MES Entrevista: Josep Lluís Escriu, president de l'Associació Collbató per la Solidaritat

El 26 d’abril de 1986 una explosió al reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va canviar la història. Classificat amb un nivell 7, el més elevat dins de l’escala internacional d’accidents nuclears, va provocar un incendi que va durar 10 dies. El fum es va estendre per tot Europa i va arribar fins als Pirineus. Unes 130.000 persones van ser evacuades de la zona més afectada. Després del desmembrament de la URSS, aquesta zona es divideix entre Ucraïna i Bielorússia.

Quinze anys més tard de l’accident, a uns 2.900 quilòmetres de distància, unes famílies sensibilitzades per les conseqüències en la salut de la catàstrofe natural i humana de Txernòbil van decidir començar un programa d’acolliment d’infants afectats de la regió de Gòmel, situada a la part est de Bielorússia, tocant a Ucraïna, on actualment viuen entre dos i tres milions de persones.

Així va néixer l’associació Collbató per la Solidaritat, que des del 2001 ha acollit un centenar de nens i nenes. Josep Lluís Escriu n’és el president i també és membre de Moviment d’Esquerres.

– En primer lloc, cal dir Bielorússia o Belarús?
Ells en diuen Belarús, però aquí ja és difícil que a la gent li soni el nom de Bielorússia… per tant jo l’anomeno com es coneix aquí.

– Ara fa 19 anys que es va crear l’associació. Com va començar?
Unes famílies del poble de Collbató van veure que famílies d’altres pobles, com Masquefa, acollien nens i nenes de Txernòbil, i es van començar a organitzar. Jo vaig entrar a l’associació el 2004 a través de la meva mare. L’acompanyava a les reunions… i finalment vam acollir una noia. L’estiu següent va venir el seu germà. Jo volia anar a veure com era la zona, primer buscar Bielorrússia al mapa i després trobar la regió de Gòmel. Anar a Minsk, la capital del país, era fàcil; però jo volia anar al poblet d’on eren els nens i nenes. Costava més d’arribar-hi. Els nens venen acompanyats d’un monitor que sap espanyol, i aquest es va oferir per fer-nos de traductor. Finalment hi vaig poder anar amb una amiga, els seus pares i la meva mare, que també s’hi va apuntar a últim moment. Ma mare, quan va tornar, va dir que no hi tornaria mai més.

– Per què no hi volia tornar?
Perquè no volia tornar a viure el que havia viscut de petita, després de la guerra.

– De quin any parlem?
Era el 2007. I quan vaig tornar, ens vam qüestionar si l’associació havia de continuar o no, i uns quants joves ens hi vam posar al capdavant. Em van proposar ser el president, i des d’aleshores som aquí. Hem fet moltes etapes, com a entitat, i també hem anat canviant en funció de la situació del país. Al principi, l’associació anava a tot Bielorrússia, però després ens vam focalitzar a Korma. Així, ens assegurem que són nens d’una zona afectada i també que, quan els anem a veure, estan tots en pocs kilòmetres. Cada any hi vaig una o dues vegades per fer un seguiment. L’estiu de l’any passat vam anar-hi la tresorera de l’associació i jo, i vam poder visitar uns 40 nens i nenes, tant acollits recentment com dels que ja són més grans i havien vingut a Collbató anteriorment. Alguns estan amb els seus pares, i d’altres ja estaven casats i amb fills i tot. I els vam poder ajuntar tots.

– Quines característiques tenen els nens i nenes que acolliu?
Tots els nens i nenes que vénen a Collbató viuen a la comarca de Korma, a la regió de Gòmel, que és una de les zones més afectades per la radiació. En molts casos, no hi hauria de viure ningú. La seva situació és molt complicada, amb molts problemes socieconòmics. Molts d’ells tenen famílies desestructurades, els pares amb problemes d’alcoholisme, maltractaments… Si aquí hi ha classes, allà també. També acollim nens provinents d’un orfenat.

– Quina és la principal tasca de l’associació Collbató per la Solidaritat?
Al principi, com fan la majoria d’associacions, ens dedicàvem bàsicament al tema sanitari: Controlem la seva salut, els nivells de radiació… Però jo des del primer dia vaig dir “està molt bé que aquests nens vinguin aquí, però després tornen al seu país i…? Quan tornen al seu país continuen la vida d’abans?” I a partir d’aquesta reflexió, intentem anar més enllà i proporcionar-los eines perquè en un futur puguin decidir viure en una zona neta de radiació. Puguin tenir una oportunitat. Intentem fomentar-los la motivació.

