"Fi de curs escolar" l'Apunt Setmanal de Dolors Collell, presidenta del Consell de NECat

[spacer]

Aquesta setmana hem acabat les classes a tots els centres docents de Catalunya i ara ens tocarà als docents tancar el curs i preparar i organitzar el curs vinent.  Em ve de gust fer algunes reflexions sobre l’educació.

Em centraré en la cohesió social que vol dir el necessari i imprescindible progrés de tot l’alumnat sigui quin sigui el seu origen, classe social, capacitats… La realitat escolar de Catalunya és complexa però és evident que si volem avançar cap a una societat més justa i igualitària, l’educació és una peça fonamental, troncal. Les nostres aules han experimentat en els darrers anys grans canvis, els mateixos que s’esdevenien a la societat: l’entrada a l’era digital, l’arribada massiva de nou alumnat procedent d’altres cultures i la generalització de l’educació obligatòria fins als setze anys.

Les expectatives d’èxit o fracàs escolar d’un alumne depenen en bona mesura del nivell d’estudis dels progenitors i també del nivell econòmic, però alguns estudis pedagògics recents afegeixen nous elements. En alumnat d’entorn molt desfavorit o mancat d’estímuls, el paper docent es torna a mostrar com a clau en el procés de l’aprenentatge. Gregorio Luri ens parla de la necessitat de creure en les seves possibilitats: un alumne aprendrà si nosaltres creiem que pot avançar. La tasca docent ha de saber posar en valor el potencial de cada estudiant i fer-lo emergir generant en l’alumne la confiança en les seves possibilitats. Si sents que confien en tu, et superes per merèixer-ho. Per això és tan important  l’emoció en el fet d’aprendre. Tots tenim records emocionals que ens han esperonat o bé que ens han frustrat en el procés d’aprenentatge:  L’emoció és imprescindible per aprendre. Es recorda allò que se sent i això es converteix en experiència (David  Brierley, professor i formador). Vet aquí la responsabilitat que tenim els docents a les nostres mans i que només depèn de nosaltres. L’exigència de responsabilitats a l’administració i la denúncia a la política de retallades no ens eximeix del nostre deure professional i del nostre compromís amb la tasca que ens ha encomanat la societat: l’educació dels infants i adolescents.

Els reptes que afrontem a l’educació només es poden assolir amb canvis estructurals. La institució escolar encara va a remolc dels models que posen l’accent en la conservació i repetició del passat, però les noves maneres d’educar emergeixen amb força als centres docents que treballem per canviar la manera d’ensenyar: amb el treball cooperatiu i per projectes, donant espai a la creativitat individual i a la intel·ligència emocional, amb l’accés generalitzat a les tecnologies del coneixement aplicades a l’aprenentatge… És important no posar el focus en la sanció ni fomentar la por a l’error. Aquest canvi no vindrà des de dalt. Com tots els canvis que apunta el segle XXI, les revolucions arribaran des de baix: professorat  amb ganes de fer les coses d’una altra manera, famílies disposades a dedicar temps als seus fills, sense protegir-los, polítics que surtin dels despatxos i vagin a veure què passa a les aules, sindicats que no repeteixin les consignes de protecció a l’statu quo de la funció docent, i finalment: consciència ciutadana i acció decidida de corresponsabilitat.

Vull aprofitar aquestes ratlles per posar en valor la feina callada, diària i constant de la immensa majoria del col·lectiu docent que s’ocupa i es preocupa pel futur del nostre país.

Dolors Collell

Professora de secundària