"Josep Borrell hauria de fer autocrítica històrica", l'Apunt Setmanal, signat per l'Àngels Oró

[spacer]

He contemplat amb perplexitat aquests darrers dies el creuament d’articles entre Josep Borrell i un conegut economista català sobre el mètodes de càlcul de les balances fiscals i el qüestionat dèficit fiscal de 16.000 milions d’euros que reclama Catalunya.

Josep Borrell és un d’aquells polítics nascuts a Catalunya, però formats a Madrid, cas ampliable a d’altres membres passats i actuals de la direcció del PSC. Borrell, afiliat al PSOE l’any 1974, va formar part de l’Executiva dels socialistes catalans entre 1992 i 2004.

L’any 1979 fou escollit regidor al municipi madrileny de Majadahonda, i entre aquell any i 1982 fou el responsable de política fiscal en l’etapa prèvia a la constitució de la Comunitat de Madrid.

L’any 1982 fou nomenat Secretari General d’Economia en el primer govern de Felipe González, i va ser nomenat l’any 1984 Secretari d’Estat d’Hisenda per Miguel Boyer, càrrec des del qual va iniciar una trepidant lluita contra el frau fiscal. Boyer va ser el primer Ministre d’Hisenda del PSOE de l’Espanya en democràcia, i amb ell, Borrell fou el seu “número dos”, després va ser renovat per Carlos Solchaga a l’any 1985.

En el Ministeri d’Hisenda havien precedit al PSOE Ministres de l’UCD com Francisco Fernández Ordóñez o Enrique Fuentes Quintana, aquests últims els va tocar fer front a una fiscalitat heretada de l’època franquista, d’una Espanya no acostumada a contribuir al sosteniment de la despesa pública i on només una quarta part de la població declarava la seva renda.

Des de 1982 fins a poc abans de la creació de l’Agència tributària de l’Estat (AEAT) amb la llei de pressupostos generals de l’Estat per a 1992, Borrell disposa d’un ampli marge de temps, durant els anys 80, per a construir les bases d’una Administració tributària eficient, introduir consciència fiscal entre els espanyols i implementar un sistema fiscal just. En comptes d’això, opta per atemorir a la ciutadania iniciant una lluita intensiva contra el frau fiscal, col·loca imatges als principals noticiaris de casos de frau fiscal de famosos, tots recordem els de Lola Flores o Pedro Ruiz, (períodes impositius de 1982 a 1985) amb el que aconsegueix atemorir a la majoria de ciutadans i comença a inculcar una cultura fiscal en sentit negatiu, de “tributar” en comptes de “contribuir”. El tribut es l’impost de la derrota, el que el rei exigeix als seus súbdits. En canvi, la contribució implica sentir-se part del sistema, en la mesura que existeix voluntat de contribuir a pagar la despesa pública de tots els ciutadans per al desplegament de l’Estat del Benestar d’aquells anys, mèrit que no trec al PSOE.

Josep Borrell va tenir la clau a les seves mans per inculcar una consciència fiscal molt diferent a la que arrosseguen els espanyols i de retruc, els catalans. Una consciència fiscal basada en la contribució, en la col·laboració amb l’Administració tributària, de servei al ciutadà en el compliment de les seves obligacions de contribuir al benestar comú. Però no, va seguir el camí fàcil en un sense sentit, ja que la ciutadania a mitjans dels anys vuitanta no tenia prou coneixements en fiscalitat o tributació i tampoc existia una Agència que facilités la informació al contribuent.

Després de la caiguda del poder socialista a mitjans de la dècada del 1990, s’engegà dins el partit socialista una renovació de base que dugué a Josep Borrell a presentar-se com a candidat en les eleccions primàries que el PSOE realitzà per escollir el candidat a la presidència del govern en les eleccions generals de l’any 2000. Borrell va guanyar aquestes eleccions primàries el 24 d’abril del 1998, derrotant per un 55% de vots Joaquín Almunia, en aquell moment Secretari General del partit.

Finalment, però, va acabar renunciant en favor d’Almunia, a causa de la falta de suport de la direcció del partit, i a la seva suposada responsabilitat en un escàndol de frau fiscal per part d’Ernesto Aguiar i José María Huguet, dos antics col·laboradors seus quan era Secretari d’Estat d’Hisenda.

Segur que Josep Borrell ja ha llegit el segon informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional dedicat a l’Administració tributària de Catalunya, sinó li recomano, en aquest informe s’exposen les bases sobre les quals haurà de pivotar la futura Hisenda pròpia de Catalunya. Un model basat en la col·laboració amb l’Administració tributària, en el concepte de contribuir i en la consciència fiscal del contribuent català. En definitiva, un model basat en les millors i més eficients Administracions tributàries del món, aquelles que comparteixen la informació. Te raó Borrell quan diu que els ordinadors de l’Agència Tributària estan a Madrid, en un búnquer, perquè ja sabem que qui té la informació té el poder. Aquestes dades fiscals dels catalans mai han estat cedides a la Generalitat de Catalunya ni als propis contribuents catalans, aleshores, aquests ordinadors (la despesa de la gestió tributària) haurien de computar en el càlcul de les balances fiscals?

D’haver exercit unes mesures en política tributària més de pedagogia i acompanyament als ciutadans o com a mínim proporcionals als seus coneixements en la matèria en aquella època, segurament Espanya no es situaria ara a la cua de la OCDE en recaptació tributària ni en personal al servei de l’Administració tributària, incloent la mala imatge que pateixen els Inspectors d’Hisenda, ja que en molts països europeus els perceben com a col·laboradors.

Josep Borrell no es preguntaria a hores d’ara on són els 16.000 milions que reclama Catalunya, sinó que Espanya també en disposaria de 16.000 més, gràcies a l’aflorament de bona part de l’economia submergida que s’arrossega de fa dècades, causada per la poca consciència fiscal i la ineficiència de l’Administració, entre d’altres. Era la clau de volta de la política tributària espanyola.