– En què consisteixen les eines que els oferiu?
Treballem per donar-los eines per alimentar la ment. D’una banda tenim cura de la seva salut, de l’alimentació… però també crec que és importar alimentar la ment. Ajudar-los que puguin créixer, que puguin tenir una professió i puguin tenir un futur. Com que estem tots en un poble petit, hem establert una xarxa d’ajuda de famílies acollidores.

– Quin és el dia a dia dels nens i nenes que vénen a Collbató?
Quan vénen aquí, comencen les classes de castellà al casal, perquè conèixer una altra llengua els pot ajudar a tenir millor futur. El casal també els ajuda a fixar uns horaris establerts i una rutina, i també els ofereix un idioma de comunicació amb les famílies acollidores. I durant tot l’any intentem mantenir el contacte amb ells. Tenim un acord amb Salut, i al CAP se’ls fa una revisió mèdica. També col·laborem amb dentistes i oftalmòlegs, que els fan voluntàriament les revisions odontològiques i de vista. I una òptica ens proporciona ulleres gratuïtament.

– I pel que fa a la radiació?
Col·laborem amb l’Institut Belrad, de Bielorússia, que s’encarrega de fer les medicions de radiació als nens quan surten de l’aeroport de Minsk cap a Barcelona i quan tornen després de l’acollida, per mesurar el benefici que suposa estar unes 6 setmanes en zona neta. És una institució independent, que es finança amb donacions estrangeres.

– I detecta variació?
Milloren de mitjana un 40% la seva radiació del cos. Quan a l’any vinent tornen, la radiació els ha tornat a pujar, però ja no en tenen tanta com el primer cop que van venir. En alguns casos arribem a aconseguir que arribin a nivells quasi normals.

– No em pensava que amb sis setmanes a l’any fora de l’exposició a la radiació es pogués rebaixar d’aquesta manera els nivells…
Sí, però hem de pensar que, en els seus nivells “normals”, tenen una altíssima probabilitat de patir un càncer.

– Dius que la teva família va acollir una nena, i a l’any següent va acollir el seu germà. Per tant, podríem dir que seguiu l’evolució familiar dels infants acollits?
Sí, i tant. Per a nosaltres és molt important aquest seguiment. El primer any que ve, un infant té 8 o 9 anys, o fins i tot 7. No és el mateix que quan ja en té 14 o 15. I quan anem allà, parlem amb els pares, per saber com van a l’escola, també ens envien les notes…

– Per tant, amb pràcticament 20 anys de trajectòria de l’associació, podeu ser testimonis de l’evolució d’aquests joves… Els primers que van venir a Collbató ja deuen tenir cap a 30 anys. En què creus que els heu ajudat?
Per exemple, mantenim contacte amb 3 noies de les primeres promocions que van venir: la Iana, la Katia i la Tania. La Tania ha format família i té una filla. La Katia és mestra a Korma, i també té una filla, i després hi ha la Iana que feia un any que s’havia casat. La pandèmia ha fet que encara no hi hàgim pogut tornar des de l’octubre de l’any passat. I es pot veure la diferència de com es comporten elles tres, en contrast amb amigues seves que no han vingut mai a Collbató.

– A què et refereixes?
Són diferents de les seves amigues, o de la gent de la seva generació. Elles tres volen ser dones independents, no permeten que el marit vulgui ser més que elles, pensen que són iguals per a la feina domèstica… el seu mirall és la dona d’aquí; no la dona d’allà.

– Per a vosaltres, veure això ha de ser molt gratificant…
Sí. Anar a casa d’una d’elles i veure el marit fregant els plats! Allà, això és impensable. Però elles tenen molt clar que els dos treballen i els dos han de fer les tasques de la casa. Això és un gran avenç. Un altre comportament: elles van on volen, i no necessiten demanar permís al marit o que aquest les acompanyi. No són submises.

– El que expliques és un tema cultural o religiós?
És un tema cultural. Ma mare ho deia: “és com quan jo era petita”.

– Has comentat que acolliu nens i nenes que aquí en diríem en risc d’exclusió social. Quan un infant us arriba per primera vegada, quin tipus de necessitats li detecteu? Parlaves de les sanitàries, que és evident. Però en 20 anys, heu detectat si hi ha hagut algun tipus d’evolució? Observant els nens que venen per primer cop al 2019-20, respecte als primers que van venir, podeu veure evolució cultural o de la societat?
L’únic canvi, potser, és que ara venen amb mòbils. I l’evolució potser és que ara molts d’ells tenen lavabo i dutxa.

