La UE i la pau: assumir l'autonomia estratègica per reconstruir el multilateralisme

No podria començar aquest article sense compartir abans un sentiment personal. És un honor immens per mi publicar a Rinascita perquè aquesta capçalera forma part de la memòria de la meva infantesa. El meu pare, Alfonso Comin, va ser dirigent del PSUC ―partit central de la lluita antifranquista a Catalunya― durant els anys setanta i un dels referents principals de l’eurocomunisme català. La conversió del PSUC a l’eurocomunisme no es pot entendre sense el PCI de Berlinguer ni sense els seus vehicles de debat i reflexió, entre els quals Rinascita ocupava el rol principal. Vaig créixer en una casa de Barcelona a les taules de la qual s’amuntegaven revistes diverses de l’esquerra europea i Rinascita sempre va tenir un lloc destacat a la pila. No m’hauria imaginat mai, aleshores, que mig segle després un dia hi acabaria escrivint-hi ―i m’omple d’orgull poder-ho fer―.

1. La fi de l’ordre multilateral de postguerra

Hi ha un consens força generalitzat que l’ordre multilateral de post-guerra ―el qual, tot i haver partit diverses crisis i haver anat canviant notablement al llarg de la seva existència, havia estat capaç de sobreviure al llarg de vuitanta anys― avui ha saltat pels aires. Un ordre que ha tingut les NNUU i el dret internacional com a columna vertebral, que en les primeres dècades posteriors a la II Guerra Mundial va facilitar els processos de descolonització i que ―i això és el més important― se sostenia sobre els equilibris geopolítics de la Guerra Freda. Només la correlació de forces entre el bloc occidental i el bloc liderat per l’URSS explica que Nacions Unides poguessin exercir, no sense dificultats, el rol d’àrbitre mundial durant dècades i que el dret internacional no pogués ser del tot ignorat en les relacions internacionals.

Quan fa més de trenta anys els EUA van guanyar la Guerra Freda, es va generar l’aparença que la pax americana, unida a la globalització neoliberal, estava propiciant una primavera de l’ordre multilateral basat en regles. Però, des del meu punt de vista, es tractava de tot el contrari: amb aquella victòria molt probablement havia començat la seva sentència de mort. Perquè a partir d’aquell moment, els EUA només estarien compromesos amb el dret internacional si els era funcional. Del contrari, podrien prescindir-ne perfectament sense que cap altra potència ―o aliança de potències― els ho pogués impedir. La fi de la Guerra Freda posava les condicions per transitar del multilateralisme basat a l’unilateralisme basat en la força.

La successió de guerres dels EUA a l’Orient Mitjà des de la fi de la Guerra Freda fins avui és eloqüent en aquest sentit:

• A la primera guerra contra l’Iraq, la de Bush pare, per forçar la retirada de Kuwait, els EUA van aconseguir l’aval de Nacions Unides i una coalició internacional de la qual formaven part la majoria de països europeus i Rússia.
• A la segona guerra contra l’Iraq, la de Bush fill, els EUA van anar a buscar l’aval de l’ONU i van fracassar en l’intent, però els “neocons” americans van decidir intervenir igualment, encara que fos sense autorització legal, i Europa es va mostrar dividida ―només el Regne Unit i l’Espanya d’Aznar clarament a favor, i França liderant el front contrari―.
• Avui, per atacar Iran, Trump ni tan sols s’ha pres la molèstia d’intentar l’aval del Consell de Seguretat i, per altra banda, cap país de la UE no s’ha sumat a la seva aventura militar.

Trump s’ha atrevit a teoritzar (si és que aquest verb és aplicable a l’actual inquilí de la Casa Blanca) una font de legitimació alternativa a la del dret internacional per justificar la il·legalitat evident i indiscutible del seu atac. Ha posat sobre la taula el “principi de la sorpresa”, això és, la necessitat d’agafar l’enemic desprevingut, per explicar el seu menyspreu del Consell de Seguretat. “¿No voldran que avisi un país amb antelació quan em disposo a iniciar una guerra contra ell, oi?” va declarar de manera quasi literal.

L’eficàcia com a una font de legitimació, per sobre de qualsevol consideració legal. És a dir, la llei del més fort ―que és la llei de la selva― com a criteri rector de les relacions internacionals.

