits. No perquè una cosa sigui millor que l’altre, atès que òbviament és molt pitjor la pèrdua de sobirania que segueix a tot dèficit exterior recurrent, sinó perquè és molt més fàcil reduir el superàvit; de la mateixa manera que és més fàcil reduir el crèdit que el deute.

I d’aquí el segon gran risc europeu, de la diferent lectura que es fa Europa de dues coses que són com les dues cares d’una mateixa moneda. Perquè no hi ha deute sense crèdit; encara més: per força el crèdit va sempre per davant i és el generador necessari de tot deute. Per això és injust pretendre carregar tot el pes de l’ajustament al deutor. I a sobre és ineficient, atès que això no pot sinó agreujar la seva situació i augmentar el seu deute, com podem veure amb un deute públic espanyol passant del 35% previ a la crisi a l’actual 100% del PIB.

Aquest segon risc és, doncs, el de la trencadissa europea, quelcom que ja es deixa veure en un euroescepticisme creixent que pot arribar a encendre un foc de dimensions desconegudes. N’hi hauria prou amb un guspira.

Davant d’això, la proposta de Necat, tan europeista com catalanista, és avançar fermament en la construcció federal europea tot seguint els millors precedents. Per exemple, el dels EUA, on una Virgínia pròspera va oferir als altres 12 estats endeutats cancel·lar deutes i crèdits com a base sobre la qual assentar el Govern federal de la Unió.

Proposem resoldre, doncs, la partició deutes/crèdits i aixecar alhora un veritable Govern federal europeu, amb fons propis suficients per garantir un sistema de benestar únic dins la Unió Europea. I un govern federal amb el més estricte compliment del principi de subsidiarietat, segons el qual les coses s’han de fer al nivell més proper al ciutadà que millor ho pugui fer. Per exemple, un sol sistema de defensa europeu i una sola regulació aèria i ferroviària; i una unió bancària, una harmonització fiscal i un sistema de protecció social homogeni. Però, alhora, una descentralització efectiva que deixi en mans dels Estats regió com ara Catalunya amb plena capacitat per garantir el benestar dels seus ciutadans, és a dir, per construir un sistema que sigui tan eficient com equitatiu.

D’aquí la nostra incardinació catalano-europea, la defensa de la Catalunya Estat dins d’una nova Europa federal en procés de construcció.

Que potser somniem truites?

La Unió Europea va néixer de la desfeta de la segona gran guerra i per evitar una tercera. I ha avançat a cop de crisis i d’una il·lusió compartida. Pel que fa a la crisi, la sortida de l’actual és en fals i demana una de veritat. Per contra, potser manca la il·lusió necessària.

A Necat creiem que un nou pla Marshall europeu, internament finançat amb els capitals que avui dia exporta Europa; que un nou New Deal com el que va treure el món de la depressió de 1929, però aquest cop evitant la guerra que va haver poc després, pot despertar arreu d’Europa la il·lusió que manca.