– Com? Vols dir que fa 15 o 20 anys no en tenien?
La primera nena que va venir amb ma mare, la primera vegada que es va dutxar va ser a casa meva. Li feia por la dutxa, no sabia què era. O tirar la cadena! Ells no en tenien. Després hi va haver una època més bona econòmicament, i van millorar. I ara tenen cases. Moltes vegades, quan els matrimonis tenen fills, l’Estat els dona una casa, que ja té lavabo. És l’únic, perquè el que és l’educació, la medicina… tot segueix igual. Hem de tenir en compte que no hi ha prou metges i professors originaris de la zona per cobrir totes les places necessàries, i han d’anar-hi professionals de fora. Però la gent no hi vol anar, perquè és zona radioactiva. Aleshores, l’Estat paga un plus de 3000 o 4000 dòlars extres perquè els professionals hi vagin a exercir un o dos anys.

– Aquesta pobresa ha estat provocada per l’accident de Txernòbil o bé ja era una zona deprimida? Perquè al 1986, quan va esclatar la central nuclear, tot era encara la Unió Soviètica, en teoria igualitària pel comunisme
Era una zona rural. Es coneixia com el graner de la URSS i els va caure el núvol radioactiu. Deien que anava directament cap a Moscou, i ho van evitar provocant la pluja radiaoctiva en aquesta zona. Aquesta pluja va caure en zona agrícola. El noi que vam acollir, en Sergei, explica que quan va passar l’accident la seva mare tenia 12 anys, i un dia va aparèixer l’exèrcit a l’escola, va agafar tots els nens, els va dir que se’ls enduia 3 dies, els van portar a Leningrad, que és l’actual Sant Petersburg, i els 3 dies inicials es van convertir en 3 mesos. No es va poder acomiadar ni dels pares ni de res. I, passats els 3 mesos, quan va tornar, el seu poble havia desaparegut i la família estava vivint al poble del costat. Deien que al seu poble no s’hi podia viure perquè hi havia molta radiació, però van acabar vivint a uns 5 quilòmetres de distància, en una casa que els van donar. A les famílies que havien tingut un nivell cultural més alt, els van donar un pis a la capital de la província de Gòmel o a Misk. Però la gent que no tenia sortida o no tenia nivell cultural es va quedar allà.

– I part del graner de Rússia es va convertir en terra radioactiva.
És clar, ells no poden exportar els seus productes agrícoles. Tampoc no hi van fàbriques a establir-s’hi. M’explicaven que fa anys hi havia una fàbrica de iogurts a Korma, però havien de posar que estaven fets en un altre lloc. Fins que va plegar. No hi ha indústria. No hi ha feina. I hi ha un fort problema d’alcoholisme per la falta de perspectives de futur. Jo quan hi vaig els dic: “Aquí només sabeu tenir fills i beure vodka i res més?” I ells contesten que no hi ha res més a fer. Estic convençut que això també passa perquè viuen en aquell ambient i la majoria no ha vist res més.
Però no hi ha feina i els salaris són molt baixos. Uns pares em van dir: “És que només tinc una manera d’alimentar els meus fills: o mengen el que jo cultivo al meu hort, perquè amb el meu sou no arribo a comprar productes d’altres zones, i sé que és radioactiu i nociu per al seu cos, o no mengen”.

– Els que tenen l’oportunitat de trencar aquest cercle, doncs, són els que poden arribar a sortir, a estudiar… Quines possibilitats tenen d’anar, per exemple, a la universitat?
És molt difícil. La universitat més propera és a Gòmel, la capital de la regió. Però hi ha molta diferència de nivell entre escoles. Com t’he comentat, la meva família va acollir una nena i després el seu germà, en Sergei. En Sergei ara va a la universitat, estudia econòmiques. I ho fa perquè l’estem ajudant. Si no, no podria. Les situacions familiars i personals no ho permeten. El nivell de les escoles de la zona no és prou alt. En Sergei va acabar el batxillerat i va decidir que volia estudiar una carrera. Va fer l’examen de la selectivitat, però el va suspendre. I aleshores se’n va anar a Rússia, a treballar d’il·legal. Com fan molts, allà. I un dia em va trucar i em va dir: “És que aquesta vida no és la que jo vull”. Va tenir la voluntat de canviar-la. I des d’aquí el vam ajudar.

