
Ho volem ignorar
Article d’opinió de Francesc Raventós, economista, ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre de Moviment d’Esquerres Barcelona, publicat a La Vanguardia el 20 de març de 2022.
Ja sabem que a la vida es donen moltes paradoxes. Però n’hi ha algunes que no s’haurien d’acceptar, com ara que al mig d’entorns d’abundància i malbaratament es vulgui ignorar que hi ha gent que ho passa molt malament.
A Catalunya, les persones en situació d’exclusió social representen el 29,1% de la població, unes 2.260.000 persones. És una situació una mica pitjor que l’observada en el conjunt d’Espanya. Són dades de l’informe FOESSA de l’any 2021. Les causes de l’exclusió són diverses i no tothom pateix les mateixes, encara que la majoria estan relacionades amb la manca de treball, minsos ingressos, baixa educació, problemes d’habitatge, salut o dificultat de relació social. És molta la gent que, tot i treballar, no guanya prou per viure.
Com pot ser que convisquem amb aquesta escandalosa realitat i no posem el crit al cel? És cert que les administracions han posat en marxa mecanismes d’ajut com l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), però, de fet, arriben a molt poca gent. Els problemes de l’exclusió social venen de lluny. La injusta distribució de la renda, la precarietat laboral, el dèficit d’habitatge públic o, en general, l’infrafinançament dels serveis públics a Catalunya. Cal que els ciutadans pressionem les administracions de manera que gradualment disminueixi aquesta plaga de la societat.
Mentre les administracions no resolen la qüestió, molts ciutadans ajuden a pal·liar les situacions més precàries amb ajuts personals i materials. L’associacionisme solidari i la voluntarietat tenen a Catalunya una gran vitalitat. Són moltes les entitats i persones sensibilitzades amb l’exclusió social que hi dediquen temps, recursos i energies.
Al món encara avui hi ha 800 milions de persones que passen gana o estan infraalimentades. Una de les fites de l’Agenda 2030 de l’ONU és erradicar la pobresa. Gràcies al progrés econòmic de la Xina i altres països asiàtics, s’està reduint. Segons The Economist, en “una generació”, de 1996 a 2025, la Xina haurà passat d’uns ingressos per habitant de 1.000 dòlars anuals, menys de 3 dòlars per dia, a uns 18.000 dòlars, per sobre ja del que es considera el llindar que defineix alts ingressos. És una bona notícia. També a la rica i moderna Unió Europea hi ha molta feina per fer. L’any 2020 hi havia 96,5 milions d’europeus amb risc de pobresa o d’exclusió social. Això és el 21,9% de la població.
Els països estan més centrats en la confrontació per l’hegemonia política, econòmica i tecnològica que augmenti el seu poder i riquesa respecte als altres, que per una col·laboració que permeti viure millor sense tantes tensions. És difícil de comprendre que en un món que ha progressat a un ritme tan extraordinari no s’hagi trobat un sistema de col·laboració global que premiï la iniciativa, l’esforç i el treball, però que al mateix temps permeti a tothom viure dignament.
Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Membre de Moviment d’Esquerres Barcelona

