L'economia del postcoronavirus

Article d’opinió de Francesc Raventós, economista, ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre de MES, Moviment d’Esquerres Barcelona, publicat a la revista Alternativas Económicas, núm. 84 (octubre 2020).

 

La Covid-19 serà durant anys una pesada llosa per a la societat. Trigarem a refer-nos de la destrucció de riquesa, tancament d’empreses, desocupació elevada, pèrdua de poder adquisitiu, traumes socials i por al futur.

Els bancs centrals i els governs occidentals han evitat un enfonsament més gran de l’economia i han pal·liat les conseqüències socials. Han inundat de recursos financers el sector públic i privat amb “paquets de rescat” que fins l’abril de 2020 han sumat 7,8 bilions de dòlars, equivalents al 10% del PIB mundial. Paral·lelament, els governs han augmentat enormement la despesa i han reduït la recaptació fiscal, mesures que han generat un impressionant dèficit i nivell de deute públic.

L’Institut of International Finances, IIF, estima que el deute mundial públic i privat s’eleva ja a 255 bilions de dòlars, el 329% del PIB mundial. Però, quins són els límits del dèficit i del deute públic? Els partidaris de la Moderna Teoria Monetària, MTM, defensen que un país que emet la seva pròpia moneda pot fer front a qualsevol augment de la despesa pública, sense necessitat d’augmentar els impostos, simplement emetent més moneda. Tampoc no veuen problemes en finançar els grans programes d’inversions estructurals. Afirmen que la limitació de recursos no ve donada pel dèficit i el deute públic, sinó per l’augment del tipus d’interès o la inflació, que es pot controla reduint la demanda agregada. Aquesta escola de pensament, que té un elevat nombre de partidaris, es distingeix tant de la perspectiva clàssica keynesiana com de l’ortodòxia econòmica.

Quines seran les conseqüències econòmiques i socials de la post pandèmia? Alguns economistes temen que es pugui reproduir un procés hiperinflacionari; d’altres opinen que el resultat serà una forta recessió i deflació, situació que, per a la societat, és pitjor que la inflació.

De cara a les eleccions presidencials als Estats Units del 3 de novembre de 2020, el sector d’esquerres del partit Demòcrata, com la MTM, creia haver trobat la fórmula per finançar les seves ambicioses propostes de govern, entre les quals destaquen, el “Green New Deal”, la millora del sistema sanitari, l’educació o les infraestructures. Stephanie Kelton, líder destacada de la MTM, era consellera de Bernie Sanders, el senador excandidat a la presidència, i de la jove estrella de l’esquerra, la congressista demòcrata per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez.

Són molts els economistes que estan en desacord amb la MTM, entre ells Paul Krugman, Lawrence Summers, o Kenneth Rogoff. Opinen que no s’ha de confondre els límits de crear moneda amb els límits de crear béns reals. La renda real no consisteix en els diners que hom té, sinó en el que es pot comprar amb aquests diners. Els monetaristes segueixen defensant que la inflació es produeix per un excés de liquiditat i que un deute excessiu és perillós. És el motiu pel qual els bancs centrals atorguen molta importància al fet que la inflació no excedeixi un cert límit, que en el BCE és del 2% del PIB. En fi, hi ha un gran debat sobre aquest tema.

Quines seran les conseqüències econòmiques i socials de la post pandèmia? Alguns economistes, especialment alemanys, temen que es pugui reproduir un procés hiperinflacionari com el patit per la república de Weimar als anys 1920. Si a alguns pressupostos ja deficitaris afegim una assignació de recursos per contrarestar la pandèmia i per prevenir els reptes globals, com la crisi climàtica, l’endeutament serà monumental i l’enorme massa monetària en el mercat, “creada del no-res”, derivarà en inflació i possiblement en hiperinflació.