– La gent que aconsegueix sortir i anar a estudiar, després torna?
La Katia sí que va tornar, perquè va estudiar magisteri, becada per l’Estat. Quan reps una beca d’estudi, després estàs obligat a treballar durant un parell o tres d’anys per l’Estat. Et paguen un sou i et diuen on has d’anar a treballar. Els que són originaris d’aquesta zona, els envien a la zona perquè són veïns d’allà. Per exemple, la Nasha, com la Katia, també tornarà a Korma quan aquest any acabi el grau de veterinària. La Katia es va enamorar d’un altre professor que estava també a Korma, s’han casat i han decidit quedar-s’hi. La Iana, en canvi, va estudiar econòmiques a Gòmel. Treballava en un banc i vivia sola, però amb el seu sou no podia viure a la capital. Ara s’ha casat amb un noi i viuen a Korma, on ell ha trobat una millor feina. Depèn de cadascú. Com aquí, allà també hi ha un problema d’habitatge; no saben si el sou els permetrà viure a Gòmel o a Minsk.

– Com expliquen els nens i nenes que venen aquí l’accident de Txernòbil del 1986, quan ells encara no havien nascut? El tenen molt present perquè els condiciona la seva vida, o bé ho viuen amb total normalitat?
És normalitzat, ells només coneixen allò, viuen amb allò. Diria que el vincle que tenen amb l’accident de Txernòbil som nosaltres i uns senyals que hi ha als boscos que indiquen que no és permès entrar. Però a ells els és igual, no en fan cas. Hi entren igualment: van a buscar-hi rovellons. L’Estat va aprovar i executar un pla, pel qual derruïen completament els pobles que tenien més radiació. I ara són boscos. Però ells coneixen els llocs, i hi entren. Vaig passar per un poble els habitants del qual tenen les vaques pasturant al poble derruït del costat. Tal com aquí anem a la platja amb aquell aparell de detecció de metalls, ells fan el mateix buscant ferralla. I quan jo els adverteixo que això és molt perillós, em miren d’una manera… i em contesten que més perillós és no poder menjar.

– Vistes totes les conseqüències de l’accident, i tenint en compte que tota aquesta zona trigarà milers d’anys a regenerar-se i descontaminar-se, què en penses de l’energia nuclear?
Als que hi estan d’acord, només els puc dir que vinguin i vegin el que jo he vist. Que vegin les conseqüències de produir energia nuclear. Jo no vull centrals nuclears. A més, és un artefacte que no sabem realment com està. Després d’anys de retard, finalment hi van construir la cobertura. Però hi havia incendis, encara n’hi ha ara. Al maig passat n’hi va haver, als boscos radioactius. I el fum també és radioactiu. Les autoritats de la zona sempre diuen que no passa res, que tot està controlat, però en canvi els deien que no anessin al bosc a buscar res, que no entressin als boscos. Fan por els incendis, i el fum radioactiu.

– Tornem a Collbató. Aquest estiu, amb la crisi de la Covid, no heu pogut acollir…
No, però no hem deixat de fer accions. Vam enviar diners als nois i noies més grans i ells van encarregar-se d’anar al mercat a comprar aliments per a totes les famílies.

– Com aconseguiu el finançament?
Nosaltres som una ONGD registrada a la Generalitat, però no tenim cap subvenció. No tenim cap treballador assalariat, tots som voluntaris. I els projectes dedicats a aquesta zona no entren dins de les prioritats del Pla Director de Cooperació al Desenvolupament. Com que han desaparegut les caixes d’estalvi, ara tampoc rebem ajudes per aquesta banda. Llavors, l’única ajuda que tenim és la subvenció de l’ajuntament de Collbató.
Tenim la filosofia que aculls perquè vols acollir, i no pas perquè tinguis diners per acollir. Així doncs, l’associació paga el viatge, les assegurances, els casals d’estiu, les classes de castellà… tot està cobert per l’entitat. La família hi posa la vestimenta i l’alimentació. Però durant l’any també recollim roba. Per tant, durant tot l’any organitzem tot tipus d’activitats per aconseguir diners. Per exemple, des de portar el bar quan hi ha partit de futbol a organitzar obres de teatre. Cada any ve el grup de teatre de l’associació de treballadors de La Caixa i fa una representació, amb donació voluntària i el que es recull ens ho donen. També hem fet masterclasses de salsa…

