L’Apunt Setmanal. Avui les paraules que Pere Almeda, en nom de NECat, va adreçar ahir als reunits a #AraésDemà

[spacer]

Volem felicitar-vos per aquesta convocatòria, som una organització que acaba de néixer, però  ja des del primer moment fundacional ara fa poc més d’un any,  ens vam proposar treballar plegats amb d’altres forces i moviments  de les esquerres per construir l’alternativa política que faci possible fer un gir de 180 graus a la dinàmica econòmica que ens ha governat tot aquest cicle de la crisis.

És des de les aportacions plurals i compromeses de les forces d’esquerres, amb l’aparició de nous llenguatges i propostes i amb l’eclosió d’una nova política que tindrem la capacitat entre tots de guanyar una nova legitimitat per la política democràtica.

Acumulem crisis, que ens afecten a tots nivells, parlem de crisis sistèmica i de fer front a múltiples reptes que són cada vegada més complexos  i ho volem transformar gairebé tot. Però només des del treball conjunt i la suma de tots serem capaços de tenir la força suficient per canviar una realitat injusta i que ha accentuat unes desigualtats que són inacceptables.

Avui, a casa nostra, experimentem aquestes crisis en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana; la crisis en el nostre país és atur, és precarietat, és pobresa i és l’enorme creixement de les desigualtats. Una deriva que fa cada vegada fa més difícil la llibertat i la igualtat, i que imposa el sofriment i l’explotació a una gran part de la població.

És en la lluita contra les desigualtats, aquesta desigualtat insultant i indecent, que exemplifica molt bé quina és la inèrcia d’un sistema pervers orientat a beneficiar sense fi  un model injust al servei dels privilegis i els oligopolis, que hem de lluitar i treballar per construir les bases d’aquesta societat.

I per lluitar contra aquesta desigualtat, el discurs clàssic de les esquerres europees s’ha de reinventar, el que s’ha de fer a l’hora que es fa en altres indrets del món. El discurs del benestar ja no és ni mobilitzador ni disruptiu davant d’aquesta desigualtat creixent sinó va a les arrels que la provoquen. Hem de marcar les línies vermelles que s’han traspassat,  resituar els drets de ciutadania i definir els nous paradigmes d’un model sostenible i de futur.

Where have all the flowers gone?, On han anat totes les flors? deia Pete Seeger. Aviat haurem de dir On ha anat a parar els drets socials i de ciutadania que havíem conquerit? On és  la classe mitja en el nostre país? Quins són els límits de la precarietat que estem disposats a acceptar?

Combatre les causes d’aquesta crisis significa denunciar la fonamentació de les polítiques neoliberals que avancen a cop de bombolles i especulació. Cal retornar decisió i poder real a la ciutadania, una devolució  que ha fer possible treballar veritablement pel bé comú, aquell que és de tots, i per l’equitat.

La sortida de la crisi només serà real si comencem a distribuir de debò els costs acumulats i en comencem a repartir també els  guanys. A casa nostre, a més a més, estem vivint un moment cabdal. Parlem de moment constituent perquè és en aquesta energia mobilitzada que la ciutadania ha fet un pas per encendre l’espurna que ha de permetre tots els canvis que vinguin després.

Per això és imprescindible refermar aquest procés democràtic perquè puguem decidir el nostre futur col·lectiu en plena llibertat.

S’ha acabat l’hora de la no democràcia, del no reconeixement de la nostra identitat  i cultura. S’ha acabat acceptar un estat que agredeix el nostre autogovern i la voluntat d’un poble. Hem dit prou i volem girar full. Amb les mans esteses a la resta de pobles però sent nosaltres els responsables de gestionar la interdependència que la globalització imposa.

Un procés constituent que també es produirà a nivell espanyol inevitablement, però també i sobretot s’ha de produir a nivell europeu, per corregir els enormes desequilibris, els abusos del deute i els enormes dèficits democràtics que acumula. La federalització d’Europa és un pas en aquest sentit.

En aquest context des del socialisme catalanista que representem contribuirem perquè el catalanisme polític porti a bon port aquesta voluntat de decidir junts el nostre futur i per això ens cal tota l’audàcia democràtica i la capacitat de seduir al conjunt de la ciutadania.

Si el projecte del catalanisme té sentit és sobretot per fer un país més just i més lliure, aquest ha de ser l’objectiu compartit. Ara no podem permetre que l’energia creativa però dispersa de moviments socials i forces d’esquerra no acabi confluint amb voluntat de ser alternativa. El sistema de partits està tocat i la intermediació democràtica s’ha de revisar de dalt a baix, però cal que emergeixi un projecte compartit que defineixi les bases i els nous paradigmes de les properes dècades, els paradigmes cooperatius són una realitat i han vingut per quedar-se.

Parlar de wikicràcia, de wikigovern no és una fal·làcia. Vol dir reinventar un sistema que s’ha demostrat caduc i obsolet. Hem d’innovar democràticament i els canvis seran possibles i més forts si enfortim la ciutadania i no posem les esperances només en uns partits o en uns lideratges. La resposta és des de la ciutadania activa i implicada.