El problema s’agreuja si ens adonem que aquesta ruptura brutal i descarnada del multilateralisme basat en regles per part dels EUA implica, inevitablement, el col·lapse del multilateralisme a escala general. Perquè si els EUA, aprofitant-se de la seva superioritat militar i tecnològica encara avui indiscutible, es dona el permís d’agredir un altre país sempre que vulgui i allà on vulgui, “perquè pot”, les altres potències prendran nota i faran el mateix “quan puguin” i “allà on puguin”. De fet, Putin ja va justificar en el seu moment la invasió de Crimea amb l’argument que no estava fent res gaire diferent d’allò que els EUA, amb el suport del Regne Unit i Espanya, havien fet en el seu moment en la segona guerra d’Iraq. I ara ha tornat a utilitzar aquest argument de manera reiterada per justificar la guerra d’Ucraïna. Després de la guerra actual contra l’Iran, què no tindrà la temptació de fer la Rússia de Putin en el seu afany expansionista en l’àrea d’influència de l’antiga URSS?

2. I Europa, què?

Però no ens confonguem. Es important distingir entre les formes grotesques i cruels del president Trump i les raons estructurals que expliquen el gir geopolític que estan fent els EUA. Els EUA estan obsessionats amb la Xina. I tenen bons motius per estar-ho. Saben que la potència asiàtica està molt a prop de fer-los el sorpasso econòmic i tecnològic, si és que no l’ha fet ja. I temen el dia que l’exèrcit xinès sigui el més poderós del món ―en un segle XXI en què la superioritat militar depèn bàsicament de la capacitat tecnològica―. Per això, miren de frenar la penetració i les aliances de la Xina a l’Àfrica, l’Amèrica Llatina ―una de les claus de la intervenció a Veneçuela, per cert― i a l’Orient Mitjà ―una de les claus de la intervenció a l’Iran―. Per als EUA, el gran rival a contenir ja fa molt que no és Rússia, sinó la Xina. I per tant, el pacte transatlàntic ―que estava pensat per protegir l’Europa occidental de l’amenaça soviètica― ha deixat de ser prioritari. Per això, l’OTAN està destinada inexorablement a un debilitament progressiu ―tot i que, per descomptat, el final del vincle atlàntic en l’àmbit de la seguretat no es produirà d’un dia per l’altre―.

Això hauria de ser vist per part de l’esquerra europea, a priori, com una oportunitat? Sens dubte. L’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia, a la majoria de països europeus ha estat tradicionalment anti-atlantista. Atès que la geopolítica i el model econòmic són, de fet, les dues cares de la mateixa moneda, l’OTAN no deixava la màxima expressió del bloc occidental; és a dir, del bloc capitalista.

L’antiimperialisme (ianqui) d’aquesta esquerra era també ―i sobretot― una forma d’anticapitalisme. Pel que fa a l’esquerra socialdemòcrata, en la mesura que tradicionalment ha apostat per avançar cap a l’Europa federal, la idea que la UE es faci càrrec de la seva pròpia defensa i s’alliberi de la dependència nord-americana d’entrada hauria de ser vista amb simpatia.

Ens referim a allò que l’argot brussel·lenc denomina “autonomia estratègica”: deixar de dependre de l’exèrcit nord-americà per a garantir la nostra seguretat com a europeus. Tanmateix, això ens obliga a fer-nos algunes preguntes incòmodes i a navegar per entremig d’algunes contradiccions. El propòsit d’aquestes pàgines és, precisament, no defugir cap d’aquestes preguntes i mirar de no quedar irremissiblement atrapat en cap d’aquestes contradiccions.

D’entrada, si l’exèrcit nord-americà ―les seves bases, les seves tropes, els seus avions i els seus portaavions, els seus míssils i els seus satèl·lits, etc.― va deixant de fer de garant de la seguretat europea, ja sigui més o menys acceleradament, és imaginable no delegar aquesta mateixa funció en un exèrcit alternatiu? No sembla que la societat europea estigui disposada a transitar cap a l’horitzó d’una Europa sense defensa. Aleshores, la pregunta següent sembla òbvia: aquesta “substitució” de les capacitats militars nord-americanes l’han de fer els actuals exèrcits nacionals, reforçant-se cadascun pel seu compte? O hauríem d’apostar per la construcció d’un únic exèrcit europeu, al qual s’haurien d’integrar els actuals exèrcits nacionals?

Per respondre, establim primer els criteris que una esquerra del segle XXI hauria de posar-se com a frontispici: no es tracta només d’optar per allò que contribueixi més eficaçment a la defensa i la seguretat d’Europa, sinó d’optar per allò que contribueixi d’una manera més clara i efectiva a la pau mundial.