Uns altres economistes opinen que, davant de la pèrdua de riquesa, tancament d’empreses, augment de l’atur, canvis socials i tanta incertesa, s’endarrerirà el consum no essencial i la compra de béns durables, com habitatges o electrodomèstics. Molts empreses ja s’han endeutat per sobreviure i no podran fer inversions. El resultat serà una forta recessió i deflació, situació que, per a la societat, és pitjor que la inflació. L’expresident de l’Institut de Recerca Econòmica alemany (IFO), Hans-Werner Sinn, opina que el perill més immediat és la deflació. La deflació “sona bé”, els preus baixen. Però té un efecte devastador. És una espiral infernal difícil de combatre. Més a llarg termini, creu que hi haurà inflació, degut a què interessos a cost zero i superabundància de diners derivaran en especulació i pujada de preus. Però encara hi ha un altre escenari perillós: l’estanflació. És una barreja tòxica d’inflació, producció estancada i alts nivells de desocupació. És la recepta per a una crisi duradora.

També Olivier Blanchard, ex cap d’economia de l’FMI, opina que l’impacte immediat serà deflacionari. El nivell de l’atur és alt, es redueix la demanda agregada, els preus cauen i el preu del petroli està enfonsat. I a llarg termini? A diferència de Sinn, creu que veureu més del mateix: demanda fluixa, inflació i tipus d’interès baixos. Seguirem les passes del Japó. Creu que una alta inflació és poc probable.

La Covid-19 destrueix riquesa, tanca empreses, genera desocupació, disminueix el poder adquisitiu i crea desassossec social. Davant d’aquesta situació, és molt possible que s’iniciï un procés deflacionari que perduraria mentre no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala.

Ja es veu la diversitat d’opinions sobre el futur proper de l’economia en els països occidentals. Aquest escrit tracta únicament de reflectir un dels molts escenaris possibles. Un esquema de síntesi podria ser el següent: la Covid-19 destrueix riquesa, tanca empreses, genera desocupació, disminueix el poder adquisitiu i crea desassossec social. Davant d’aquesta situació, és molt possible que s’iniciï un procés deflacionari que perduraria mentre no es disposi d’una vacuna eficaç aplicada a gran escala. (2020-2023?). A partir d’aquest moment s’accelerarà de forma progressiva el creixement econòmic. Si l’economia creix a bon ritme, atesa l’enorme massa monetària existent en el mercat, el risc de generar un procés inflacionari serà elevat.

En algun moment, les autoritats monetàries i els bancs centrals forçaran que els governs disminueixin el dèficit i el deute públic, fet que suposarà aplicar polítiques restrictives de despesa i inversió (2023-2024?), és a dir, polítiques d’austeritat, retallades en serveis públics i augment d’impostos, cosa que pot portar a una situació social altament explosiva. A partir d’aquest moment, ja és molt aventurat opinar. Un dels problemes que cal resoldre serà com gestionar la muntanya de deute públic.

Viurem una situació molt complexa, plena de tensions i molt patiment. Si es vol aprofitar, oferirà l’oportunitat de transformar el sistema productiu i la societat per fer-la més justa i humana.

Ningú no sap com evolucionarà l’economia en els propers anys. Viurem una situació molt complexa, plena de tensions i molt patiment. Si es vol aprofitar, oferirà l’oportunitat de transformar el sistema productiu i la societat per fer-la més justa i humana. També afavorirà avançar cap a la Unió Europea.

Per sortir ordenadament de la situació, caldria que existís una coordinació a nivell mundial que permetria minimitzar els costos econòmics i socials de la pandèmia i de la crisi. En tot cas, els polítics i autoritats monetàries hauran d’estar molt atents per impedir qualsevol de les greus situacions apuntades i per això cal tenir potents paquets de mesures preparats per actuar amb urgència. No ho tindran fàcil, però hi ha l’esperança que es pot fer millor.

 

 

Francesc Raventós

Membre de Moviment d’Esquerres Barcelona