"Felipe o la iniquitat d’alguns arguments contra la Catalunya Estat"
Si la immaculada concepció, la polidesa de gestació i la impol·luta justícia social que li exigeixen al projecte de la Catalunya Estat els seus detractors, se’ls exigís també a tots els 194 estats reconeguts com a sobirans en el món d’avui, caldria procedir al desmantellament efectiu, instantani i integral de tots i cadascun d’ells. No en quedaria ni un.
“- Millor. Ni un!”, diuen els que no volen la Catalunya Estat, sector “apatridista”, i engeguen tot seguit una lírica xerrameca sobre un món sense pàtries ni banderes, pla, monocrom i unisonant (atenció, però, que això no és pas l’internacionalisme propi de les esquerres, quin desideràtum, per contra, és un món divers i vibrant, ple de pàtries i de banderes -cadascú les seves-, pacífiques i col·laboradores, recíprocament reconegudes i respectades).
Val, suposem. Tothom ciutadà del món i prou. Però, per si de cas –i així esvaïm qualsevol dubte sobre la sinceritat genuïna d’aquests universalistes-, l’enderroc global d’estats que el comencin pel seu, d’estat; i la despatriació global, per la seva, de pàtria. Llavors potser prendrem en consideració la seva prèdica globalitzativa. (Mentrestant, ens maliciem que és Catalunya l’única de les pàtries –nonada, encara- que els destorba, així que no ens desdirem pas del nostre projecte nacional).
I, doncs, saltironejant d’aquesta falsa poètica d’un món llis i uniforme al dandisme ètic més impostat, pels detractors de l’estat català es veu que la qüestió de la independència de Catalunya, si de cas, només es podria moralment plantejar quan es dissolgui tota injustícia, tota desigualtat, tot desajust en la societat catalana. Només quan Catalunya atenyi la perfecta i inèdita societat equitativa –socialdemòcrata o socialista. Vet aquí una forma, de fet, ben sofisticada del cinisme lampedusià: “perquè res no canviï fem veure que ho volem tot canviat i perfecte ara mateix”. És una barbaritat que només serveix per municionar el búnquer de l’statu quo.
El socialisme català és sobiranista “a fortiori”. És sobiranista de resultes de ser socialista. Justament perquè propugna igualtat i llibertat amb dignitat per a totes les persones, en congruència, ho propugna també per a tots els pobles i totes les nacions.
Es veu, però, que el senyor Felipe González no ho entén així. I s’ha molestat en refregir l’argumentari contra Catalunya dels ideòlegs de Primo de Ribera, el dictador que va demolir la Mancomunitat de Catalunya. Però, González encara ha anat més enllà, brutalment més enllà, i ha gosat assimilar el sobiranisme català d’avui amb el nazisme i el feixisme. Cert, no és el primer, però ell es diu socialista i exerceix de savi global.
El diari madrileny “El Sol” va publicar entre 1920 i 1928 les cròniques dels seus corresponsals a Berlín (Josep Maria de Sagarra) i a Roma (Josep Pla), just en el moment de l’ascens polític del nazisme i el feixisme, respectivament. Suposo que encara es poden trobar -l’editorial Destino les va recollir el 2001- i m’imagino que farien de bon llegir també en la coberta d’un iot de luxe o en la butaca de pell d’una mansió exclusivíssima. El senyor Felipe González, quan ho faci, veurà fins a quin punt és detestable comparar-hi la Catalunya d’avui. Detestable a un nivell màxim, insuperable, absolut. Voldria pensar que s’avergonyirà de la seva iniquitat.
Ramon Creixell i Martí
MES Moviment d’Esquerres, Coordinador territorial Penedès-Garraf