L’horitzó d’un únic exèrcit europeu integrat pot oferir, d’entrada, un gens menyspreable avantatge pressupostari: coordinar millor tots els pressupostos de defensa implica unes “economies d’escala” que permetrien augmentar les capacitats defensives de la UE sense necessitat d’incrementar de manera substancial els pressupostos de defensa. Per substituir el rol actual de l’exèrcit nord-americà a Europa no cal que, d’entrada, que els 27 estats de la UE gastin més en defensa, sinó que ho gastin de manera més integrada. En segon lloc, alliberar-nos de la dependència dels USA vol dir també deixar de fer comandes a la indústria militar nord-americana ―i també, per cert, a la indústria de seguretat israeliana― i disposar d’una indústria militar europea capaç de sostenir la nostra “autonomia estratègica”.

A banda, hi ha raons geopolítiques que també aconsellen triar el camí de la defensa europea integrada: la capacitat de la UE per defensar el multilateralisme basat en regles ―l’ordre que altres potències com Rússia i els EUA estan destruint― i la seva capacitat per reconstruir-lo serà més gran si la seva política exterior i de seguretat és única i comuna que si és la juxtaposició de 27 polítiques exteriors i de seguretat diferents. Tanmateix, aquesta opció ens enfrontarà, tard o d’hora, a la necessitat de fer el pas de l’actual governança confederal de la UE ―en la qual el poder resideix en un Consell Europeu que pel que fa a les qüestions essencials decideix per unanimitat― a una governança federal ―en la qual el poder resideixi en una Comissió reconvertida en un veritable govern europeu i en un Parlament amb plenes facultats legislatives―.

Es tracta del pas tantes vegades reivindicat pels federalistes europeus, durant dècades i dècades, però que ara es converteix en una condició indispensable si volem realment bastir una política de defensa comuna. Un pas complicat perquè requerirà de la legitimació democràtica directa d’aquest eventual govern de la UE i, per tant, l’articulació d’un únic demos europeu sostingut en dues desenes de llengües diferents. El repte és descomunal, sens dubte. Però potser a aquest vell somni dels federalistes europeus li ha arribat l’hora, atès com evoluciona la geopolítica mundial. Per altra banda, no hauríem d’ignorar que el pas de l’actual governança confederal de la UE a una nova governança federal també és condició de possibilitat d’altres objectius tant o més prioritaris per a l’esquerra europea, com per exemple bastir un sistema fiscal harmonitzat capaç de combatre de manera molt més eficaç les actuals les desigualtats de renda i de riquesa.

Allò segur és que, així com la unificació de la moneda va ser compatible amb l’actual model de governança confederal, la unificació dels exèrcits no ho és. En efecte, la política monetària és independent dels governs i, en aquest sentit, el BCE no requereix l’existència d’un únic ministre d’Economia europeu. (Deixem ara de banda el debat sobre si la política monetària hauria d’anar coordinada amb la política fiscal i sobre si, en realitat, va ser una temeritat crear l’euro i, per tant, unificar els bancs centrals sense unificar en paral·lel els ministeris d’Hisenda). Allò segur és que un únic exèrcit té un únic estat major i que aquest, en una democràcia, hauria de respondre davant d’un ministre de defensa. ¿Com podríem doncs avançar cap a una defensa europea unificada sense disposar d’un veritable ministeri de Defensa europeu? ¿Com es legitima un ministre de defensa europeu, sinó perquè ha estat nomenat per un cap de govern¿ ¿I com es legitima aquest sinó per mitjà d’una elecció democràtica directa (ja sigui en el marc d’un règim parlamentari o d’un règim presidencialista)?

3. La paradoxa de la dissuasió: la UE al capdavant de la diplomàcia per la pau

La idea de l’exèrcit europeu és bona, ni que sigui com a mal menor respecte de la situació actual ―és a dir, d’una UE dependent del vincle transatlàntic que delega la seva defensa en l’OTAN―, però també té riscos immensos. La UE, com qualsevol altre país o potència de la comunitat internacional, justifica en la doctrina de la dissuasió la seva política de defensa. Segons aquesta doctrina, cal disposar d’un exèrcit propi que asseguri que no seràs atacat, perquè la teva capacitat de resposta podria infringir un dany suficientment gran a l’agressor com perquè l’atac no li surti a compte. La capacitat dissuasòria seria, en síntesi, la clau de la seguretat.

La doctrina de la dissuasió pot semblar molt racional, però segons com, és una trampa mortal. A primera vista, sembla raonable que els països tinguin la força militar necessària per assegurar que no seran agredits des de l’exterior. Però quan un país s’arma per dissuadir, els altres països poden percebre això com una amenaça. Llavors, també ells, volent garantir la seva pròpia defensa, sentiran la necessitat d’armar-se més. Així es desencadena, en nom de la dissuasió, una cursa armamentista. En l’intent de garantir la nostra seguretat, només obtenim un món cada vegada més ple d’armes ―i, per tant, un món més perillós―. No un món més segur, sinó un món més preparat per a la guerra. La doctrina de la dissuasió, doncs, no pot convertir-se en una justificació per a una escalada global d’armaments. Tanmateix, aquest és precisament el punt en què ens trobem avui.

