L'Apunt Setmanal: "Crisi del sistema: reflexions", de Josep M. Masachs

[spacer]

“Hay gente que adora la plata y se mete en política. Si adora tanto la plata que se meta en el comercio, en la industria, que haga lo que quiera; no es pecado, pero la política es para servir a la gente”

Miguel Múgica, President d’Uruguai

Ja fa força temps que un té consciència que el sistema no dona per gaire més; que la crisi econòmica s’ha emportat per davant totes les cortines que amagaven la realitat i que impedien tenir una visió clara de tot el que estava passant davant dels nostres nassos i malgrat tot, ningú se’n adonava.

Ja fa molt de temps -massa temps- que ens cauen al damunt notícies impròpies d’una societat avançada, d’una societat democràtica, d’una societat moderna. Si ja són dolorosos els casos de corrupció que es van descobrint setmana darrera setmana -el de la família Pujol és el més sagnant- que esquitxen tots els partits i sindicats,  encara ho és més la impunitat amb que tot plegat es va tapant. Sembla talment que estem davant un “quid pro quo” on els partits miren de teatralitzar la indignació per la descoberta d’algun cas, sense voler furgar massa en la ferida, “no fos cas” que demà es giri la truita.

Hem de reconèixer que cal combatre una part de la política, la que és estructuralment corrupta. Hem de donar una resposta ferma i contundent, però també hem de reivindicar la part que és honesta, la que observa amb consternació tot l’espectacle obscè que ens ofereixen els vividors, els espavilats i els buscavides.

Estem en un moment en que la societat viu amb desesperació la manca d’expectatives, el futur incert dels joves, la precarietat dels treballadors que tenen la sort de conservar la feina i la expulsió del mercat laboral dels majors de cinquanta anys. Un moment en que la societat veu com, aprofitant el pànic que ha generat la crisi, els poderosos, la oligarquia financera i la de les empreses transnacionals fan aprovar en benefici propi polítiques amb les que blinden el seu poder i els seus beneficis i incrementen les desigualtats socials. Els únics indicadors  que creixen són el de la pobresa entre la majoria de la població (sobretot entre la menys formada) i el de la renda del cinc per cent més ric. La gran majoria de la població, atrapada pel deute hipotecari i per la greu amenaça de la precarietat laboral, se’n adona com poc a poc, va abandonant la classe mitjana i baixa esglaons de l’escala social.

Aquest és un temps polític en el que els darrers governs –progressistes i conservadors- han girat la esquena a la ciutadania; han estat i estan a les ordres dels poderosos; han canviat i canvien les lleis amb tramitacions exprés;  actuen al dictat dels mercats i estan enviant a la misèria a moltes famílies… Davant aquest panorama, la continua aparició de notícies de corrupteles al voltant dels pressupostos públics, és del tot sagnant per als ciutadans

D’aquí, el seu desencant vers la política, els polítics i les institucions. D’aquí, el desinterès en participar en la vida pública. D’aquí el creure que tots són iguals, tots uns corruptes, uns vividors.

No és d’estranyar que, en aquest context, apareguin moviments que engaltin un discurs miraculós als telespectadors -com els dels remeis que tot ho curen dels xerraires de mercat- prometent una neteja bíblica de la corrupció, majories incontestables i purificacions de sistemes immediates. Compte amb aquests personatges quan no sabem ben bé, ni què, ni qui hi ha al darrera!

Davant d’aquesta realitat innegable –la de la corrupció i la de la desafecció-, cal que els que vivim la política com a eina de transformació de la societat, treballem per trencar aquesta percepció, refermant el nostre compromís amb la ciutadania. Cal reivindicar la honradesa dels qui als ajuntaments, fent d’alcaldes o de regidors, prenen hores de dedicació a la seva família i al lleure,  treballant de valent per pobles i ciutats.

Destruir és molt fàcil, alimentar maledicències i conspiracions contra els polítics per a alguns, fins i tot pot ser divertit, però no és neutre: La política, si no la fas, te la fan.

Josep Maria Masachs