Jordi Font: El PSC i la via canadenca
Va ser Miquel Iceta el primer a parlar de la “via canadenca”, cas que fracassés la via de la reforma constitucional que el PSC propugna. Darrerament, Carme Chacón, diguem que molt més cautelosa en aquestes coses, s’hi va afegir obertament. Algú havia dit: “Del Quebec, allò que més envejo és el Canadà.” Es tracta de la “llei de la claredat”, no literalment ni amb les connotacions que pugui tenir en aquelles latituds, sinó d’allò que comporta: condicions de claredat màxima per a una consulta democràtica que és greu i que no pot abordar-se frívolament, sinó que ha de ser plenament informada i exemplar en tots els sentits.
És la manera de dir ben alt una cosa inexcusable en un partit d’esquerres i catalanista, tant al poble de Catalunya com als futurs negociadors estatals: no jugarem a disfressar la mona. Volem assajar de nou l’acord. Però exigirem solucions tangibles i justes als problemes plantejats. Per això, creiem que cal donar la darrera paraula al poble de Catalunya. Primer, perquè accepti o refusi l’acord que esperem assolir, en la convicció que serà un bon acord i que mereixerà la seva aprovació. I segon, si fracasséssim, caldria donar-li de nou la paraula perquè es pronunciés, aleshores sí, sobre la permanència o la independència.