¿Quina és la solució a aquesta paradoxa? No és viable plantejar una Europa desarmada enmig d’un món dramàticament armat. Però des de l’esquerra tampoc podem conformar-nos, en absolut, amb la doctrina de la dissuasió tal com s’ha formulat tradicionalment. La solució davant d’aquesta contradicció només pot ser una: apostar per la diplomàcia ―no pel rearmament― com a centre de la nostra política exterior i de seguretat. Diplomàcia al servei de la pau. I això vol dir posar unes quantes coses a dalt de tot de la nostra agenda exterior:

• Treballar sense descans per a la desescalada armamentista a nivell global, amb els tractats de no proliferació nuclear com a màxima prioritat, des de la consciència que el desarmament o és multilateral o no és ―i que el desarmament unilateral, en un món ple de potències rivals, no existeix―.
• Apostar per la reconstrucció del multilateralisme basat en regles en tots els àmbits, no només en l’esfera de la seguretat i la defensa, sinó també en l’àmbit econòmic i comercial, en del desenvolupament i els drets socials i en el de l’agenda 2030 en general.
• En el límit, promoure la sempre ajornada reforma de NNUU, obrint la porta a una nova governança global en la qual el Sud global tingui el lloc que li correspon d’acord amb la seva realitat demogràfica, econòmica i cultural (¿Una cadira per a l’Índia, una per al Brasil i una altra per a Sud-àfrica com a membres permanents del Consell de Seguretat? ¿Qui caldria incloure en representació de l’ASEAN (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic)? ¿I qui en representació el món àrab?)

Concloem. Del que es tracta és de tenir clar que la dissuasió tota sola, si no va acompanyada d’un incessant activisme diplomàtic, és un error. Sense un esforç sostingut per avançar en els tractats internacionals de no proliferació nuclear ―i no nuclear― no té sentit. Davant d’una “doctrina de la dissuasió” que acaba servint per legitimar la cursa armamentista, hem de defensar una “doctrina” en què la dissuasió sigui només l’altra cara de la moneda d’un horitzó mundial de desarmament, de cooperació i de primacia de la diplomàcia. Així, la construcció d’un exèrcit europeu només està justificada si el posem al servei d’una robusta acció diplomàtica europea en favor de la pau, del desenvolupament econòmic i de la justícia social a escala global ―que són, com sabem, la millor garantia de la pau―.

De poc serveix un pacifisme sense realisme: sense autonomia estratègica, sense la capacitat per garantir la nostra pròpia seguretat, la veu d’Europa difícilment serà escoltada. Però no s’hi val un realisme sense pacifisme: si l’avenç cap a una defensa europea integrada ha de servir perquè la veu de la UE sigui escoltada en el concert internacional, més important que això és que aquesta veu digui el que ha de dir. És a dir, que lideri els esforços per la desescalada armamentista multilateral. Que parli des de la consciència que la seguretat arrela principalment en la cooperació i en la interdependència en que totes les parts surten guanyant, i no en la despesa militar.

Com tantes vegades en política: fàcil de dir i molt difícil de fer. Però imprescindible, si no volem ser còmplices del precipici geopolític al qual algunes potències estan portant les relacions internacionals. Un precipici al fons del qual no podem descartar que s’hi amagui una tercera guerra mundial, ja no com a guerra “freda” ―aquesta ja fa estona que ha començat― sinó com a guerra real. Des de la UE o, per ser més precisos, des de l’esquerra europea, cal trobar tots aquells aliats interessats en la reconstrucció del multilateralisme basat en regles ―aliats a l’Amèrica Llatina, als EUA i al Canadà, al món àrab i a l’Àfrica, tot i la seva relativa debilitat geopolítica, però també a l’Índia i al sud-est asiàtic i, perquè no, a la Xina― i refundar conjuntament amb ells un ordre internacional en que les NNUU i el respecte del dret internacional tornin al centre. Un camí que, d’entrada, pot semblar massa utòpic, però que probablement no ho és tant quan recordem que l’alternativa no seria altra que una guerra hobbesiana de tots contra tots a escala global.

 

 

Toni Comín
Eurodiputat electe i membre de MEScat Independentistes d’Esquerra

*Article publicat a la revista italiana Rinascita i cedit a MEScat per l’autor