– I pel que fa a la difusió? Tant de l’associació mateixa com de sensibilització de la situació que viuen a casa seva els nens i nenes que acolliu?
Hem fet moltes xerrades. Formem part de la xarxa “International Chernobyl Network (ICN)” i de la federació estatal espanyola “Federación Pro Infancia Chernobyl”. A través de la ICN, l’any següent a l’accident de Fukushima vam portar un veí de Fukushima i una veïna de Txernòbil. A l’any següent, ens va venir una veïna de la zona de l’accident i una doctora que treballava en un hospital també de la zona. La Teresa Forcades ens va fer la presentació de la xerrada. A l’any següent va venir el doctor Balenkov, que és el director adjunt de l’institut Belrad. Pel 30è aniversari de Txernòbil vam fer una exposició de fotos i un vídeo amb la federació espanyola i la presentació la va fer Sor Lucía Caram.
També vam estar a Berlín el 2012, per explicar què fem a Collbató, i l’última fa dos anys, vam anar a Minsk, on es va fer una conferència internacional sobre les acollides de Txernòbil, amb diferents països de tot el món, a la qual hi havia una ponència per a nosaltres. Som molt petits, però ens anem movent…

– Sou molt petits, però heu rebut uns quants reconeixements. Quin t’agradaria destacar?
Hem rebut un reconeixement del Consell Comarcal; pel nostre 10è aniversari va venir el Cònsol Honorífic de Bielorússia a lliurar-nos un diploma d’agraïment; i també hem rebut un diploma d’agraïment del departament d’ajuda humanitària del president de Bielorússia. I una anècdota: ens van donar un diploma en motiu d’una conferència que vam fer a Bielorússia precisament el 27 d’octubre de 2017, el dia que aquí es va declarar la independència. Quan em van cridar a mi, van dir el meu nom i em van identificar com originari d’Espanya, però aleshores em van fer tornar a seure. Estava enmig de diversos membres del govern de Bielorússia i dels ambaixadors de països com Itàlia, els Emirats Àrabs Units i Ucraïna, i ningú no entenia res. I aleshores van tornar a cridar-me, però dient que era de Catalunya.

– Has explicat que formeu part de diferents federacions i xarxes internacionals. Quin és el mapa d’aquest tipus d’associacions a nivell europeu?
Actualment és difícil mantenir una associació com la nostra. Si no fos pels voluntaris, per la gent del poble de Collbató, aquesta associació seria impossible de portar endavant. Tant per l’acollida dels infants com pel suport que rebem per tots els actes que fem. A Catalunya han desaparegut dues associacions grans que també es dedicaven a fer acollida de nens i nenes de Bielorússia. En coneixem una altra a Castelldefels. A nivell espanyol, n’hi ha a Andalusia, a Euskadi i a Múrcia. I en l’àmbit europeu, el país que acull més nens és Itàlia, seguit d’Alemanya. Aquests dos països són molt presents a Bielorússia per veïnat i també perquè el gasoducte que passa per Bielorússia és el que els proporciona el seu subministrament.

– Espanya no hi té aquests interessos…
No; Espanya no té ambaixada a Minsk, tot i que el govern Zapatero va prometre establir-n’hi una. En canvi, Bielorússia sí que té ambaixada a Madrid. Pel que fa als nens acollits, el primer conveni que Espanya va signar sobre l’acolliment va ser amb Bielorússia, però els nens que vénen no poden sortir d’Espanya.

– Ja que comentem el context internacional, parlem de la situació actual de Bielorússia. Per què ara, després de 26 anys de mandat de Lukaixenko, ens arriba que hi ha aquestes fortes protestes contra els resultats de les últimes eleccions?
És sorprenent que la gent hagi sortit finalment al carrer per protestar. Bielorússia té una economia molt estatal, molta gent treballa per l’Estat i aquesta circumstància frenava les protestes. Aquestes protestes es desenvolupen bàsicament a Minsk. Hi ha molta diferència social i cultural entre la capital i la resta del país.

– Creus que Lukaixenko acceptarà la demanda de l’oposició de repetir les eleccions?
Estic convençut que no l’acceptarà. Molta gent té por que el conflicte acabi en una guerra civil, però Lukaixenko no.

– Com pot influir-hi Rússia?
Lukaixenko té molts tractats signats amb Putin i l’economia també depèn molt de Rússia: hi ha molt capital rus i molt turisme rus, sobretot a Minsk. Per tant, Lukaixenko està tranquil perquè Rússia garanteix l’estabilitat del país.

Més informació:

>> Pàgina web de l’Associació Collbató per la Solidaritat